AM (10) RICHARD WAGNER / GEORG SOLTI

Avui us porto una de les pàgines musicals que més m’agrada escoltar, l’obertura de l’òpera Tannhäusser. L’autor, Richard Wagner (1813-1883), va ser el renovador de l’òpera tal i com es coneixia fins aleshores, creant un nou concepte teatral i musical, ja que ell era l’autor tant del text, com de la música, com de l’escenografia. 

En el vídeo que il·lustra l’Agost Musical  d’avui, podem veure en acció un del grans directors d’orquestra del segle XX. Es tracta de Georg Solti (1912-1977), hongarès de naixement però amb nacionalitat britànica des del 1972, any  en que també va ser nomenat Sir.

Si teniu cinc minutets i voleu escoltar sencera l’obertura de Tannhäusser, aquí en teniu la resta, paga la pena veure l’extraordinari i espectacular final.

UNA VALQUIRIA DE PEL•LICULA

Deborah Voigt

Dissabte passat vam anar al cinema a presenciar la darrera òpera que aquesta temporada es retransmetia en directe des del MET de Nova York. En aquesta ocasió era la Valquíria de Richard Wagner, la qual cosa representava d’entrada, més de cinc hores dins del cinema, però com que la representació va començar amb retard (per problemes informàtics en el complex muntatge escènic del MET), l’estada al cinema es va allargar gairebé fins les sis hores. Això sí, amb dos entreactes de 40 minuts cadascun.

La Valquíria és la segona de les quatre òperes del cicle “l’Anell del Nibelung” composades per Wagner basant-se en la mitologia germànica.

Stephanie Blythe i Bryn Terfel

En el primer acte podem veure Siegmund (fill de Wotan, el Déu més gran) que fugint dels seus enemics es refugia a casa de Hunding, on és atès per Sieglinde l’esposa d’aquest. En realitat Sieglinde i Siegmund són germans i van ser separats traumàticament fa molts anys. Estan units pel passat i senten una atracció mútua que acabarà en relació incestuosa, per tant decideixen fugir aprofitant que Hundling està dormint. Abans però, Siegmund aconsegueix arrencar Nothung, l’espasa que el farà invencible, del arbre on el seu pare l’havia clavat fa molts anys, una gesta que només és a l’abast dels herois. El segon acte comença al Wallhala (residència dels déus) on Wotan ordena a Brunilda (la Valquíria i filla predilecta) que protegeixi Siegmund i Sieglinde. Posteriorment Wotan té una discussió amb la seva esposa Fricka, deessa del matrimoni, que li exigeix que castigui els dos germans per haver trencat un vincle matrimonial i perquè no vol més enganys per part seva. Wotan en principi s’hi resisteix, ja que espera que Siegmund sigui el seu successor, però finalment cedeix davant la seva dona que acaba imposant la seva voluntat, o sigui que és un Déu, però també un calçasses i un corrupte ja que va assolir el poder de manera poc clara. Aleshores canvia les ordres i li diu a Brunilda que a qui ha d’ajudar ara és a Hunding i no a Siegmund. Brunilda a contracor va en busca de Siegmund i Sieglinde i quan els troba els avisa que moriran, però a última hora i davant la presència de Hunding, la Valquíria es posa de part dels dos germans. En mig de la lluita apareix Wotan que amb la seva llança trenca l’espasa invencible de Siegmund cosa que aprofita Hunding per matar-lo. Brunilda en mig de la confusió, pren Sieglinde, que està embarassada, i escapa amb ella.

"la cavalcada de les valquíries"

Arribem al tercer acte que comença amb la famosa cavalcada de les Valquíries, les vuit germanes de Brunilda. Aquesta arriba amb Sieglinde i demana ajut a les seves germanes. Finalment entre totes ajuden Sieglinde a fugir per tal que doni a llum el nou heroi que es dirà Sigfrid. Abans de partir, Brunilda entrega a Sieglinde els fragments de l’espasa Nothung.  Poc després arriba un colèric Wotan que castiga Brunilda per la seva traïció expulsant-la del Wallhala i condemnant-la a viure com una mortal, adormint-la fins que un home la desperti i la sotmeti a la serva voluntat, o sigui que Wotan també és un masclista. Brunilda demana perdó al seu pare per la traïció, però li diu que ella només ha fet el que ell en realitat volia i que no havia fet per culpa de la seva dona. Després d’una llarga discussió entre pare i filla, aquesta li demana que al menys durant el temps que estigui adormida, estigui protegida per un cercle de foc que no pugui travessar ningú a menys que sigui un heroi. I com que Wotan, a més de Déu, calçasses, corrupte i masclista, també és un “fleuma”, li ho concedeix i així s’acaba aquesta part de la història.  

