UNA SAGRADA FAMILIA PROBLEMÀTICA

maqueta original

Avui vull parlar de la Sagrada Família de Gaudí , però no des del punt de vista artístic o arquitectònic sinó des del turístic i urbanístic. 

Per començar, si no recordo malament, va ser el 7 de novembre de 2010 quan el Papa, en un viatge espectacular del qual mai sabrem el cost real, va consagrar la basílica de la Sagrada Família. Van haver de passar 41 dies per tal que en aquell espai es celebrés una altra missa. Va ser el dissabte 18 de desembre. Aquell dissabte milers de persones van “anar a missa” i uns  quants milers més es van quedar fora. Naturalment, tots aquests milers de persones anaven a  "visitar" la meravella que la televisió va mostrar profusament durant la visita papal i així poder-se estalviar l’import de l’entrada al recinte (entre 10 i 18 € segons la modalitat).

A causa d’aquell “tsunami humà”, durant aquest mes de gener, el Patronat de la Sagrada Família, en una acte de “cristiana generositat”, ha programat quatre dissabtes de “portes obertes”  (de les 9 del matí a les 2 de la tarda), oficialment per a “desagreujar” els veïns de la zona que van haver de suportar mil i una molèsties durant la visita papal. Això és una falsa justificació ja que el primer dissabte de “portes obertes” ha registrat una afluència de més de 4.000 persones per hora, procedents de tot arreu, no tan sols del barri. Com acabarà la cosa?.

La Sagrada Família l'any 1915

La polèmica està servida: s’ha de cobrar per visitar un temple? o aquest s’ha de destinar als oficis religiosos (se suposa que és la seva finalitat). Si fos així, s’hauria d’abolir totalment o parcialment l’actual taxa d’accés al temple, amb la qual cosa, els ingressos caurien en picat i el Patronat que s’encarrega de les obres tindria serioses dificultats econòmiques per poder mantenir l’actual ritme de construcció.

De totes maneres, aquest “parc temàtic” en què s’ha convertit l’obra gaudiniana té més conflictes. Gaudí va planificar el temple en un descampat on pasturaven ramats de xais i cabres a finals del segle XIX (1885) i mai es podia imaginar els problemes urbanístics que tindria el seu projecte un segle més tard. I es que el creixement de l’eixample barceloní durant el segle XX, va fer que aquell descampat on s’estava edificant el temple, quedés voltat d’illes de cases. Per dur a terme el projecte original de Gaudí, s’hauria d’enderrocar al menys, l’illa de cases situada entre els carrers Mallorca, Marina, València i Sardenya, per tal que l’entrada principal a la basílica tingués la majestuositat planificada. Qui serà l’alcalde de Barcelona que s’atrevirà a signar l’expropiació forçosa per a centenars de famílies?, quin cost tindria aquesta expropiació?, qui la pagaria?.

Són preguntes que en els propers anys sortiran a la llum, ja que l’obra avança a passes de gegant gràcies al peatge que, fins ara, milers de turistes han pagat diàriament per accedir a l’interior del temple. Tinc molta curiositat per saber com es resoldrà l’embolic, tot i que si em poso en la pell dels possibles afectats, reconec que no dormiria tranquil. L’actual Consistori no prendrà cap decisió, no només perquè li queden pocs mesos de vida sinó perquè estan atrapats entre dos focs i a més són incapaços de prendre decisions mínimament valentes i coherents.

l'illa de cases afectada marcada en vermell (imatge de Google Earth) 

La pilota està en joc i veurem com la juguen a banda de l’Ajuntament, el Bisbat i el Patronat de la Sagrada Família. Els veïns tenen un petit punt a favor, que en aquest moment no hi ha calés per assumir el cost urbanístic i social d’una obra tan mastodòntica (l’expropiació). La resta, esperen que arribin temps millors, econòmicament parlant, per fer o deixar de fer.

Continuarà ...