dimarts, 12 d’abril de 2011

ROSSINI A NOVA YORK

Per variar una mica de temàtica, dissabte al vespre vam anar al cinema Yelmo-Icaria a veure una òpera totalment diferent de les dues “veristes” que vam veure divendres al Liceu. Es tractava de Le Comte Ory, de Gioacchino Rossini, que va ser estrenada a Paris el 1828. Una òpera còmica i divertida, com només el geni de Pesaro sabia fer.

Bé, tots sabem que Rossini era un “bon vivant” amb poques ganes de treballar, per tant el que va fer va ser aprofitar uns quants temes musicals d’una òpera anterior, Il viaggio a Reims, estrenada el 1825 i que es va representar molt poc, per farcir part de la partitura d’aquest Le comte Ory, que sí que es va representar força i amb gran èxit.


Diana Damrau, Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez
La situació se situa a inicis del segle XII quan els cavallers marxen a lluitar a les croades deixant les seves dones soles. D’això se’n vol aprofitar Ory, un noble cràpula i tarambana que vol seduir la comtessa Adèle i s’inventa les mil i una per aconseguir els seus favors. Primer com a ermità i conseller d’ànimes turmentades, i més tard, quan és descobert, tornant a entrar al castell amb els seus homes però aquesta vegada disfressats de monges. Com podeu veure una trama força absurda.  Però ja se sap, en aquestes òperes còmiques la història no és el seu principal atractiu ja que tot gira al servei de la música i de les habilitats vocals dels intèrprets. És a dir, tot el contrari del verisme del qual vam parlar en l’última entrada. Per tant, Rossini aprofita aquesta trama clarament vodevilesca per crear uns temes musicals meravellosos al servei de veus privilegiades. Per cert, Rossini va haver de “driblar” la censura de l’època canviant el parentiu del marit d’Adèle convertint-lo en el seu germà.

Joyce DiDonato i Diana Damrau
La producció de Barlett Sher ha estat senzilla però efectista, lluny de l’espectacularitat a què ens tenen acostumats des del MET, i l’orquestra i els cors del Metropolitan Opera House van sonar molt bé sota la més que correcta direcció de Maurizio Benini. Una òpera belcantista que pretengui mostrar les qualitats vocals i el bon gust interpretatiu, necessita per sobre de tot d’un grup de cantants que sigui capaç de tirar-la endavant superant totes les dificultats que la partitura els depara. En això (trobar bons intèrprets) al MET tenen la mà trencada i els calés per aconseguir-ho. Per aquesta òpera s’ha comptat amb un autèntic “dream team” del belcantisme. 
Juan Diego Flórez, Joyce DiDonato i Diana Damrau
Per començar, Diana Damrau, que va brodar el paper de la comtessa Adéle amb una seguretat, claredat, potència i precisió en els aguts que la converteixen actualment en la indiscutible reina del belcanto. Al seu costat, Juan Diego Flórez, sense cap mena de dubte el millor tenor lleuger de l’actualitat i el que millor sap llegir i interpretar Rossini. Flórez va fer una autèntica creació del comte Ory amb una exhibició fantàstica de tota classe de “pirotècnies vocals” i a més, fent gala d’una extraordinària vis còmica.  Compartint escenari amb aquests dos “monstres” no hi podia haver qualsevol cantant, i el paper del patge Isolier va ser per a Joyce DiDonato. Una cantant meravellosa per la qual tinc una especial debilitat, tant per la seva tècnica acurada i elegant com per la sensibilitat interpretativa amb què ho fa i la sensacional versatilitat per interpretar qualsevol tipus de personatge. El trio del segon acte que van protagonitzar aquests tres cantants va ser sublim, antològic, no tinc paraules per descriure’l, però crec que serem molts els que el recordarem durant molt de temps, una autèntica exhibició de com s’ha de cantar i actuar alhora.