Tothom pot endevinar que l’heroi que travessarà el cercle de foc i despertarà Brunilda, no serà ningú més que Sigfrid, el fill que parirà Sieglinde, però això ja forma part de la tercera òpera del cicle: Sigfrid.

Eva Maria Westbroek i Jonas Kaufmann

El repartiment de dissabte va ser gairebé immillorable. Per cantar la Valquíria es necessiten ni més ni menys que 14 grans veus. Fem un ràpid repàs a les d’ahir. Deborah Voigt va ser una convincent i emotiva Brunilda. Bryn Terfel és possiblement el millor Wotan que podem trobar avui en el panorama operístic. Amb una veu potent i espectacular, es va fer seu el personatge d’un Déu ple de contradiccions. Eva Maria Westbroek va ser la Sieglinde perfecta. Una veu preciosa i precisa, i una actuació que va emocionar. D’extraordinari podem qualificar el Siegmund que ens va oferir Jonas Kaufmann. El tenor alemany està en el seu millor moment i ho va tornar a demostrar. Faci el que faci ho fa bé. Veu i fraseig esplèndids per donar vida a un personatge que encaixa a la perfecció tant vocalment com estèticament. Stephanie Blythe va fer una Fricka magnífica de veu igual que Hans Peter König en el paper de Hunding. Finalment, destacar la sensacional exhibició vocal de les vuit Valquíries, en un dels fragments més espectaculars de l’òpera. La direcció de James Levine va ser meravellosa tot i la seva evident decadència física.

Menció apart mereixen tant la producció de Robert Lepage com el vestuari de François St.Aubin. L’escenografia del primer em va agradar molt, tot i que penso que el cost del muntatge era faraònic. Pel que fa al vestuari, no sé si qualificar-lo de surrealista o de grotesc. Penso que amb una producció tant costosa s’han cuidat molt poc els detalls. El pobre Wotan semblava l’home de llauna del Mag d’Oz, la seva esposa Fricka estava més a prop dels Simpson que d’una deessa. L’armilla protectora de les Valquíries semblava feta amb càpsules de Nespresso i les seves armes eren llances sense punta i cuirasses amb un disseny proper als barrets mexicans però de llautó. I no parlem de l’invencible espasa, la qual crec que hauria millorat si l’haguessin comprat en un “tot a cent” del Bronx. Tot plegat un desastre!.


En resum, deixant de banda aquests detallets secundaris, vam poder gaudir d’una obra monumental amb una interpretació sensacional i en l’indiscutible millor teatre d’òpera del món. Ara a esperar la propera temporada de la qual també tindrem en directe unes propostes interessantíssimes.  

aquí us deixo tres petits fragments d'un minut cadascun, de la web oficial del MET

  

LA SETMANA “V”

Per a nosaltres la passada setmana va estar marcada per la lletra “V”.

Anem a pams, la primera “V” correspon a València, on vam passar quatre dies molt intensos en companyia de bons amics valencians. Vam passejar pel Mercat Central, vam enlluernar-nos (una vegada més) amb la meravella gòtica de la Llotja o amb les tres portes de la catedral, tan diferents d’estil com riques en detalls. Vam passejar pel barri del Carme i vam visitar la seu de la Fundació Sorolla on hi ha exposat actualment l’encantador “Elena a la platja” pintat per Sorolla el 1909. La plaça de la Reina, la plaça Redona, el carrer de Cavallers, les torres de Quart o les de Serrans, l’església de Santa Catalina,  la de Sant Joan de l’Hospital o la Universitat de València també van formar part de la tourné per la capital valenciana. El temps passa volant i més quan estàs en bona companyia, però tot i així, entre xerrades i passejades, també vam tenir temps d’anar a l’Albufera i per descomptat, cruspir-nos un bon arròs a banda i un altra de negre, que no sabria dir quin era més bo.

Aprofitant l’estada valenciana, vam anar també a veure òpera al cinema. En aquesta ocasió, va ser La Valquiria (una altra “V”) de Richard Wagner que inaugurava la temporada de la Scala de Milà. Wagner, tot i no ser un compositor que ens cridi massa, cada dia ens agrada una mica més, i aquesta Valquíria va significar un abans i un després en la nostra valoració del  genial músic alemany. El repartiment femení va ser extraordinari, destacant una Nina Stemme sensacional i una direcció contundent i brillantíssima de Daniel Baremboim, que abans de començar va llegir un encès manifest en contra de les retallades als pressupostos de cultura que s’estan fent “aprofitant” la crisi. A la resta del repartiment hi va haver de tot. Una Waltraud Meier que encara que no és la gran soprano wagneriana de fa uns anys, segueix donant uns resultats extraordinaris fruit de la seva experiència i bona tècnica. El Wotan de Vitalij Kowaljow, per al meu gust va mancar-li teatralitat, tot i que musicalment em va agradar força. Una altra agradable sorpresa va ser la potent Fricka que ens va oferir la jove Ekaterina Gubanova. A l’altra costat de la balança podem situar el veterà John Tomlinson, que va complir justet i Simon O’neill que no va estar gens encertat ni en la veu (especialment en el segon acte) ni molt menys en l’aspecte interpretatiu. A més, la seva “gran” presència física (està massa gras aquest noi) no ajudava a fer creïble el personatge.

