dilluns, 7 de març de 2011

UN MES AL CAMP

Ahir diumenge tocava teatre.
Lloc: Teatre Nacional de Catalunya, l’obra: Un mes al camp d’Ivan Turguénev.

Ivan Turguénev va néixer l’any 1818 en una família terratinent. El seu pare, coronel de la cavalleria imperial, va morir quan l’Ivan tenia setze anys. Va estudiar en les universitats de Moscou i San Petersburg on es va especialitzar en els clàssics de la literatura russa. Més tard va anar a la universitat de Berlin on va estudiar filosofia i història i va quedar molt impressionat  per l’estil de vida de la societat centre europea, tan diferent de la russa on ell havia estat criat. Segurament per aquesta influència, està considerat com el més europeista dels escriptors russos del segle XIX, però en canvi és el menys conegut de tots ells fora del seu país. Entre la seva obra podem trobar novel·les, històries curtes i drames teatrals, tot i que ell els descrivia com a comèdies, molt probablement per eludir la censura de l’època. Va morir a Paris l’any 1883.

La majoria de vegades que anem al TNC, en sortim força satisfets i aquesta vegada no ha estat l’excepció. Tot i que Un mes al camp és una obra força densa, com correspon a un clàssic del teatre rus del segle XIX, però que ha resistit molt bé el pas dels anys. Turguénev va estrenar aquesta obra quaranta anys abans que títols tan importants com l’Oncle Vània o Les tres germanes de Txèkhov veiessin la llum. L’autor retrata amb gran precisió la decadent aristocràcia rural russa de l’època. En aquest cas es tracta d’una família que viu al camp amb criats i convidats i on es barregen sentiments com l’amor, la gelosia i els convencionalismes propis de l’opulent món que envolta els protagonistes.

La posada en escena és colorista, clàssica i efectista. La direcció de Josep Maria Mestres molt correcta i el repartiment, com de costum, boníssim. Encapçalat per una Sílvia Bel extraordinària, acompanyada d’uns magnífics Carles Martínez, Josep Manel Casany, de la veterana Carme Sansa i la jove Diana Torné. L'elenc d'actors el completen Robert Gonzalez, Xavier Boada, Míriam Alamany, Hans Richter, Joan Raja, David Segú, Tilda Espluga, Ireneu Tranis, Alba Valldaura i els nens Oriol Agell, Max Jiménez i Adrià Roca, que es van tornant i completen el total de 15 actors que donen vida a tots els variats personatges que viuen i treballen a la finca.

Sobre Un mes al camp, Josep Maria Mestres escriu en el programa de mà que es tracta d’un text on s’exposen amb la màxima senzillesa les coses més profundes, ja que en el fons es tracta d’una comèdia, però una comèdia lluminosament trista.

Sembla ser que per tal que es pugui apreciar millor el treball dels actors, el TNC ha limitat per primera vegada l’aforament del teatre, reduint-lo a les 14 primeres fileres de butaques. No em sembla una decisió desencertada, tot i que no entenc que, o bé no s’hagi fet fins ara o bé que obres amb un caràcter més intimista com aquesta, no s’hagin traslladat a altres sales del TNC de dimensions mes reduïdes.

14 comentaris:

  1. Li tinc ganes a aquesta obra, ens falta temps per veure tot el que ens agradaria! Així que han reduït la sala a 14 fileres? Home, sempre he trobat que el Nacional és enorme i de fet només he anat a les files de davant... però és el que tu dius, per què no posar l'obra a les sales petites, no?
    PEtons
    Sandra

    ResponElimina
  2. Després de llegir aquesta magnifica crònica,
    m'estan agafan ganes de veure-la.
    Estic d'acord amb tú, la sala del Nacional es molt gran i amb una obra densa, a vegades perds el fil...
    Felicitats
    Un petó
    Isabel

    ResponElimina
  3. M'encanta el vostre bloc perquè s'hi pot passar sempre una bona estona.
    Després de llegir el vostre apunt m'ha vingut ganes de veure-la

    ResponElimina
  4. Albota, Isabel, Núria,
    Està anunciat que serà en cartell fins el 10 d'abril. Si hi podeu anar, crec que us agradarà.