Stéphane Degout i Michele Pertusi
La resta d’interpretacions també van assolir unes cotes altíssimes. Michele Pertusi, Stéphane Degout, i Susanne Resmark van completar uns secundaris d’autèntic luxe, amb la qual cosa vam aconseguir una cosa molt difícil, sortir satisfets al cent per cent d’una representació, i que consti que aquesta apreciació personal no és única, perquè qui mes qui menys va sortir del cine dient meravelles del que acabava de veure i escoltar.


Abans d’acabar aquesta petita crònica, dos apunts. El primer és que el tenor Juan Diego Flórez va estar a punt de suspendre la funció ja que la seva dona estava de part i el nen va néixer només 35 minuts abans que comencés la funció, per la qual cosa ell va arribar al teatre amb el temps just i havent passat la nit en blanc.

El segon apunt, més aviat un recordatori, és que els propers 26 i 28 de maig, tindrem a Barcelona la Diana Damrau en uns concerts dedicats a Mozart, una de les seves especialitats. Pel que fa a Juan Diego Flórez, ens visitarà també a principis de desembre amb un recital i pocs dies més tard, ambdós protagonitzaràn també al Liceu l’òpera de Donizetti, Linda de Chamounix.

Després del que vam viure dissabte, l’espera se’ns farà llarga.

Aquí teniu tres petites mostres (de només un minut i mig cadascuna) de la meravellosa música de Rossini per aquest divertidíssim Conte Ory




17 comentaris:

  1. Aquests tres xupitos fan venir molta sed ;-)

    ResponElimina
  2. Òscar,
    Tens tota la raó, i això que son "xupitos" que si arribes a veure les "grans copes"...
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Desprès d'aquest post...tan ben elaborat, no se jo si començar o no amb el meu. Jo també vaig gaudir moltísim; crec que es la representació del MET en la que he sortit mes satisfet.

    Si tinc que posar algun però, el posaria a l'escenografia que no em va agradar gens (excepte l'escena de llit que va ser antològica)... la paret que simulava totxana la vaig trobar horripilant; en canvi el vestuari el vaig trobar genial.

    Una abraçada

    ResponElimina
  4. Miquel,
    Estem d'acord en que va ser una de les millors coses que hem vist des del MET (i mira que n'hem vist de bones!. En general l'escenografia crec que podia ser millorable, però s'ha de reconèixer que per tractar-se del MET era força innovadora. L'escena del llit, tal i com dius: antològica.
    Una abraçada

    ResponElimina
  5. I jo que em pensava que Rosini no m’acabava de fer el pes…… ai Senyor!

    I és que amb cantants com aquests tot brilla i enlluerna!

    Res a afegir al que has dit Josep, només puc treure’m el barret davant d’un Juan Diego espatarrant, comunicatiu i divertit com mai, d’una Joyce versàtil com poques, que enamora a cada nota( no m’estranya que et tingui el cor robat, nen!) i d’una Diana del tot encisadora.

    Tot plegat, com diu un bon amic nostre: “Una funció per treure el reclinatori!”

    Petons.

    ResponElimina
  6. HA HA HA HA!!! Què bona l'escena del llit!! M'ha agradat molt aquest crònica. Salutacions

    ResponElimina
  7. Teresa,

    Tranqui que jo estic igual amb Wagner.
    Pel que fa al Conte Ory encara al·lucino amb l'actuació del "dream team". La Damrau excelsa, el Flórez, com tu dius: espetarrant, i la Joyce, ay la Joyce! aquesta noia es... genial, faci el que faci.
    El reclinatori l'haurem e comprar plegable, que no faci "bulto", miraré a l'Ikea, he,he.


    Francesc,

    L'escena del llit es sensacional, i això que en aquest "you tube" tan sols dura un minut i mig.
    Va ser una passada tota la representació. Els futboleros dirien: d'aquelles que fan afició.

