LA SETMANA “V”

Per a nosaltres la passada setmana va estar marcada per la lletra “V”.

Anem a pams, la primera “V” correspon a València, on vam passar quatre dies molt intensos en companyia de bons amics valencians. Vam passejar pel Mercat Central, vam enlluernar-nos (una vegada més) amb la meravella gòtica de la Llotja o amb les tres portes de la catedral, tan diferents d’estil com riques en detalls. Vam passejar pel barri del Carme i vam visitar la seu de la Fundació Sorolla on hi ha exposat actualment l’encantador “Elena a la platja” pintat per Sorolla el 1909. La plaça de la Reina, la plaça Redona, el carrer de Cavallers, les torres de Quart o les de Serrans, l’església de Santa Catalina,  la de Sant Joan de l’Hospital o la Universitat de València també van formar part de la tourné per la capital valenciana. El temps passa volant i més quan estàs en bona companyia, però tot i així, entre xerrades i passejades, també vam tenir temps d’anar a l’Albufera i per descomptat, cruspir-nos un bon arròs a banda i un altra de negre, que no sabria dir quin era més bo.

Aprofitant l’estada valenciana, vam anar també a veure òpera al cinema. En aquesta ocasió, va ser La Valquiria (una altra “V”) de Richard Wagner que inaugurava la temporada de la Scala de Milà. Wagner, tot i no ser un compositor que ens cridi massa, cada dia ens agrada una mica més, i aquesta Valquíria va significar un abans i un després en la nostra valoració del  genial músic alemany. El repartiment femení va ser extraordinari, destacant una Nina Stemme sensacional i una direcció contundent i brillantíssima de Daniel Baremboim, que abans de començar va llegir un encès manifest en contra de les retallades als pressupostos de cultura que s’estan fent “aprofitant” la crisi. A la resta del repartiment hi va haver de tot. Una Waltraud Meier que encara que no és la gran soprano wagneriana de fa uns anys, segueix donant uns resultats extraordinaris fruit de la seva experiència i bona tècnica. El Wotan de Vitalij Kowaljow, per al meu gust va mancar-li teatralitat, tot i que musicalment em va agradar força. Una altra agradable sorpresa va ser la potent Fricka que ens va oferir la jove Ekaterina Gubanova. A l’altra costat de la balança podem situar el veterà John Tomlinson, que va complir justet i Simon O’neill que no va estar gens encertat ni en la veu (especialment en el segon acte) ni molt menys en l’aspecte interpretatiu. A més, la seva “gran” presència física (està massa gras aquest noi) no ajudava a fer creïble el personatge.

AQUÍ PODEU VEURE EL DISCURS DEL MESTRE.BARENBOIM EN DEFENSA DE LA CULTURA, TOT SEGUIT L’HIMNE ITALÍÀ QUE VA SONAR DE MERAVELLA I L’OBERTURA DEL PRIMER ACTE DE LA VALQUIRIA.

La darrera “V” de la setmana correspon a Verdi, ja que dissabte passat, ja a  Barcelona, vam anar a veure una altra “òpera de cine”. En aquesta ocasió es tractava del Don Carlo que es transmetia en directe des del MET de Nova York. 

El repartiment era estel·lar, amb un Roberto Alagna, sens dubte un dels millors per no dir el millor Don Carlo de l’actualitat, que va estar magnífic durant tota la representació, tot i que se’l va notar una mica cansat en el darrer acte. Al seu costat, Marina Poplavskaia (Elisabet de Valois) va estar extraordinària en tot moment, amb un timbre de veu molt agradable i una gran tècnica per “apianar-la”, cosa que no tothom és capaç de fer. Per a mi però, les actuacions de Simon Keenlyside (Rodrigo) i de Ferruccio Furlanetto (Felip II) van ser encara millors, van ratllar la perfecció tant pel que fa a les veus com per la força dramàtica que van donar als seus personatges. La veu de Keenlyside és de les que més m’agraden actualment per la seva brillantor i versatilitat, i el veterà Furlanetto va demostrar un estat de forma fantàstic, fent un retrat totalment creïble del rei Felip II. Molt bé i temperamental l’Anna Smirnova (princesa d’Éboli), i força bo el retrat decrèpit que va fer l’Eric Halfvason (Gran Inquisidor). La Direcció de Yannick Nézet-Séguin va ser ferma i acurada fent que l’orquestra sonés (com de costum) a un altíssim nivell, mentre que l’escenografia, que en general no em va desagradar, va resultar en alguns moments excessivament colorista i llampant.  En resum, una molt bona representació (típicament MET), d’aquelles que se’n parlarà durant força temps i que va posar la cirereta a una setmana viscuda molt intensament.

AQUÍ PODEU VEURE UN PETIT FRAGMENT DE l’ÀRIA DE CARLO I RODRIGO, DEL PRIMER ACTE, AMB ROBERTO ALAGNA I SIMON KEENLYSIDE.