dijous, 27 de maig de 2010

THE BOSS FOREVER !

Jo sóc d’una generació que ha crescut amb el rock i la nova cançó com a banda sonora. I tal com anava creixent, gravava en el “disc dur” que tots portem incorporat els temes musicals que més m’agradaven. Hi ha cançons d’aquestes, de les que tinc emmagatzemades, que amb el pas del temps han deixat de ser unes simples notes musicals, agrupades amb més o menys encert, per esdevenir himnes, no tan sols per a mi, sinó també per a molta gent que també els va fer seus. Sense anar més lluny, això és el que passa amb temes com The River, la cançó que va donar nom al cinquè disc de Bruce Springsteen i el primer que va arribar a número 1 en les llistes de vendes.

The River ja fa 30 anys que va sortir al mercat. La cançó però, havia estat estrenada públicament un any abans en el decurs d’una gira anomenada Musics Units per a l’Energia Segura i des del mateix moment de la seva aparició, es va convertir en alguna cosa més que una cançó.

He tingut la sort de veure Bruce Springsteen en diverses ocasions dalt de l’escenari, però mai no oblidaré la primera vegada que vaig gaudir de la força i la personalitat del músic de Nova Jersey. Va ser l’any 1988 al Camp Nou amb motiu de la gira Human Rights Now a benefici d’Amnistia Internacional. I precisament en aquella calorosa nit d’estiu, no va actuar sol, ja que el vam poder veure amb altres grans del pop-rock com Sting, Tracy Chapman, Peter Gabriel o Yossur N’Dour. La gira va recórrer 20 grans escenaris dels cinc continents i en cadascun dels concerts hi estava convidat un artista local, a Barcelona els convidats van ser El Último de la Fila.

Va ser la primera vegada que vaig escoltar el Bruce Springsteen cantant en directe The River, i em va causar una impressió molt gran. Vaig pensar que potser era l’eufòria que es respirava aquella nit, però no, aquesta cançó la ha interpretat gairebé en tots els concerts que ha fet des d’aleshores, i és que com he dit al principi, s’ha convertit en un autèntic himne.

Feia temps que tenia ganes de dir alguna cosa de l’Springsteen, però volia que fos una cosa especial i en un moment concret. Crec que amb la celebració d’aquest 30è aniversari de The River s’acompleixen ambdues coses.

16 comentaris:

  1. A mi el Bruce no és que siga un cantant d'aquells que escoltaria a cada dia, però he de reconèixer que en té algunes que m'agraden bona cosa i aquesta és una d'elles. Com que no en sé, d'anglés, només em puc quedar amb la tonadeta i amb alguna paraula caçada al vol. Salutacions

    ResponElimina
  2. josep, que cal dir del boss, encara al passar el temps contínua sent el boss, que já es dir, ens a sabut transmitir moltes cosses com la que tú has anomenat sobre Amnistia Internacional, y llibertat...abraçades paco

    ResponElimina
  3. Josep , jo soc "bossniana" des de gairebé els 30 anys que té ara The River i al contrari de tu mai l'he pogut veure en directe. Crec que la cançó The River ell la va dedicar a la seva germana.

    Per a mi és el millor dels millors i The River és una de les seves millors cançons.

    Una abraçada

    ResponElimina
  4. Oleeeeeeeeeeeeeeeeee!!

    Jo també hi era la nit del concert per els drets humans!! Al Bruce l'he vist bastantes vegades en concert i sempre m'ha agradat.

    El millor concert que li recordo és al Vicente Calderón, quan encara estàven els ianquis a la base de Torrejón. Tres hores i mitja sense parar. Al final tombarelles i picada de mans amb tota la primera fila de banda a banda. Quina energía!!

    I, The River és un bón compendi del que pot donar musicalment aquest home: èpica, lírica, un puntet de reflexió social i molta emoció.

    ResponElimina
  5. Francesc,
    Els discos del Bruce son dels que sonen a casa encara que passi el temps, i es també dels que porto gravats al MP3.

    Paco,
    Efectivament, el "boss" a banda de ser un crac musicalment parlant, es un tio que sempre s'ha preocupat per l'ecologisme i els drets civils, en poques paraules: dels que es mullen i diuen el que pensen.

    Xisca,
    Totalment d'acord, "es el millor" no tan sols per les cançons sinó també pel carisma i la personalitat. I mira que en fa d'anys que ho és.