    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Quin luxe d´entrada!! m´agraden molt les vostres crítiques musicals encara que per ignorància moltes vegades no m´entero de tot...un petonàs

    ResponElimina
  9. Rossini, bon vivant mitllor músic, un personatje molt peculiar grandiós, fulles inmenses de bona música,..... por cierto Josep el Gandia está en New york para hacer cinco filles, y el director será el Plácido Domingo, esperemos un triunfo nó solamente de ellos si nó de todo el elenco, para el bién de la ópera.......abraçades paco

    ResponElimina
  10. Renoi, amb en Rossini...seria un autèntic crack a la cuina...aprofita que aprofitaràs...
    M´ha agradat molt la crònica.

    ResponElimina
  11. Maria José,
    Gràcies pel comentari. El que si que va ser un autèntic luxe va ser la grandiosa actuació dels cantants.

    Paco,
    A veure com li va al Gandia. Esperem que be, ja va demostrar l'any passat que se'n surt molt be amb el Tonio d'aquesta òpera de Donizetti.

    Cristina,
    Crec que Rossino ja ho era un crac a la cuina. Li agradava molt menjar (era un autèntic gourmet) i entre d'altres, una recepta de canelons porta el seu nom.

    Una abraçada a tothom

    ResponElimina
  12. A mi també m'agradant molt les teves entrades musicals, sempre aprenc molt. Una abraçada

    ResponElimina
  13. Hola, bon dia,
    Uf! Que llarg s'us farà fins al maig i més al desembre. M'afegeixo en alguns comentaris, i a mi també em va bé aprendre una miqueta amb les vostres entrades! Gràcies,

    ResponElimina
  14. Maia,
    M'alegra molt que t'interessin les entrades musicals que fem. Es un autèntic plaer parlar de les coses que t'agraden i que algú les llegeixi.

    Elena,
    Tens raó, se'ns farà llarg, sort que pel mig tindrem altres coses interessants de les quals n'estem segurs que també gaudirem.

    Moltes gràcies i una abraçada per les dues

    ResponElimina
  15. Això és canviar de temàtica? ...despres de blocs i més blocs amb receptes de cremes, soufles i xocolates....., entrar en el vostre bloc i trobar-se amb el dels canelons .... és gairebé no voler canviar de temàtica!!!! ... però vosaltres insistiu que per als més maldestres amb això del bello canto, como jo, ha de ser així com la pluja fina,,, mica a mica
    Una abraçada

    ResponElimina
  16. Quina crònica! Em sento tan ignorant. He anat dues vegades a l'opera, una al liceu a veure el turandot i una altra al teatre de Sabadell, a veure le nozze de Figaro. Bé, i vaig actuar a l'adaptació al teatre de la flauta màgica (a l'escola eh!!:P).
    En els dos primers casos vaig quedar maravellada tot i que en prou feines entenia res. Abans d'anar-hi ni tan sols sabia que no cantaven en castellà/català... Si m'hagués llegit una crònica com la vostra, no m'hagués perdut!!
    Seguiré els vostres posts, a veure si aprenc força i el proper cop hi vaig amb més criteri!!

    petons!

    ResponElimina
  17. Alfons,

    Hi ha òperes que costen molt. Jo, hi ha autors que no "entendré" mai, per tant, tiro pel dret i vaig als que m'agraden i m'ho passo de conya. Si em poses a intentar que m'agradin els que no entenc (musicalment parlant), penso que perdria el temps i prefereixo aprofitar-lo en les coses que m'agraden.

    Alba,

    No m'estranya gens que t'agradessin tant el Turandot com les noces de Figaro. Son dues grans óperes. A sabadell a més, teniu l'oportunitat de veure uns bons muntatges. Ara deues tar a punt d'estrenar Il Barbiere di Siviglia. Si poguessis anar-hi estic segur que t'agradaria molt. Nosaltres, es una de les òperes que hem vist més vegades i ara hi tornarem (l'anirem a veure a Viladecans que ens cau mes a prop).

    Una abraçada als dos

    ResponElimina