En algun lloc de la nostra memòria sempre hi ha coses que et queden emmagatzemades malgrat el pas dels anys.
I en aquest magatzem, hi ha moltes coses. Coses que et transporten a la infantesa i que et porten records difusos d’altres temps. Coses com un paisatge, una olor, un menjar o una cançó.
Recordo el paisatge de Sant Hilari, on anava a passar l’estiu quan jo era petit. També recordo l’olor dels camps per on corria i jugava amb els meus germans, o el pa amb oli i sucre que molts dies menjava per berenar. També recordo aquell cinema de poble i algunes de les pel•lícules que anàvem a veure les tardes de dissabte, o potser era els diumenges que feien cine?.
Tant se val, el cas és que una d’aquelles pel•lícules que recordo haver vist en sessió doble, la tarda d’un dissabte o d’un diumenge qualsevol, era “El mag d’Oz”, i vaig escoltar una cançó meravellosa. Una cançó que ja feia molts anys que s’escoltava per tot el món, però ja se sap, aquí les coses sempre les vèiem o les escoltàvem amb retard. Doncs bé, aquella cançó era “Over the rainbow” i la cantava la Dorothy, és a dir, la Judy Garland, mentre somniava en un lloc fantàstic que segurament existia més enllà de l’arc de Sant Martí.
Vaig tornar a veure El mag d’Oz molts anys més tard, i tot i que la pel•lícula de Victor Fleming (el mateix del famós “Allò que el vent s’endugué) ja no em va fer la mateixa impressió que em va fer aquella tarda quan jo era petit, el “Over the rainbow” em va seguir semblant (i encara m’ho sembla) una cançó senzillament meravellosa.
Amb els anys, i escoltant l’Elton John, vaig acomiadar-me definitivament d’aquell camí de llambordes grogues, però sempre el recordaré com el camí, que durant un temps, em va dur al país de la fantasia.
.
La cançó és realment bonica i tendre, encara més cantada per ella.La pel.licula tracta temes que ara serien considerats "cursis" i que en canvi conviden als valors que realment tenen importància.Veig que per a tú és realment un record important!A reveure Josep.
ResponEliminai la gran versió d'aquest "xocant" intèrpret de Hawaï (difunt malauradament)? l'heu sentit?
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=V1bFr2SWP1I
A mi aquesta cançó em recorda l'entrada del programa Tarda-Tardà de Catalunya Radio. Hi posaven un fragment de la mateixa suposo que cantada per els Stones (com no!!). Ah, quins temps. :))
ResponEliminaPer cert, la versió del hawaià és màgica realment.
Glòria, la Judy Garland tenia una veu fantàstica, aquesta
ResponEliminacançó és preciosa.
La seva filla, Liza Minelli és una de les meves cantants preferides.
Salutacions
Una cançó meravellosa! Per més que passi el temps, cada vegada que l'escolto em transporta automàticament a un altre món, de somni. És una cançó amb àngel!
ResponEliminaQui post més deliciós. Gràcies per fer-nos partícip dels records de la teva infantesa. Molts petons.
ResponEliminahola josep, cuánta razón tienes que siempre hay un lugar en la memoria, y aprovechando que hablas de música, quiero que me permitas que te diga que, hace como tres semanas un amigo mio me preguntó si una de las habaneras que se cantaba en el pueblo estaba grabada, le dije que nó, y entonces murmuró que qué habia que hacer para poder grabarla, entonces me puse en contacto con mi amigo Tono y decidimos reunirnos los antiguos amigos de la colla de hacer serenatas, el caso es que llevamos dos ensayos, y anoche ensayando una de ellas, un amigo paró el ensayo y nos dijo, nó os acordais que cuando saliamos con la colla de los fuentes en ésta habanera se hacia un acorde distinto, empazamos a recordar y efectivamente tenia razón...........siempre hay un lugar en la memoria.........abraçades paco
ResponEliminaJosep, Glòria, veig que tinc un tema pendent amb els meus fills! No han vist mai la pel·lícula el mag d'Oz i mira que a casa en tenim tota una bona col·lecció d'aquells temps (com va dir una, sort que l'home del sac no se'n va adonar i no se les va endur, o potser no l'hi interessaven, ara es porten més les noves tecnologies).
ResponEliminaAvui mateix entro a la biblioteca a veure si la pesco per alguna estanteria!!! Gràcies, gràcies i milions de gràcies, a veure si retrobem el camí de llambordes grogues per uns instants.
Qué tendre!!! Sort que tenim els records que ens porten a temps feliços!!!
ResponEliminaPetonets
D'això se'n diu ara una icona.