    Òscar,
    Jo no l'he vist tants cops com tu al Bruce, però menys les dues darreres vegades que ha estat a Barcelona que no hi vaig poder anar, sempre que he pogut m'ha agradat veure'l ja que és una garantia de que ho passaràs molt bé.
    Pel que fa a The River, subscric punt per punt el que tu dius.

    Una abraçada a tothom

    ResponElimina
  6. Jo només l'he vist i escoltat una vegada en directe i resulta que vaig compartir concert amb tu, i moltíssima gent més! M'agrada The Boss i The river, of course!

    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  7. Amb aquest no m´hi he casa´t perquè segur que jo no soc el seu tipu´s!!!!
    Cada vegada que ha vingut a Barcelona li anat a veure ...ara i abans quan erem tots més joves , l´última vegada al camp nou també..
    Bona nit , Josep...

    ResponElimina
  8. A mi m'agafa una mica fora , no he tingut el plaer de veure'l en directe però no per aixó m'agrada menys,és una passada.

    Muas!

    ResponElimina
  9. Glòria, va ser una nit fantàstica, viscuda com sardines en llauna però inoblidable.

    Dolors, a lo millor no era que no fossis el seu tipus, sinó que li agradava més la carn que el bon peix.

    Gemma, Gaudir de la música tranquil·lament a casa fugint de les massificacions, és una cosa que cada dia m'agrada més.

    Mariàngels, si senyora només n'hi ha un i Born in the USA.

    Una abraçada a tothom

    ResponElimina
  10. Jo també! hi era al Camp Nou aquell memorable dia-nit de rock davant els meus adorats Boss, Sting i Peter Gabriel. Del Boss crec que els millors treballs han estat Born in the USA i Tunnel of Love, amb balades sublims..

    ResponElimina
  11. Kalamar,
    Totalment d'acord, per a mi Born in the USA i Tunnel of love son els dos millors àlbums del Boss.
    I encara que se hagi "aparcat" el rock per una temporada, m'encanta el "We shall overcome" i molt especialment el gravat en directe a Dublin de fa un parell d'anys.
    Una abraçada

    ResponElimina
  12. Sóc uns quants anys més gran que tu, i de jove m'arribaven millor els aires de llibertat de venien de França. Reconec que em vaig quedar encallat amb la cançó francesa i el que es va anomenar aquí la Nova Cançó, així com amb el folck. Recordo que, a part d'aquestes tendències i de la música que anomenem clàssica (als 18 anys era un “chopinià” rendit), em va interessar molt també el “soul”, però no em vaig enganxar mai a la música “rock”, i és per això que em sento una mica fora de joc quan es parla d'ella i, per tant, molts d'aquests “hits”, com és el cas d'aquest de què parles, els he anat coneixent amb posterioritat.

    ResponElimina
  13. Estimat Enric,
    Ja m'hauria agradat a mi ser un "chopinià rendit" als 18 anys. Però a casa no hi havia massa tradició musical, i vaig estar molts anys orfe de la mal anomenada música clàssica. No obstant això ho anava combinant i als 15/16 anys ja m'agradaven Mozart i Beethoven i algunes altres coses aillades dels grans compositors. Tal i com hem comentat, l'òpera no hem va "arribar" fins a inicis dels noranta. Actualment estic una mica desconectat de la música que s'està fent. És fa poc rock i massa música "tecnològica", tot i que darrerament estan sortint grups interessants, amb lletres compromeses i una música molt més "digerible" a la meva oïda, "mal acostumada" de tant escoltar Rossini o Verdi.
    Com sempre, es un plaer llegir-te i contrastar opinions. A veure quin dia fem una trobada d'aquelles que parlem de música sense parar.
    Una abraçada

    ResponElimina
  14. Apreciat Josep, quan veig les teves entrades sempre tinc una mena sensació especial, no perquè siguis tu, que ja també està bé, sinó perquè parles d'uns anys especials per a mi, i suposo que per a molts dels que circulem per aquesta blogosfera. Jo també soc de les del BOSS, si, en majúscules! i per casa, anys ençà, en circulaven tots els discos, alguns de vinil.
    Una forta abraçada i estic encantada de llegir les vostres cròniques. Crec que sou especials, i segur que no m'equivoco, encara que no ens coneixem. Petones guapus!

    ResponElimina
  15. Gemma,
    Penso que Bruce Springsteen ha "marcat" a diferents generacions. Nosaltres també tenim algun vinil del Boss, tot i que hem anat, amb el anys passant-los a CD's. Pel que fa a coneixen's, te fàcil solució, o nosaltres fem un dia una excursió a Vidreres o vosaltres a BCN.
    Una forta abraçada

    ResponElimina