dimecres, 19 de gener de 2011

MUSICALS DE CINE (ROYAL WEDDING)


Avui en dia gairebé no se’n porten de musicals al cinema, sembla ser que una pel·lícula si no té mil efectes especials, sang a dojo, o humor caspós, estigui condemnada al fracàs. Com a molt pot tenir èxit si es toca la fibra sensible de  l’espectador amb uns protagonistes marcats per la desgràcia, la malaltia, la violència o quelcom per l’estil.


Als anys 40, 50 i 60 del segle passat, es van rodar musicals molt bons, majoritàriament procedents d’obres teatrals estrenades amb anterioritat a Broadway. En els darrers anys en canvi, se n’han fet molt pocs i actualment els únics que es produeixen per al cinema (quasi industrialment) són els de Bollywood, però evidentment no són aquests els que m’interessen. 

El musical és un gènere cinematogràfic que no agrada a tothom, és més, sóc plenament conscient que a molta gent els desagrada profundament quan, en mig d’una escena, es posen a cantar o a ballar sense venir al cas. No obstant això, hi ha films que no només per la música, sinó també per la interpretació o l’ambientació, han esdevingut autèntics clàssics.

A mi sempre m’han agradat els musicals, ja des de que era petit hi ha hagut títols que m’han fascinat. Avui n’he triat un d’aquests, es tracta de la pel·lícula Royal wedding (Casament reial) dirigida per Stanley Donnen l’any 1951. En l’escena més famosa d’aquesta cinta podem veure en acció a Fred Astaire (un ballarí magnífic, però que sempre m’ha desagradat la seva veu), amb el seu frac, el seu barret de copa i el cigarret (aleshores fumar estava ben vist) interpretant “You’re all the world to me” amb una coreografia sensacional, enfilant-se per les parets i el sostre de l’habitació. No us perdeu a partir del minut dos i mig del vídeo, segur que fins i tot als que no els agraden el musicals, s’ho passaran d’allò més bé veient aquesta escena, rodada fa seixanta anys!.



video de super2008videos

21 comentaris:

  1. Ostres, jo aquesta escena la recordo perfectament, encara que no recordava que la pel·lícula es titulés així. La passejada pel sostre és genial! un clàssic que l'hem vist miler de vegades. M'imagino els meus pares veient aquesta pel·lícula al cinema de joves (el meu pare del 32 i la meva mare del 36)! I jo de petita me les empassava totes, per mi són realment nostàlgiques aquestes pel·lícules, m'agrada molt tornar-les a veure. D'ara recordo Mouline Rouge i Casino.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. En el meu cas, el gènere musical ni m'agrada ni em desagrada a priori. N'hi ha que m'han fet gaudir molt i altres els trobo repipis i forçats.

    Aquesta escèna es boníssima i em puc imaginar la cara d'estorament del públic la primera vegada que algú ho va veure en un cinema. Ara segur que es gastarien un dineral en fer-ho digitalment quan amb un cilindre enorme i una càmera es pot fer com està més que demostrat.

    Eren altres temps, que tenien algunes coses millors i moltes moltes pitjors
    :)

    ResponElimina
  3. I tant, que m´en recordo d´aquesta seqÜència...De petita les mirava totes...els meus pares són molt cinèfils i,a part dels discos de vinil amb les melodies dels musicals, les tenien totes.
    Recordo el Fred i la Ginger. Jo recordo "La Alegre Divorciada" que curiosament el seut títol és l´antítesi de la que comenteu.

    ResponElimina
  4. Gemma, Cristina,
    Evidentment aquestes pel·lícules les hem vist un munt de vegades ja que als anys 70 per la tv en passaven moltes. De tant en tant aniré possant algun fragment d'aquests que tant m'agraden i que veig que també compartiu.
    Gràcies pels vostres comentaris

    ResponElimina
  5. Òscar,
    Jo també m'imagino l'estorament general quan es va estrenar la "pel·li". Com molt bé dius avui si domines el tema "digital" pots fer mil coses que en altres temps necessitaven de molta imaginació.
    Una abraçada

    ResponElimina
  6. M'he quedat flipada en veure l'escena. Quina gràcia això de pujar per les parets i pel sostre. M'agrada molt Fred Astaire, tot i que aquesta pel·lícula no l'he vista. Algun dia la veuré; m'encanten els clàssics. Una abraçada.

    ResponElimina
  7. Asela,
    Benvinguda al club. Jo també soc dels que m'agraden molt els clàssics, i si son en blanc i negre encara més. Dels musicals m'encanten algunes escenes que son realment inoblidables, i per descomptat, la música.
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. És impresionant com sembla que floti quan balla...un plaer veure aquesta escena. Gràcies!

    ResponElimina
  9. Quins records que m'has fet venir, jo també l'havia vist de petita i vols que et digui la veritat? encara m'agrada!

