Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TNC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TNC. Mostrar tots els missatges

divendres, 4 de maig del 2012

FENT L’AGOST PER PRIMAVERA


Potser sóc un bitxo “raro” però quan una obra de teatre o una pel·lícula té molt d’èxit, automàticament em fa arrufar el nas i no les tinc totes. Amb Agost, el gran èxit del TNC de la darrera temporada, m’ha passat això mateix. Llavors no hi vam poder anar, per tant ho hem fet enguany i les sensacions a la sortida han estat variades.

D’entrada, el text de Tracy Letts no m’ha agradat massa. Penso que és una obra sobrevalorada, excessivament llarga i, tot i que avalat amb un Pulitzer, d’original no en té res. Aquesta trama l’hem vist un munt de vegades, en teatre, cinema i serials televisius. De què va?, dels típics personatges traumatitzats, amb addiccions, que són incapaços de mantenir una conversa sense cridar, insultar o retreure’s els draps bruts del passat.... és a dir, molt original. A mi no em molesta, però crec que s’usa i abusa gratuïtament del llenguatge groller, potser per fer-nos creure que els personatges són més reals o potser per provocar la riallada fàcil. Amb tot, l’inici de l’obra m’ha agradat molt, amb un monòleg del pare de família en què el personatge es despulla mentalment i mostra de manera clara i dramàtica la frustració, l’amargor i el ressentiment que du dintre seu i que ha anat acumulant al llarg dels anys. El més curiós de tot és que ho fa sense cridar ni gesticular innecessàriament i resulta totalment creïble. Llàstima que la resta no seguís pel mateix camí.

Evidentment, tot això no és més que una opinió personal i subjectiva, ja que la majoria del públic no opinava el mateix, i la prova és que els aplaudiments i les ostentoses riallades van formar part de la banda sonora de tota la representació. Va arribar un moment en què jo no sabia si el que veia era un drama o una comèdia, i això per a mi, ho explica tot.

En canvi, el meu parer sobre la interpretació dels actors és diametralment oposada a la del text que interpreten. Anna Lizaran, una vegada més, està increïble, majestuosa, sensacional, manquen adjectius per descriure la seva actuació. Al seu costat, Emma Vilarasau, una actriu de la qual mai he estat “fan”, però que en aquesta ocasió, vaig trobar que fa un paperàs que tal i com avança l’obra va creixent fins a situar-se en un altíssim nivell. També em van agradar molt les actuacions de Maife Gil, Almudena Lomba, Clara de Ramón i per sobre de totes, una gran Rosa Renom. En canvi no em va semblar tan encertada Montse German, però potser era el personatge que tenia més poca substància. Pel que fa als homes, Jordi Banacolocha i Francesc Lucchetti esplèndids, mentre que Abel Folk, Albert Triola, Òscar Molina i Manuel Veiga van estar més que correctes però sense destacar tant. Queda clar que els personatges femenins tenen molt més pes i càrrega emocional en el conjunt de l’obra i per tant, brillen força més que els masculins. Només per veure l’actuació de tots aquests actors, ja paga la pena empassar-se les gairebé quatre hores de durada de tota la representació.

També em va agradar molt el muntatge escènic. Max Glaenzel ha creat una estructura molt encertada que reprodueix l’interior de la casa amb tres plantes. Tot plegat dóna molt joc i permet als actors una gran mobilitat. Indubtablement també hi ajuda molt l’encertada il·luminació de Kiko Planas. De magnífica podríem qualificar la direcció de Sergi Belbel, que de ben segur repetirà l’èxit de l’any passat.

Per cert, no sé si hi ha una passa o què, però mai havia sentit estossegar tant en un teatre. Puc entendre que hi hagi gent refredada o amb picor de gola, però tossir d’aquesta manera trobo que és un falta total de respecte envers els actors i la resta del públic que intenta seguir els diàlegs. Cada dia al·lucino més amb aquest tema. Per als “tossidors compulsius” és el mateix que estiguin al TNC o al Liceu, total, com que han pagat l’entrada, pensen que tenen dret a fer el que vulguin.

dissabte, 31 de desembre del 2011

UN OSCAR WILDE MUSICAL

Aquest any no tenia previst fer cap més apunt al bloc, però ahir vespre vam anar a la representació de  El crim de Lord Arthur Savile al Teatre Nacional i no em queda més remei.

