dimarts, 5 de gener de 2010

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT

Vaig comentar en el post de final del 2009 que una de la novetats en el Cafè de Nit seria parlar de cançons que formen part de la banda sonora de la nostra vida i que han esdevingut, amb el pas dels anys, autèntics clàssics de la música del segle XX. Totes les cançons que aniran apareixent en aquests posts les tinc gravades en el meu mp3 i sovint les escolto. També, sempre que sigui possible, posaré un parell de versions completament diferents de cada cançó, per tal de comparar-les i que vosaltres opineu i digueu la vostra.

Començarem amb un clàssic entre els clàssics: The times they are a-changin’. L’autor, Robert Allen Zimmerman (Duluth, Minnesota 1941) conegut com Bob Dylan, que va gravar-la l’any 1964, en el seu tercer disc, anomenat genèricament com la cançó The times they are a-changin’ . El disc, a banda d’estar 22 setmanes en les llistes de discos més venuts en els USA, es va convertir en l’himne de tota una generació. Però no, avui no toca parlar ni de la influència social que va tenir Bob Dylan sacsejant les mentalitats ultra conservadores dels Estats Units de finals del cinquanta i inicis dels seixanta, ni de la repercussió musical de l’obra de Dylan. Només dir que d’aquesta cançó se n’han fet infinitat de versions, Joan Baez, Peter, Paul & Mary, Simon & Garfunkel, Brian Ferry, Bruce Springsteen, Nina Simone, i molts més l’han incorporat al seu repertori.


Avui però, vull contraposar aquesta versió original de Bob Dylan amb la d’un altre músic que a mi m’agrada molt. Es tracta del britànic Phil Collins (Chiswick, Londres, 1951) que la va gravar l’any 1993 en el seu disc “Dance into the light”. Tampoc parlarem massa de l’àmplia carrera musical de Collins, que va començar quan l’any 1970 va entrar com a bateria dels ja consolidats Genesis, grup fundat l’any 1966 per Peter Gabriel. Quan Gabriel va abandonar el grup, Collins es va convertir en el líder indiscutible. A inicis dels anys noranta, Phil Collins va començar la seva carrera en solitari tot i que durant uns anys encara la va compaginar amb la de Genesis.



Com haureu pogut comprovar, la versió de Collins és molt més rockera que la “folk-song” original de Dylan i és que tal com diu la cançó, “els temps estan canviant”.
.

16 comentaris:

  1. josep, me has recordado tiempos muy lejanos, cuando en "algarabias" varias, por las calles poniamos a bob dylan,a la joan baez, el ráimon y otros, solian acompañarnos algunos vestidos de verde y gris, viejos tiempos y cantantes y composiciones siempre actuales, molt grat per ferme aquesta véu.......abraçades paco

    ResponElimina
  2. Hi ha també una versió catalana de la cançò, al disc "Els miralls de Dylan", del Gerard Quintana i el Jordi Batista, que a mi m'agrada molt, té molta força. Te l'envio per email, per si no la coneixes.

    ResponElimina
  3. Estimats amics,
    Ens encanta aquesta nova secció noctàmbula, segur que coincidim moltíssim. Tenim el CD, els miralls de Dylan, i com diu la Teresa té molta força.
    Un petó.

    ResponElimina
  4. Disculpeu-me la ignorància, però és la primera vegada que escolte aquesta cançó. No la coneixia, però està molt bé. Tan de bo els temps canviaren una mica pel País Valencià. Besades, guapos.

    ResponElimina
  5. Paco,
    Jo era molt petit encara quan el Bob Dylan va començar a gravar aquelles cançons, però amb el temps s'han convertit en imprescindibles i de tant en tant m'agrada recordar-les. Ah! també vaig conèixer els teus amics grisos de corredisses.

    Teresa,
    Mercès pel fitxer que m'has enviat. No coneixia la versió del G.Quintana, tot i que en català n'hi ha vàries, principalment de l'època del grup de folk.

    Txell & Kike
    Celebro que us agradi la nova secció. Periòdicament anirem posant cançons principalment dels anys 60 al 90 que ja són autèntics clàssics.

    Francesc,
    Tot i què és difícil, confiem que amb el temps al País Valencià les coses canviïn.

    Una abraçada a tots

    ResponElimina
  6. Ah! Josep, jo en canvi tinc un problema amb Phil Collins...suposo que és per el seu timbre de veu. Senzillament no m'acaba d'agradar tot i que està clar que és un gran músic.

    Per exemple en aquesta versió, la trobo treballada, elegant, molt 'Adult Oriented Rock'...però no m'enganxa. No li trobo l'esperit original que sí he trobat en altres versions més rockeres.
    Per a que m'entenguis, en Phil m'agrada més quan toca la bateria x-D.

    Com et dic, ho considero cosa meva. En tot cas una bona aportació per al bagatge musical dels que ens passem per aquí!

    Merçès!

    ResponElimina
  7. Hola Josep i Gloria!

