diumenge, 17 d’abril del 2011

DUES DONES QUE BALLEN

Ja fa uns quants dies que vam anar al Lliure de Gràcia a veure aquesta obra de Josep Maria Benet i Jornet, però entre òperes i timbals de favetes no havíem tingut ocasió de comentar-la.

D’entrada, dir que es tracta d’un tema molt actual i que de ben segur molts podem identificar ja que ens resulta molt proper. L’acció se centra en una dona gran (Anna Lizaran) a la qual la seva filla li ha buscat una dona jove (Alicia Pérez) per tal que l’ajudi en les feines de la llar, un parell de cops a la setmana. El xoc generacional i els problemes de cadascuna de les dues dones es posen de manifest durant l’hora i mitja que dura l’obra. Mentre una viu dels records i les frustracions, l’altra li ha d‘aguantar el mal caràcter i a més trampejar els seus problemes particulars. Tot això amb el rerefons de l’amenaça de desnonament que pesa sobre el pis de la dona gran i que durà a una solució sorprenent.

L’escenografia de Llorenç Corbella la trobo encertadíssima, com també ho és la direcció de Xavier Albertí. És clar que comptant amb la interpretació d’un dels grans monstres de l’escena catalana com és l’Anna Lizaran, l’escenificació de qualsevol obra resulta senzilla. I és que la naturalitat, la força, la dicció, el sentit de l’humor, el dramatisme o qualsevol dels recursos imprescindibles per dur a bon terme una representació estan assegurats amb la veterania, el “savoir faire” i el bon gust escènic de la gran actriu catalana. Al seu costat ens trobem amb una altra meravellosa actriu, l’Alicia Pérez, que en tot moment dóna la rèplica perfecta a Lizaran, i és el complement ideal per dur a bon port aquest text tan depriment però també farcit de pinzellades de bon humor.

Josep Maria Benet i Jornet és un autor amb una llarga experiència en muntatges teatrals i domina perfectament tots els ressorts necessaris per tal que el públic s’identifiqui amb les temàtiques que planteja i per tant fa que aquesta obra sigui molt recomanable. Per cert si la voleu veure, encara li queda una setmana  de vida en el remodelat Teatre Lliure del barri de Gràcia.

13 comentaris:

  1. Hola,
    Doncs moltes gràcies un cop més per a la vostra crònica, que entre òperes i favetes.. ja és molt que tingueu temps per compartir-ho! PEtonets

    ResponElimina
  2. Elena,
    Es un autèntic plaer compartir `peres, faves i el que calgui amb gent com vosaltres.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Quin luxe pudir gaudir d´aquests espectacles!!

    ResponElimina
  4. Maria José,
    Tens raó, un autèntic luxe, alguna ventatge ha de tenir viure en una ciutat gran, je, je.
    Una abraçada

    ResponElimina
  5. Quin trafeg porteu entre òperes,teatre, cuinar i ajudar a principiants....

    ResponElimina
  6. Gemma,
    Saps allò que diuen els castellans de "sarna con gusto no pica", doncs això. Tot i que comparar el teatre, la música i la cuina amb la "sarna" es un pel fort!.
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Una bona recomanació... i m'ha agradat que feu menció a la dicció. En els darrers anys la dicció als actors i actrius ha baixat molt. Sobre tot als de series i pel.lícules estatals, també és veritat.
    Però a alguns em costa entendrel's :(

    ResponElimina
  8. Òscar,
    Comparteixo la teva preocupació per la dicció dels actors. Hi ha de tot, però crec que la dicció es una part importantíssima de l'actuació. En el cas d'aquestes dues actrius, haig de dir que la nota es de matrícula.
    Una abraçada

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies per aquesta crònica tant completa... la veritat és que a mi m'encanta Anna Lizaran..... varem anar a veure Agost i crec que es una obra magistral i ella fa una interpretació exquisita.
    Moltíssimes gràcies per la vostra visita i les vostres paraules d'ànims!!
    Un petó enorme

    ResponElimina
  10. Com m'agrada haver descobert aquesta finestreta vostra plena de bons consells. A mi l'Anna Lizaran també m'agrada molt i tot i que no ho podem fer massa per temes econòmics tatn a mi com al meu xicot, l'Arnau, ens agrada molt anar al teatre. Estaré atenta a les vostres cròniques!!

    Molts petons!!

    ResponElimina
  11. Ingrid,
    Estem totalment d'acord, l'Anna Lizaran es una de les grans actrius que tenim i qualsevol obra en la que intervé, es converteix en una lliçó d'interpretació.

    Alba,
    Moltes gràcies pels teus afalacs. Com pots veure tenim força coses en comú, ens agrada el teatre, la cuina i per descomptat.... la xocolata!!.

    Una abraçada a les dues

    ResponElimina
  12. Em sembla que ja hem fet tard.
    tenia un cert interés, sobretot per la Lizaran.
    Pel que fa a Benet i Jornet...no sé, potser tots plegats havíem posat moltes expectatives en el que ha resultat finalment un hàbil escriptor, sobretot per a la TV, que prometia molt en els seus inicis, amb obres de caire costumbrista reivindicatiu com Una vella, coneguda olor (1964), Berenàveu a les fosques (1972) i Quan la ràdio parlava de Franco (1979) o aquella Revolta de bruixes (1977) més rebuscada i críptica.
    Després se'n ha fet un tip, però jo recordo poca cosa i el que recordo són com unes variacions sobre el mateix tema i em fa tot l'afecte que aquestes dones que ballen, també.

    ResponElimina
  13. Joaquim,
    Si vols que et digui la veritat, l'obra em sembla força depriment i es que el Benet i Jornet sap fer teatre popular (o populista?). El que més ens va agradar (i bàsicament pel que hi vam anar) va ser la gran interpretació no sols de l'Anna Lizaran sinó també de l'Alícia Pérez.
    El Benet i Jornet penso que fa anys que s'ha especialitzat massa en obres i culebrots per a TV i quan fa teatre fa coses com aquesta, que estan bé però ......
    Una abraçada

    ResponElimina