Potser sóc un bitxo
“raro” però quan una obra de teatre o una pel·lícula té molt d’èxit,
automàticament em fa arrufar el nas i no les tinc totes. Amb Agost, el gran
èxit del TNC de la darrera temporada, m’ha passat això mateix. Llavors no hi
vam poder anar, per tant ho hem fet enguany i les sensacions a la sortida han
estat variades.
D’entrada, el text de
Tracy Letts no m’ha agradat massa. Penso que és una obra sobrevalorada,
excessivament llarga i, tot i que avalat amb un Pulitzer, d’original no en té
res. Aquesta trama l’hem vist un munt de vegades, en teatre, cinema i serials
televisius. De què va?, dels típics personatges traumatitzats, amb addiccions,
que són incapaços de mantenir una conversa sense cridar, insultar o retreure’s els
draps bruts del passat.... és a dir, molt original. A mi no em molesta, però
crec que s’usa i abusa gratuïtament del llenguatge groller, potser per fer-nos
creure que els personatges són més reals o potser per provocar la riallada
fàcil. Amb tot, l’inici de l’obra m’ha agradat molt, amb un monòleg del pare de
família en què el personatge es despulla mentalment i mostra de manera clara i
dramàtica la frustració, l’amargor i el ressentiment que du dintre seu i que ha
anat acumulant al llarg dels anys. El més curiós de tot és que ho fa sense
cridar ni gesticular innecessàriament i resulta totalment creïble. Llàstima que
la resta no seguís pel mateix camí.
Evidentment, tot això no
és més que una opinió personal i subjectiva, ja que la majoria del públic no opinava
el mateix, i la prova és que els aplaudiments i les ostentoses riallades van
formar part de la banda sonora de tota la representació. Va arribar un moment
en què jo no sabia si el que veia era un drama o una comèdia, i això per a mi,
ho explica tot.
En canvi, el meu parer
sobre la interpretació dels actors és diametralment oposada a la del text que
interpreten. Anna Lizaran, una vegada més, està increïble, majestuosa,
sensacional, manquen adjectius per descriure la seva actuació. Al seu costat,
Emma Vilarasau, una actriu de la qual mai he estat “fan”, però que en aquesta
ocasió, vaig trobar que fa un paperàs que tal i com avança l’obra va creixent fins
a situar-se en un altíssim nivell. També em van agradar molt les actuacions de
Maife Gil, Almudena Lomba, Clara de Ramón i per sobre de totes, una gran Rosa
Renom. En canvi no em va semblar tan encertada Montse German, però potser era
el personatge que tenia més poca substància. Pel que fa als homes, Jordi
Banacolocha i Francesc Lucchetti esplèndids, mentre que Abel Folk, Albert
Triola, Òscar Molina i Manuel Veiga van estar més que correctes però sense
destacar tant. Queda clar que els personatges femenins tenen molt més pes i
càrrega emocional en el conjunt de l’obra i per tant, brillen força més que els
masculins. Només per veure l’actuació de tots aquests actors, ja paga la pena
empassar-se les gairebé quatre hores de durada de tota la representació.
També em va agradar molt
el muntatge escènic. Max Glaenzel ha creat una estructura molt encertada que
reprodueix l’interior de la casa amb tres plantes. Tot plegat dóna molt joc i
permet als actors una gran mobilitat. Indubtablement també hi ajuda molt
l’encertada il·luminació de Kiko Planas. De magnífica podríem qualificar la
direcció de Sergi Belbel, que de ben segur repetirà l’èxit de l’any passat.
Per cert, no sé si hi ha
una passa o què, però mai havia sentit estossegar tant en un teatre. Puc
entendre que hi hagi gent refredada o amb picor de gola, però tossir d’aquesta
manera trobo que és un falta total de respecte envers els actors i la resta del
públic que intenta seguir els diàlegs. Cada dia al·lucino més amb aquest tema.
Per als “tossidors compulsius” és el
mateix que estiguin al TNC o al Liceu, total, com que han pagat l’entrada,
pensen que tenen dret a fer el que vulguin.