AQUÍ PODEU VEURE EL DISCURS DEL MESTRE.BARENBOIM EN DEFENSA DE LA CULTURA, TOT SEGUIT L’HIMNE ITALÍÀ QUE VA SONAR DE MERAVELLA I L’OBERTURA DEL PRIMER ACTE DE LA VALQUIRIA.

La darrera “V” de la setmana correspon a Verdi, ja que dissabte passat, ja a  Barcelona, vam anar a veure una altra “òpera de cine”. En aquesta ocasió es tractava del Don Carlo que es transmetia en directe des del MET de Nova York. 

El repartiment era estel·lar, amb un Roberto Alagna, sens dubte un dels millors per no dir el millor Don Carlo de l’actualitat, que va estar magnífic durant tota la representació, tot i que se’l va notar una mica cansat en el darrer acte. Al seu costat, Marina Poplavskaia (Elisabet de Valois) va estar extraordinària en tot moment, amb un timbre de veu molt agradable i una gran tècnica per “apianar-la”, cosa que no tothom és capaç de fer. Per a mi però, les actuacions de Simon Keenlyside (Rodrigo) i de Ferruccio Furlanetto (Felip II) van ser encara millors, van ratllar la perfecció tant pel que fa a les veus com per la força dramàtica que van donar als seus personatges. La veu de Keenlyside és de les que més m’agraden actualment per la seva brillantor i versatilitat, i el veterà Furlanetto va demostrar un estat de forma fantàstic, fent un retrat totalment creïble del rei Felip II. Molt bé i temperamental l’Anna Smirnova (princesa d’Éboli), i força bo el retrat decrèpit que va fer l’Eric Halfvason (Gran Inquisidor). La Direcció de Yannick Nézet-Séguin va ser ferma i acurada fent que l’orquestra sonés (com de costum) a un altíssim nivell, mentre que l’escenografia, que en general no em va desagradar, va resultar en alguns moments excessivament colorista i llampant.  En resum, una molt bona representació (típicament MET), d’aquelles que se’n parlarà durant força temps i que va posar la cirereta a una setmana viscuda molt intensament.

AQUÍ PODEU VEURE UN PETIT FRAGMENT DE l’ÀRIA DE CARLO I RODRIGO, DEL PRIMER ACTE, AMB ROBERTO ALAGNA I SIMON KEENLYSIDE.

DE RUSIÑOL A WAGNER

Aquesta setmana ha estat una setmana “teatrera”. El dimarts vam anar al Nacional a veure la pre-estrena de l’Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol i ahir dissabte tocava Tristán i Isolda de Richard Wagner al Liceu.

Primera part

L’auca del senyor Esteve (era l’auca, oi?) del Nacional amb un repartiment magnífic, com és habitual, no s’assemblava gens a l’obra que Rusiñol va escriure. D’entrada l’acció es trasllada de la Barcelona modernista d’inicis del segle XX, a la guerra del 36 i la post guerra.

La cosa no passaria de ser una “genialitat” més a les que ens tenen acostumats els directors i escenògrafs actuals si no fos perquè posen en boca dels personatges coses que Rusiñol no va escriure. Agafant l’obra original la reconverteixen (gairebé fan una esferificació) en un pamflet antifranquista (oh! que progres!) difícil de digerir. Alerta!, jo parlo a títol personal, i tot i que sóc conscient que molta gent opinarà igual, també ho sóc que molta gent no hi estarà d’acord, i a més em titllaran d’immobilista i desfasat. Però què voleu que us digui, quan els americans van voler traslladar Romeo i Julieta a Nova-York, van anomenar l’obra West Side Story, no Romeo i Julieta de William Shakespeare. Aquí no, aquí juguem amb el ganxo de l’obra original i el nom de l’autor, i que la gent “piqui”, entre altres coses perquè la falta de creativitat de tots aquests “il·luminats” és tan alarmant com la dels mediocres “subvencionadors” oficials que amb diner públic s’atreveixen a tot.

Aquesta “auca” però, no estaria malament i més amb la música en directe, si el títol fos un altre i per descomptat, sense dir que és de Santiago Rusiñol.