ResponEliminaA part de ser una cançó magnífica, també ha esdevingut l'himne del moviment gai de tot el món, per allò del arc de Sant Martí i sobretot per la Garland, una de les moltes muses, però aquesta és de les grans, grans de veritat, que aquest moviment, però no sols aquest, ha entronitzat com a Reina absoluta, per mèrits artístics i per una vida marcada per la desgràcia (fet inexplicablement preuat en molts casos).
La pel·lícula del Mag d'Oz, tot i la fama que arrossega no m'agradava ni de petit. A mi la fantasia m'agrada amb personatges reals, no pas amb ninots, potser per aquest motiu tampoc he sigut mai un fan dels Walt Disney més celebrats. Jo m'estimo més un bon musical on de cop i volta, sense demanar permís, es posin a cantar i a ballar per a desesperació de la major part de la platea del cinema, però això si, que ho facin personatges reals, res de ninots o animalons diversos.
Ben mirat, he trobat a molt poca gent que li agradés aquesta pel·lícula, tothom coincideix a trobar-la bastant pesada, en qualsevol cas, que hagis portat la cançó més emblemàtica al cafè, és molt d'agrair, és una cançó de reclinatori i el moment que la Judy obra la finestra i la pel·lícula s'omple color continua sent un moment veritablement emocionant.
Jo encara continuo posant la peli als meus nebots i fins fa poc al meu fill.
ResponEliminaAquestes películes i la música no moren mai ...sempre tens un moment per tornar-ho a veure..
Una abraçada Josep.
Mercè,
ResponEliminaLa cançó és magnífica (potser avui sona ensucrada), però és tot un clàssic i quan la veig escoltar per primera vegada ja em va quedar gravada en el meu disc dur.
Pol,
Ara escoltaré el hawaià, però aquesta cançó és un autèntic mite. La prova és que l'han gravat més de 120 cantants o grups diferents des de Presley, Sinatra i Streisand, a Metallica, Guns N'Roses o Ramones, passant per Clapton, Bowie,Hendrix o Queen o grans del jazz com Fitgerald, Armstrong, M.Davis, M.Parker, S.Vaughn, S.Getz o R.Charles. La llista és inacabable i això diu molt del tema.
Ôscar,
Segurament que eren els Stones, i com tu dius : "Ah, quins temps".
Reme,
La Judy Garland era un autèntic mosnstre, tant davant la càmera com darrera d'un micro.
Maràngels,
Es el que tenen els clàssics, que per molt temps que passi, sempre et "transporten" i et fan reviure vivències.
Una abraçada a tots
Amics vermells,
ResponEliminaDe tant en tant hi ha coses que et fan reviure temps passats. Fa poc, llegint que fa unes setmanes es celebrava el 70è aniversari d'aquesta pel·licula, vaig començar a recordar la primera vegada que la vaig veure i sobretot, la música.
Paco,
Sempre hi ha coses a la memòria que tenim adormides i quan es desperta alguna d'aquestes cosesa, immediatament, com si fos per "efecte dominó" en comencen a venir d'altres que ni recordàvem.
Gemma,
El Mag d'Oz és d'aquelles històries que al llegir·la o en aquest cas haver vist la pel·lícula de petit, et porten bons records encara que potser una mica emboirats. Jo recordo alguns llibres, com per exemple Les aventures de Tom Sawyer, que realment em va impactar molt.
Maria,
Sempre és bo recordar coses passades, a vegades et porten a temps millors i a vegades no, però formen part de la teva vida i no s'hi pot renunciar.
Dolors,
Tens tota la raó del món, hi ha pel·lícules com aquesta, amb una música meravellosa que és mereixen una segona revisió i una tercera, i una quarta ....
Una abraçada a tothom
Joaquim,
ResponEliminaTotalment d'acord amb l'icona. A mi la pel·lícula tampoc és que m'entusiasmés massa, possiblement el que més em va impactar de petit, va ser el canvi del blanc i negre al color i per descomptat la música, que em va quedar per sempre.
A mi (no tant com a tu) també m'agraden força els musicals i no precisament els Disney's. M'encanten els de Minelli i Donnen, els protagonitzats per G.Kelly i F.Astaire (anys 30,40 i 50), o els dels anys 60 com West Side Story, My fair lady, Oliver i totes les de l'època, en canvi odiava les del Elvis ja que a banda de trobar-les horroroses i estar només al servei del "prota", aquest personatge no l'he suportat mai. Prefereixo mil vegades altres roquers molt més autèntics que el mal anomenat "rei".
Una abraçada