    ResponElimina
  10. Jo coneixia l’escena però no sabia de quina pel•lícula era.. A mi no m’agraden, en general els musicals. Ara bé, estic veient un “rotllo” de pel•lícula a la tele i he deixat de mirar i escoltar per veure el vídeo, que m’ha distret i agradat més que moltes de les pelis que darrerament fan a la tele... Per tant, a vegades un gènere no és el que més ens agrada, però podem trobar alguna cosa que ens fascini... Una abraçada,

    ResponElimina
  11. Una seqüència que amb el seu moment va triomfar, la recordo molt bé alem vist unes quantes vegades, però avui això ja no te cap mèrit, amb l’informàtica fan l’impossible
    Una abraçada

    ResponElimina
  12. Anna,
    Es una escena meravellosa i més si tenim en compte que té 60 anys!

    Àngels,
    Aquestes pel·lícules son d'aquelles que fa anys que no has vist i quan les tornes a veure encara t'agraden, i es que el món de la música es fantàstic.

    Una abraçada a les dues

    ResponElimina
  13. Eri,
    Ja ho dic, hi ha molta gent que no li agraden els musicals al cinema, a mi bàsicament m'agraden els números musicals i el glamour que tenien moltes d'aquelles pel·lícules, i veient el que hi ha avui en dia, encara m'agraden més.

    Sion,Miquel,
    Efectivament la gràcia i originalitat d'aquesta escena es l'època en que va ser rodada, avui en dia ho farien digitalment i s'ha acabat.

    Una abraçada a tots

    ResponElimina
  14. L'altre dia vaig anar al teatre a veure Les nits de Sant Joan de Dagoll Dagom, una obra mig musical mig narrada, la veritat que el teatre diverteix, i si és cantant...millor...
    La propera, a veure si és òpera!!! (alguna recomanació??)
    Ptns
    M

    ResponElimina
  15. Jo també m´apunto al club dels musicalers :))

    ResponElimina
  16. Marta,
    A mi també em va agradar La Nit de Sant Joan, ja l'havia vista fa un munt d'anys i recordar-la ara va ser un plaer. Pel que fa a òpera, el 31 de maig al teatre Fortuny, els amics de l'òpera de Sabadell fan Il Barbiere di Siviglia. L'òpera boníssima i amb interprets molt bons. Nosaltres l'anem a veure el dia 20 de maig a Viladecans que ens cau més a prop. Mes informació:
    http://www.aaos.info/obra4.php

    Maria Jose,
    M'alegra que també siguis del mateix club. A mi aquests musicals em porten molts bons records de quan els vaig veure per primera vegada als anys 70, i de tant en tant m'agrada recordar-los.

    Una abraçada a les dues.

    ResponElimina
  17. Tot i que m'encanta ballar ique vaig al cinema amb certa freqüència, reconec que jo sóc dels que les pelis de musicals no els hi diuen gran cosa ... al cinema ... pero si al teatre ... que estrany no?
    et recomano " across the Univers",.... amb aquesta si que vaig xalar!!
    Una abraçada

    ResponElimina
  18. Alfons,
    Recomanació anotada. No he vist la pel·li, però sent música dels Beatles, segur que paga la pena.
    Una abraçada

    ResponElimina
  19. Hola Josep.
    Quants bons records em porten aquestes pel lícules de Fred
    Astaire, el meu pare era un gran fan d'aquest Senyor, ia casa encara
    tenim guardades les pel lícules que emetien per la tele i
    que el meu pare grababa.A mi també m'agraden molt les pel lícules-musicals.
    Una salutació

    ResponElimina
  20. Òndia amics, quina sorpresa avui!
    Una de les escenes més genials, ballada pel més genial de tots els ballarins cinematogràfics. Aquesta és la meva opinió, que ja sé que no és compartida per a molts que s'estimen més a Gene Kelly.
    Astaire és l'elegància personificada i sent tan lleig com era (pobre!)va saber fer-se un lloc referencial, Ah! m'oblidava, cantava de conya.
    Si a sobre hagués sigut guapot, ja hagués sigut insuportable.

    ResponElimina
  21. Reme/Núria
    A mi les pel·licules del Fred Astaire també m'agrada mol re-veureles de tant en tant, tant si es acompanyat per la Giger Rogers, com per la Cyd Charise o la Rita Hayworth. Es glamour pur.

    Joaquim,
    Ja tenim un altre tema de que discutir, tot i que m'agrada (i molt) el Fred Astaire, a casa (sobretot la Glòria) som més de Gene Gelly.
    Totalment d'acord en que Astaire es l'elegància personificada, i com a ballarí el trobo gairebé insuperable, però cantant... jo crec que es el seu timbre que no m'agrada (empitjorat per la tecnologia de l'època) perquè el tio arribava perfectament a totes les notes i afinava de conya.

    Una abraçada a tothom

    ResponElimina