    Sandra i Xavi,
    Jo també trobo que la sala gran del Nacional a vegades es massa gran per a segons quines obres.

    Gràcies pels vostres comentaris. Una abraçada

    ResponElimina
  5. Josep gracias por la cronica mejor que muchos de los llamados profesionales que se dedican a esto
    una abraçada
    miquel

    ResponElimina
  6. Parella, quina casualitat, la setmana passada em vaig trobar al tren la Sílvia Bel...A casa hem d´anar al teatre un dia d´aquest però la veritat és que no sé quina obra triar. Actualment hi ha una bona cartellera; uns volen anar a veure en POU, els altres volien veure AGOST i ja no potser; i jo em decanto per aquesta...què difícil!

    ResponElimina
  7. Miquel,
    Gràcies pels elogis, però nosaltres quan anem al teatre, a l'òpera, al cinema o a un concert, intentem explicar el que pensem i res més, tant si ens ha agradat com si no. Això sí, abans d'anar-hi ens ho pensem molt i triem molt el que anirem a veure (alguna vegada, tot i això, ens emportem un desengany), que no estan els temps com per gastar sense solta ni volta.

    Cristina,
    L'Agost no el vam anar a veure, tot i que va ser un èxit, coneixem gent que no la deixava massa bé. Si hagués d'escollir entre l'Inspector i el Mes al camp, potser em decantaria per l'Inspector del Pou, es menys densa i amb un final molt més sorprenent.

    Una abraçada als dos.

    ResponElimina
  8. Doncs jo també em sumo a la resta, després de llegir-ho donen ganes d'anar-hi! Gràcies per a aquesta crònica!!

    ResponElimina
  9. Elena,
    Hi ha molta gent que no, però a nosaltres, els clàssics del segle XIX ens encanten. A més en general son obres molt crítiques (i per tant censurades) amb la societat benestant de l'època.
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Vaig anar a veura UN MES AL CAMP i haig de dir que en vaig sortir molt decepcionada.
    El text es fantàstic, ple d'emocions, sentimets, sensacions i tantes altres coses.....
    Llàstima que els actors, per mi, no estàn a l'alçada de la magnitud de l'obra. En molts moments vaig tenir la impresió que només es limitaven a recitar, no em van transmetre res del que l'autor va deixar escrit. Penso que una de les causes es la direcció. No soc gran entesa però després d'haver vist amb plaer i emoció AGOST, aquesta em va semblar poc treballada.
    El vestuari es magnific els vestits que pirta la Silvia Bel son meravellosos i ella els llueix molt bé.
    A la sortida la opinió que vaig copsar no va ser gaire satisfactoria.
    Ho sento per què hi vaig anar amb moltes ganes.
    Roser

    ResponElimina
  11. Roser,
    Em sap greu que no gaudissis d'aquesta representació teatral. Jo quan hi vaig anar, potser tenia un bon dia i no ho vaig trobar tan malament. Tot i això, si que crec que tal i com tu dius, en algun moment semblava poc treballada per part de la direcció. De totes maneres, com passa amb totes les coses, depen molt de l'estat d'ànim i dels ulls amb què t'ho miris. Per exemple Agost va ser un èxit popular (jo no hi vaig anar) però hi va haver més d'una persona que em va dir que no valia massa la pena. Però com deia abans tot deu ser qüestió de gustos i el que importa es que un s'ho passi bé amb allò que va a veure.
    Agraeixo molt el teu comentari i la visita, i a veure si la propera vegada coincidim també amb l'opinió.
    Una abraçada i fins aviat

    ResponElimina
  12. Moltes gràcies per la resposta, potser tens raó.
    Feilicitats pel blog es fantastic.
    Roser

    ResponElimina
  13. Acabo de llegir el teu comentari en el meu post sobre el mateix tema a "Voltar i Voltar"... i veig amb sorpresa que coincidim força sovint en les valoracions. Com ja he comentat, les critiques "oficials" en aquest cas, no han estat massa justes.

    Una abraçada

    ResponElimina