Segona part

Wagner no és ni de bon tros el meu autor operístic favorit, i per tant l’expectativa de tancar-me en un teatre i escoltar una obra seva de cinc hores de durada no és la activitat musical més excitant que puc imaginar. Dit això però, haig de reconèixer que la música de Wagner és excepcional i en algun moment sublim i tot. Ara bé, la capacitat de síntesi no era el fort del compositor alemany, ja que per una història que està explicada en cinc minuts (i potser me’n sobraria algun), ell hi dedica un munt d’hores de música. Això demostra que era un geni. Un geni capaç d’esmicolar un sentiment o una declaració d’amor i convertir-lo en una gran partitura. I quan dic “gran” ho faig en el més ampli sentit de la paraula.

Com que no sóc un expert en gairebé res i en Wagner encara menys, no puc fer una critica de l’òpera. El que sí que diré és què malgrat tot el que he explicat, em va agradar força. La interpretació va ser en general molt bona, i l’escenografia (oh miracle!) preciosa, amb uns decorats i canvis de llum originals i extraordinaris.

En resum, una setmana que teatralment ha estat agredolça, ja que no la vaig començar massa bé, però que increïblement ha estat Wagner l’encarregat que el final hagi millorat i molt.

.

WAGNER, MESTRE DELS MESTRES

Ahir dimecres vam tenir la fortuna d’assistir al Gran Teatre del Liceu de Barcelona a la representació de l’òpera de Richard Wagner (1813-1883) Els Mestres Cantaires de Nuremberg (Die Meistersinger von Nürnberg).

Anem a pams, al Liceu hi vam entrar a les cinc de la tarda on havíem quedat per a fer un cafè i xerrar una mica amb l’amiga Teresa (Tosca) que va venir acompanyada de la Francesca, companya liceista seva de fa molts anys. La xerrada va ser més que amena, el temps ens va passar volant i més quan al cap d’una estona s’hi van afegir les també “Villazonistes” Teresa i Maria Teresa, amb la Carme i el Julio, un mexicà que van conèixer al Covent Garden de Londres i que està passant uns dies a Barcelona. A tres quarts de set vam anar cap a les nostres localitats disposats a escoltar l’obra wagneriana, la qual va finalitzar pocs minuts abans de l’una de la matinada. És a dir, vam entrar ahir dimecres i hem sortit que ja érem a dijous.

Però anem al que vam viure a l’interior del teatre. Els primers compassos de l’obertura ja són d’aquells que et posen la pell de gallina per la força que desprèn la musica. Cal dir però, que en el primer acte l’orquestració ens va semblar poc “potent”, pel que esperàvem d’un Wagner.

Després d’un entreacte de 40 minuts, aprofitats per canviar impressions amb la Teresa i omplir una mica el pap, vam tornar a les nostres localitats. La cosa va millorar força durant el segon acte, amb una orquestració molt més forta, (al menys és el que ens va semblar a nosaltres). Musicalment, aquesta part em va agradar molt, la llàstima va ser, com desgraciadament és habitual, l’escenografia innecessàriament provocadora i que va fer poc entenedora l’escena final d’aquest segon acte.

Després d’un nou descans, ens vam disposar a gaudir del tercer acte. I com vam gaudir-lo!. Tota la potència de la música de Wagner, amb l’orquestra a “tope”, perfectament conjuntada amb la impressionant interpretació dels cantants i molt especialment del cor. Va ser impressionant!. En aquest tercer acte es posa de manifest tota la força, l’energia i la manera d'entendre la musica i l'escenificació que van fer del compositor alemany el gran innovador del món operístic i teatral del segle XIX.

Woody Allen, va fer dir a un personatge en una de les seves pel·lícules que: després d’escoltar Wagner li entraven ganes d’envair Polònia. Nosaltres vam sortir del Liceu amb ànims menys bel·licistes, però amb les bateries carregades d’adrenalina al màxim.

Cal esmentar la gran interpretació d’Albert Dohmen en el paper del Mestre Sachs, de Bo Skovjus com a Beckmesser, de Norbert Ernst com David, i de les sopranos Veronique Gens (Eva) i Stella Grigorian (Magdalena), tot i que el nivell general de tots els intèrprets va ser altíssim. També volem destacar el gran nivell del cor del Gran Teatre del Liceu. Pel que fa a la direcció de Sebastian Weigle, dir que ens va semblar molt correcta. En el primer acte, ja he dit que ens va semblar una orquestració un pel “suau”, que després (potser és una apreciació nostra) va ser molt més contundent. El seu treball va rebre molts “bravos” des de diferents indrets del teatre.

Finalment vull dir que d’entrada ens feia un cert respecte això de “tancar-nos” durant sis hores per escoltar una òpera de Wagner, però que malgrat els escenògrafs actuals, vam gaudir totalment de l’experiència, i ja esperem la propera temporada per veure Tristan i Isolda.

Us deixem la magnífica obertura dels Mestres Cantaires de Nuremberg interpretada per la Staatskapelle de Dresden dirigida per Giuseppe Sinopoli