DE RUSIÑOL A WAGNER

Aquesta setmana ha estat una setmana “teatrera”. El dimarts vam anar al Nacional a veure la pre-estrena de l’Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol i ahir dissabte tocava Tristán i Isolda de Richard Wagner al Liceu.

Primera part

L’auca del senyor Esteve (era l’auca, oi?) del Nacional amb un repartiment magnífic, com és habitual, no s’assemblava gens a l’obra que Rusiñol va escriure. D’entrada l’acció es trasllada de la Barcelona modernista d’inicis del segle XX, a la guerra del 36 i la post guerra.

La cosa no passaria de ser una “genialitat” més a les que ens tenen acostumats els directors i escenògrafs actuals si no fos perquè posen en boca dels personatges coses que Rusiñol no va escriure. Agafant l’obra original la reconverteixen (gairebé fan una esferificació) en un pamflet antifranquista (oh! que progres!) difícil de digerir. Alerta!, jo parlo a títol personal, i tot i que sóc conscient que molta gent opinarà igual, també ho sóc que molta gent no hi estarà d’acord, i a més em titllaran d’immobilista i desfasat. Però què voleu que us digui, quan els americans van voler traslladar Romeo i Julieta a Nova-York, van anomenar l’obra West Side Story, no Romeo i Julieta de William Shakespeare. Aquí no, aquí juguem amb el ganxo de l’obra original i el nom de l’autor, i que la gent “piqui”, entre altres coses perquè la falta de creativitat de tots aquests “il·luminats” és tan alarmant com la dels mediocres “subvencionadors” oficials que amb diner públic s’atreveixen a tot.

Aquesta “auca” però, no estaria malament i més amb la música en directe, si el títol fos un altre i per descomptat, sense dir que és de Santiago Rusiñol.

Segona part

Wagner no és ni de bon tros el meu autor operístic favorit, i per tant l’expectativa de tancar-me en un teatre i escoltar una obra seva de cinc hores de durada no és la activitat musical més excitant que puc imaginar. Dit això però, haig de reconèixer que la música de Wagner és excepcional i en algun moment sublim i tot. Ara bé, la capacitat de síntesi no era el fort del compositor alemany, ja que per una història que està explicada en cinc minuts (i potser me’n sobraria algun), ell hi dedica un munt d’hores de música. Això demostra que era un geni. Un geni capaç d’esmicolar un sentiment o una declaració d’amor i convertir-lo en una gran partitura. I quan dic “gran” ho faig en el més ampli sentit de la paraula.

Com que no sóc un expert en gairebé res i en Wagner encara menys, no puc fer una critica de l’òpera. El que sí que diré és què malgrat tot el que he explicat, em va agradar força. La interpretació va ser en general molt bona, i l’escenografia (oh miracle!) preciosa, amb uns decorats i canvis de llum originals i extraordinaris.

En resum, una setmana que teatralment ha estat agredolça, ja que no la vaig començar massa bé, però que increïblement ha estat Wagner l’encarregat que el final hagi millorat i molt.

.