    Ara ja podré opinar una mica! (d'Òpera no en sé gaire coses...).

    A més de la versió de Quintana i Batiste als "Miralls d'en Dylan" crec que és d'obligada audició la versió del Grup de Folk al disc "Folk 2" (si m'equivoco, corregiu-me siusplau). El grup de folk com alternativa als "progres" de la nova cançó (més afrancesats, potser), em semblen molt més populars i moderns per l'època... i fidels a la versió de Dylan, és clar.

    De totes maneres, l'important és el missatge, i suposo que Phil Collins la va escollir per això precisament, no?

    fins ara!

    ResponElimina
  8. Josep,
    Moltes d'aquestes cançons són per mi prescindibles però és una gran idea obrir una secció amb temes de la banda sonora de la teva -de la vostra- vida. Dylan deu ser un gran artista que no m'ha arribat mai. No puc obviar la seva veu caprina. Phil Collins em sembla escoltable però oblidable. Tot el que dic, Josep, no té, ja ho saps, cap importància ni, de cap manera, voldria que la meva franquesa em fes semblar grollera. Tots tenim una banda sonora i segur que ben poques són del tot coincidents. Afegeixo sense temor que en Raimon i en lluis llach -amb alguna excepció per part de cadascun-tampoc són sants de la meva devoció, cosa que a Catalunya, si la dius, pot semblar un sacrilegi.
    Com sempre t'aniré seguint i, si no t'hi oposes, opinant.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  9. M'encanta, m'encanta aquesta novetat del blog. Es part de la nostra banda sonora de juventut.

    ResponElimina
  10. Això està bé: és com tenir una discoteca a casa sense tenir els CD, i amb la possibilitat d'escoltar les cançons una i una altra vegada!
    A mi m'agraden tots dos, encara que hi ha cançons (de l'un i de l'altre) que no em diuen res. Més que seguidora de cantants, jo sóc seguidora de cançons.
    Una abraçada

    ResponElimina
  11. Oscar,
    La primera vegada que vaig escoltar la veu del Phil Collins, quan anava amb Genesis, tampoc em va agradar el seu timbre, ha estat posteriorment que l'he seguit i m'ha encantat tan com a músic com a intèrpret.

    Pol,
    Benvingut al bloc. Ja veus que a banda d'òpera també ens agraden altres tipus de música. De fet és la música que hem escoltat des de que érem petits la que volem anar posant de mica en mica.
    També estic totalment d'acord amb tu, les versions del Grup de Folk eren molt bones, potser no tan sofisticades, però més fidels al original.

    Glòria,
    Ja saps que aquí tothom pot opinar el que vulgui, ningú està obligat a dir el que no pensa. Pel que fa a la música, jo de tota la vida he estat enganxat al rock i a músiques com el jazz que m'han acompanyat tots aquests anys. En canvi l'òpera, no la he descobert plenament fins fa uns 20 anys, tot i que músics com Mozart i Beethoven m'han agradat tota la vida.

    Tere,
    Celebro que t'agradi que parlem de la música que conforma com tu dius, la banda sonora de la nostra joventut.

    Una abraçada a tots

    ResponElimina
  12. Margarida,
    A mi em passa el mateix que a tu, jo soc seguidor de cançons, no de cantants. Per definició soc anti-mitòman, i un cantant que em pot agradar molt avui, si el que fa demà no em convenç....passo.
    Una abraçada

    ResponElimina
  13. Hola Glòria i Josep,
    Feliç 2010, guapus!
    Quin bon propòsit i regalet que aquest any compartiu cançons de la vostra BSO. Moltes gràcies ;) Un plaer!
    Molts petons,
    Marina

    ResponElimina
  14. Hola Marina,
    Esperem que les cançons que anirem posant, t'agradin. Què tingueu un molt bon any 2010 i que ens poguem seguir llegint. Una abraçada

    ResponElimina
  15. Felicitats per la nova secció, m´encanta i segur que com ja us vaig dir seguirem aprenent, no em desagrada en Dylan , m´agraden algunes cançons però massa em cansa, és potser la seva veu , en Collins, aquí ho sento , però gens ni mica , aquest home no m´agrada gens gens .
    Com soc una amant i fan incondicional de Pearl Jam , hi ha una versió de l´Eddie vedder d´aquesta cançó per afegir a la llista de les versions.
    Frissem pel nou apunt .
    Una abraçada i us he de dir qeu he estat encantada de conèixer-vos una mica , sou encantadors.

    ResponElimina
  16. Mai,
    No coneixia la versió de l'Eddie Vedder, l'he buscat i l'he escoltat. M'ha agradat molt. Amb la qual cosa, queda clar que aquesta cançó ha "marcat" a molta gent, només cal veure el llistat de versions que se n'han fet. Gràcies per la teva aportació, això és el que buscava amb aquesta secció.
    Va ser un autèntic plaer conèixer-te ahir a Castellterçol i poder compartir tota una sèrie d'experiències. Ho hem de repetir. Una abraçada i fins aviat.

    ResponElimina