Aviso que aquest “no em queda més remei” no està dit fent una valoració negativa sinó tot el contrari. El crim de Lord Arthur Savile és un conte de l’escriptor Irlandès Oscar Wilde, en el qual Lord Arthur Savile es veu amb “l’obligació moral” de cometre un crim per tal que s’acompleixi el destí que li han vaticinat. La trama tal i com va avançant es va embolicant cada vegada més i el sentit del humor de Wilde es fa palès juntament amb les enginyoses sentències que sempre col·locava en boca dels seus personatges:

“Un sempre ha d’estar enamorat. Aquesta és la raó per la qual un no s’hauria de casar mai”.
“”Pertànyer a la societat és un enuig, però estar-ne fora és simplement una tragèdia”.
“El món és un escenari, però els papers de l’obra estan mal repartits”.
“En la vida d’un home només poden ocórrer dues tragèdies. La primera: no arribar a complir els desitjos. La segona: -qui ho diria- arribar-los a complir”.

Aquest muntatge del Nacional té un component de risc que no existia en altres posades en escena d’obres de Wilde, i és que en aquesta ocasió,  tota la història s’ha embolicat amb música. A més, l’escenografia és realment extraordinària jugant amb elements decoratius que et situen perfectament en els diferents llocs de l’acció en tot moment.

Els responsables de tot han estat EGOS Teatre un grup amb experiències exitoses similars. Haig de dir que quan vam anar al teatre no les tenia totes però quan vaig sortir-ne ho vaig fer amb la satisfacció d’haver presenciat un magnífic espectacle, i en català, cosa que, lamentablement, és una excepcionalitat dins dels teatre musical que en els darrers temps podem veure a Barcelona.

fotos: Teatre Nacional de Catalunya

El text i les lletres de les cançons són de Rubèn Montañà i Toni Sans, la música i la direcció musical de Francesc Mora i la direcció escènica de Joan Maria Segura i Bernadas.

Els actors són Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañà, Albert Mora, Toni Sans i Maria Santallusia i els músics que els acompanyen, Francesc Mora, Vassil Lambrinov, Elisabet Garrigosa, Joan Palet, Oriol Mula, Gener Salicrú, Oriol Codina, Pedro Blanco i Marc Clos.Tots plegats aconsegueixen que el ritme sigui brillant i que no decaigui durant les dues hores i tres quarts que dura la funció, amb un interval de quinze minuts inclòs. Si us animeu, podeu assistir al  Crim de Lord Arthur Sivile fins el proper 8 de gener al Teatre Nacional de Catalunya.



des de
el cafè de nit
us desitgem

dijous, 1 de setembre del 2011

OPERETTA

Hem acabat un mes d’agost molt musical i encetem el setembre amb una recomanació teatral però alhora també musical, i és que fins el proper 18 de setembre el Teatre Poliorama de Barcelona recupera un dels grans èxits de la temporada anterior del Teatre Nacional de Catalunya. Es tracta del muntatge Operetta dirigida pel Jordi Purtí i interpretat pel Cor de Teatre, un grup d’unes 25 veus que fan un divertidíssim recorregut pels fragments més coneguts de l’òpera, amb un sentit de l’humor que arriba molt directe a l’espectador.

Nosaltres vam tenir ocasió de veure’l al TNC i en vam sortir encantats. És per això que volem recomanar-lo ja que es tracta d’un espectacle tant per a grans com per a petits i la veritat és que tothom s’ho passa d’allò més bé. Si teniu ocasió no us el perdeu.

dilluns, 7 de març del 2011

UN MES AL CAMP

Ahir diumenge tocava teatre.
Lloc: Teatre Nacional de Catalunya, l’obra: Un mes al camp d’Ivan Turguénev.

