ROSSINI A NOVA YORK

Per variar una mica de temàtica, dissabte al vespre vam anar al cinema Yelmo-Icaria a veure una òpera totalment diferent de les dues “veristes” que vam veure divendres al Liceu. Es tractava de Le Comte Ory, de Gioacchino Rossini, que va ser estrenada a Paris el 1828. Una òpera còmica i divertida, com només el geni de Pesaro sabia fer.

Bé, tots sabem que Rossini era un “bon vivant” amb poques ganes de treballar, per tant el que va fer va ser aprofitar uns quants temes musicals d’una òpera anterior, Il viaggio a Reims, estrenada el 1825 i que es va representar molt poc, per farcir part de la partitura d’aquest Le comte Ory, que sí que es va representar força i amb gran èxit.

Diana Damrau, Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez

La situació se situa a inicis del segle XII quan els cavallers marxen a lluitar a les croades deixant les seves dones soles. D’això se’n vol aprofitar Ory, un noble cràpula i tarambana que vol seduir la comtessa Adèle i s’inventa les mil i una per aconseguir els seus favors. Primer com a ermità i conseller d’ànimes turmentades, i més tard, quan és descobert, tornant a entrar al castell amb els seus homes però aquesta vegada disfressats de monges. Com podeu veure una trama força absurda.  Però ja se sap, en aquestes òperes còmiques la història no és el seu principal atractiu ja que tot gira al servei de la música i de les habilitats vocals dels intèrprets. És a dir, tot el contrari del verisme del qual vam parlar en l’última entrada. Per tant, Rossini aprofita aquesta trama clarament vodevilesca per crear uns temes musicals meravellosos al servei de veus privilegiades. Per cert, Rossini va haver de “driblar” la censura de l’època canviant el parentiu del marit d’Adèle convertint-lo en el seu germà.

Joyce DiDonato i Diana Damrau

La producció de Barlett Sher ha estat senzilla però efectista, lluny de l’espectacularitat a què ens tenen acostumats des del MET, i l’orquestra i els cors del Metropolitan Opera House van sonar molt bé sota la més que correcta direcció de Maurizio Benini. Una òpera belcantista que pretengui mostrar les qualitats vocals i el bon gust interpretatiu, necessita per sobre de tot d’un grup de cantants que sigui capaç de tirar-la endavant superant totes les dificultats que la partitura els depara. En això (trobar bons intèrprets) al MET tenen la mà trencada i els calés per aconseguir-ho. Per aquesta òpera s’ha comptat amb un autèntic “dream team” del belcantisme. 

Juan Diego Flórez, Joyce DiDonato i Diana Damrau

Per començar, Diana Damrau, que va brodar el paper de la comtessa Adéle amb una seguretat, claredat, potència i precisió en els aguts que la converteixen actualment en la indiscutible reina del belcanto. Al seu costat, Juan Diego Flórez, sense cap mena de dubte el millor tenor lleuger de l’actualitat i el que millor sap llegir i interpretar Rossini. Flórez va fer una autèntica creació del comte Ory amb una exhibició fantàstica de tota classe de “pirotècnies vocals” i a més, fent gala d’una extraordinària vis còmica.  Compartint escenari amb aquests dos “monstres” no hi podia haver qualsevol cantant, i el paper del patge Isolier va ser per a Joyce DiDonato. Una cantant meravellosa per la qual tinc una especial debilitat, tant per la seva tècnica acurada i elegant com per la sensibilitat interpretativa amb què ho fa i la sensacional versatilitat per interpretar qualsevol tipus de personatge. El trio del segon acte que van protagonitzar aquests tres cantants va ser sublim, antològic, no tinc paraules per descriure’l, però crec que serem molts els que el recordarem durant molt de temps, una autèntica exhibició de com s’ha de cantar i actuar alhora.

Stéphane Degout i Michele Pertusi

La resta d’interpretacions també van assolir unes cotes altíssimes. Michele Pertusi, Stéphane Degout, i Susanne Resmark van completar uns secundaris d’autèntic luxe, amb la qual cosa vam aconseguir una cosa molt difícil, sortir satisfets al cent per cent d’una representació, i que consti que aquesta apreciació personal no és única, perquè qui mes qui menys va sortir del cine dient meravelles del que acabava de veure i escoltar.

Abans d’acabar aquesta petita crònica, dos apunts. El primer és que el tenor Juan Diego Flórez va estar a punt de suspendre la funció ja que la seva dona estava de part i el nen va néixer només 35 minuts abans que comencés la funció, per la qual cosa ell va arribar al teatre amb el temps just i havent passat la nit en blanc.

El segon apunt, més aviat un recordatori, és que els propers 26 i 28 de maig, tindrem a Barcelona la Diana Damrau en uns concerts dedicats a Mozart, una de les seves especialitats. Pel que fa a Juan Diego Flórez, ens visitarà també a principis de desembre amb un recital i pocs dies més tard, ambdós protagonitzaràn també al Liceu l’òpera de Donizetti, Linda de Chamounix.

Després del que vam viure dissabte, l’espera se’ns farà llarga.

Aquí teniu tres petites mostres (de només un minut i mig cadascuna) de la meravellosa música de Rossini per aquest divertidíssim Conte Ory