LA LUCIA DEL MET (o com casar-se i embogir en set minuts)

Pels que no ho sabeu, una gran part de la temporada operística del MET (Metropolitan Opera) de Nova York, es retransmet en directe a sales de cinema de tot el món en HD. Ahir tocava Lucia de Lammermoor de Gaetano Donizetti. Hi va haver un problema, i és que als USA havien passat a l’horari d’estiu la setmana passada i aquí, per mantenir l’hora d’inici de les 7 de la tarda, van decidir fer la transmissió en un “fals directe”, és a dir, amb una hora de decalatge.

Malgrat el so, que no va ser excel·lent com en altres ocasions, la representació va anar avançant d’acord al que s’havia previst, fins que quan estàvem arribant al final del primer acte es va perdre el senyal. Després de 7 minuts d’aturada, es va reprendre la connexió, però oh sorpresa!, aquesta vegada en temps real, és a dir, havent perdut una hora, encara sort que la meitat d’aquest temps corresponia a un entreacte. Per tant, vam passar del casament forçat de la pobre Lucia, a la bogeria total d’aquesta, en només 7 minuts, sens dubte, un nou rècord mundial. A la sortida, ens van regalar un tiquet per a una propera emissió operística com a compensació pels problemes de so i d’imatge, una manera molt correcta de demanar disculpes.

De totes maneres, vull deixar clar que vam gaudir d’un gran vespre operístic amb un molt bon muntatge del MET que ja havíem vist en temporades anteriors i amb una direcció musical de Patrick Summers, molt correcta i respectuosa amb els cantants.

Lucia de Lammermoor és una òpera on el pes principal el porten tres cantants principals i quatre secundaris. Dels principals cal destacar la grandiosa (no ho puc definir d’una altra manera) actuació de la francesa Natalie Dessay. Cada frase, cada gest, cada nota, és una autèntica lliçó de com s’ha d’interpretar aquest personatge. Per a mi, sens dubte la millor Lucia de l’actualitat i una de les millors de sempre. Al seu costat vam poder gaudir d’un Joseph Calleja en el paper d’Edgardo, extraordinari de veu (la millor actuació que l’he vist) tot i que una mica “soso” teatralment, cosa ja típica en ell però que espero que amb el temps vagi millorant. El tercer paper protagonista és el d’Enrico, que el Ludovic Tézier va brodar vocalment, però potser va fer massa de dolent, no sé si de collita pròpia o per indicacions de la direcció. En l’aspecte dels secundaris, ressaltar el gran Raimondo del coreà Kwangchul Youn, pletòric de veu en tot moment, el fantàstic Arturo de Matthew Plenk, un personatge tan breu com complicat i la molt creïble Alisa de Theodora Hanslowe. L’únic punt negre (i molt negre) del repartiment va ser el Normanno de Philip Webb, fluix, però molt fluix i més al costat de la resta, sort que era el paper solista menys important.

En resum, una gran vetllada operística malgrat els problemes tècnics que esperem no es repeteixin en la propera retransmissió. Confiem que anant ja amb el mateix horari (a l’Unió Europea canvia el cap de setmana vinent) no haguem de recórrer a falsos directes que compliquin les coses.