Ivan Turguénev va néixer l’any 1818 en una família terratinent. El seu pare, coronel de la cavalleria imperial, va morir quan l’Ivan tenia setze anys. Va estudiar en les universitats de Moscou i San Petersburg on es va especialitzar en els clàssics de la literatura russa. Més tard va anar a la universitat de Berlin on va estudiar filosofia i història i va quedar molt impressionat  per l’estil de vida de la societat centre europea, tan diferent de la russa on ell havia estat criat. Segurament per aquesta influència, està considerat com el més europeista dels escriptors russos del segle XIX, però en canvi és el menys conegut de tots ells fora del seu país. Entre la seva obra podem trobar novel·les, històries curtes i drames teatrals, tot i que ell els descrivia com a comèdies, molt probablement per eludir la censura de l’època. Va morir a Paris l’any 1883.

La majoria de vegades que anem al TNC, en sortim força satisfets i aquesta vegada no ha estat l’excepció. Tot i que Un mes al camp és una obra força densa, com correspon a un clàssic del teatre rus del segle XIX, però que ha resistit molt bé el pas dels anys. Turguénev va estrenar aquesta obra quaranta anys abans que títols tan importants com l’Oncle Vània o Les tres germanes de Txèkhov veiessin la llum. L’autor retrata amb gran precisió la decadent aristocràcia rural russa de l’època. En aquest cas es tracta d’una família que viu al camp amb criats i convidats i on es barregen sentiments com l’amor, la gelosia i els convencionalismes propis de l’opulent món que envolta els protagonistes.

La posada en escena és colorista, clàssica i efectista. La direcció de Josep Maria Mestres molt correcta i el repartiment, com de costum, boníssim. Encapçalat per una Sílvia Bel extraordinària, acompanyada d’uns magnífics Carles Martínez, Josep Manel Casany, de la veterana Carme Sansa i la jove Diana Torné. L'elenc d'actors el completen Robert Gonzalez, Xavier Boada, Míriam Alamany, Hans Richter, Joan Raja, David Segú, Tilda Espluga, Ireneu Tranis, Alba Valldaura i els nens Oriol Agell, Max Jiménez i Adrià Roca, que es van tornant i completen el total de 15 actors que donen vida a tots els variats personatges que viuen i treballen a la finca.

Sobre Un mes al camp, Josep Maria Mestres escriu en el programa de mà que es tracta d’un text on s’exposen amb la màxima senzillesa les coses més profundes, ja que en el fons es tracta d’una comèdia, però una comèdia lluminosament trista.

Sembla ser que per tal que es pugui apreciar millor el treball dels actors, el TNC ha limitat per primera vegada l’aforament del teatre, reduint-lo a les 14 primeres fileres de butaques. No em sembla una decisió desencertada, tot i que no entenc que, o bé no s’hagi fet fins ara o bé que obres amb un caràcter més intimista com aquesta, no s’hagin traslladat a altres sales del TNC de dimensions mes reduïdes.

diumenge, 7 de febrer del 2010

DE RUSIÑOL A WAGNER


Aquesta setmana ha estat una setmana “teatrera”. El dimarts vam anar al Nacional a veure la pre-estrena de l’Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol i ahir dissabte tocava Tristán i Isolda de Richard Wagner al Liceu.

Primera part

L’auca del senyor Esteve (era l’auca, oi?) del Nacional amb un repartiment magnífic, com és habitual, no s’assemblava gens a l’obra que Rusiñol va escriure. D’entrada l’acció es trasllada de la Barcelona modernista d’inicis del segle XX, a la guerra del 36 i la post guerra.
La cosa no passaria de ser una “genialitat” més a les que ens tenen acostumats els directors i escenògrafs actuals si no fos perquè posen en boca dels personatges coses que Rusiñol no va escriure. Agafant l’obra original la reconverteixen (gairebé fan una esferificació) en un pamflet antifranquista (oh! que progres!) difícil de digerir. Alerta!, jo parlo a títol personal, i tot i que sóc conscient que molta gent opinarà igual, també ho sóc que molta gent no hi estarà d’acord, i a més em titllaran d’immobilista i desfasat. Però què voleu que us digui, quan els americans van voler traslladar Romeo i Julieta a Nova-York, van anomenar l’obra West Side Story, no Romeo i Julieta de William Shakespeare. Aquí no, aquí juguem amb el ganxo de l’obra original i el nom de l’autor, i que la gent “piqui”, entre altres coses perquè la falta de creativitat de tots aquests “il·luminats” és tan alarmant com la dels mediocres “subvencionadors” oficials que amb diner públic s’atreveixen a tot.
Aquesta “auca” però, no estaria malament i més amb la música en directe, si el títol fos un altre i per descomptat, sense dir que és de Santiago Rusiñol.


Segona part

Wagner no és ni de bon tros el meu autor operístic favorit, i per tant l’expectativa de tancar-me en un teatre i escoltar una obra seva de cinc hores de durada no és la activitat musical més excitant que puc imaginar. Dit això però, haig de reconèixer que la música de Wagner és excepcional i en algun moment sublim i tot. Ara bé, la capacitat de síntesi no era el fort del compositor alemany, ja que per una història que està explicada en cinc minuts (i potser me’n sobraria algun), ell hi dedica un munt d’hores de música. Això demostra que era un geni. Un geni capaç d’esmicolar un sentiment o una declaració d’amor i convertir-lo en una gran partitura. I quan dic “gran” ho faig en el més ampli sentit de la paraula.
Com que no sóc un expert en gairebé res i en Wagner encara menys, no puc fer una critica de l’òpera. El que sí que diré és què malgrat tot el que he explicat, em va agradar força. La interpretació va ser en general molt bona, i l’escenografia (oh miracle!) preciosa, amb uns decorats i canvis de llum originals i extraordinaris.

En resum, una setmana que teatralment ha estat agredolça, ja que no la vaig començar massa bé, però que increïblement ha estat Wagner l’encarregat que el final hagi millorat i molt.
.

dimarts, 17 de març del 2009

L'INSPECTOR al TNC

A mitjans del passat mes de febrer, teníem entrades per anar al Teatre Nacional de Catalunya a veure l’obra de Nikolai Gògol, l’inspector. Però a vegades les ganes i els desitjos van per una banda i les circumstàncies per una altra. En resum, que arribat el dia d’anar-hi, jo no hi vaig poder assistir ja que estava amb una febrada que no em deixava fer res. La Glòria hi va anar amb una amiga i van poder gaudir-ne i molt.

L’altre dia em va animar a anar-hi i per fi, amb un mes de retard, vaig poder gaudir jo també de l’extraordinària interpretació d’actors com Lluís Soler o Ernest Villegas, dirigits magníficament per Sergi Belbel. I és que el Nacional té això, que en ser un teatre públic gaudeix d’uns repartiments i uns muntatges escènics realment únics. Sort que a vegades els nostres impostos també serveixen per alguna cosa positiva, j m’enteneu , no?.

L’obra de Gògol, extraordinària, divertidíssima i totalment actual malgrat ser estrenada l’any 1836. Nikolai Gògol es va veure obligat a exiliar-se de Petersburg a causa de l’impacte i l’escàndol que va suscitar aquesta peça teatral. La denúncia de la corrupció política de funcionaris i alts càrrecs no és nova d’ara. De sempre ha estat una pràctica habitual, i en aquells temps l’alcalde i la seva esposa ja acceptaven vestits i altres regals a canvi de favors administratius. I si ens remuntéssim segles enrere també podríem veure com a l’antiga Roma, Grècia o Egipte, el suborn i la corrupció era una pràctica habitual de les administracions públiques de l’època.

En resum, una immillorable manera de passar una vetllada i poder riure de les misèries i el patetisme de la societat del segle XIX, que, insisteixo, s’assembla tant i tant a la nostra... i això que ja som al segle XXI.
.