diumenge, 10 d’abril de 2011

UNA NIT A L’ÒPERA

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc molt “marxista” (sector Groucho, per a més detalls) i aquest cap de setmana hem tingut no una sinó dues nits a l’òpera, al Liceu amb Cavalleria Rusticana i I Pagliacci i al cinema Yelmo amb la transmissió en directe des del MET de Nova York de Le Comte Ory.

Com deia, al Liceu, vam presenciar dues de les obres cabdals del verisme, Cavalleria Rusticana, de Pietro Mascagni, estrenada l’any 1890 i I Pagliacci de Ruggero Leoncavallo, estrenada l’any 1892. En tractar-se de dues òperes curtes, molt sovint es representen juntes.

Però abans de tot parlem una mica del verisme. El verisme (realisme en italià) va ser el darrer moviment operístic del segle XIX. Les trames de les obres reflectien la duresa i la realitat de la vida diària de la gent de la Itàlia acabada de reunificar. Es recorria a esdeveniments contemporanis i a passions tot sovint incontrolables, és a dir, molt lluny del romanticisme. En l’aspecte musical, el verisme va acabar amb totes les coloratures i altres ornaments  vocals que permetien el lluïment personal dels cantants, fent  que la música sense interrupcions fos el fil conductor de tota l’obra. D’altra banda, l’orquestra guanya presència i apareix amb molta més força i contundència per reforçar el dramatisme i l’acció. Aquest fet obligarà a un canvi radical en la manera d’interpretar. S’han acabat els reis i les dames nobles, els herois i els trobadors, les capes i espases i les morts per amor. En el seu lloc apareixen persones d’extracció popular, pagesos, còmics, malfactors, policies i tot el que calgui per omplir la història de sang i fetge. I és que les històries que s’hi expliquen són reals, però mai bones, sempre drames i com més grossos millor.

Cavalleria Rusticana, que es podria traduir com “honorabilitat rural” i que es considera la primera òpera verista, es basa en uns fets reals ocorreguts en un poble sicilià. Està protagonitzat per camperols i traginers en un ambient rural amb molta influença religiosa i amb un assassinat inclòs a causa de la gelosia.

La producció que hem vist ara al Liceu tot i que ja porta més de 15 anys de rodatge, em segueix agradant. L’orquestra dirigida per Daniele Callegari va sonar molt bé en tot moment. A més del Cor del Gran Teatrre del Liceu, també van intervenir, la Polifònica de Puig-reig (calia?) i el cor infantil dels Amics de la Unió de Granollers. Els solistes van ser: Luciana D’Intino (una Santuzza sensacional), José Cura (un Turiddu alternant moments bons i no tan bons), Vittorio Vitelli (un Alfio força convincent), Ginger Costa-Jackson (una molt bona Lola) i Josephine Barstow (una decebedora mamma Lucia que em va fer preguntar: com pot cantar aquesta senyora?).


El fragment més famós de Cavalleria Rusticana, sens dubte es el seu Intermezzo, però aquí us deixo un dels
que més m'agrada, Inneggiamo, amb la gran Fiorenza Cossotto



La segona òpera, I Pagliacci ens trasllada a una companyia de pallassos que arriben a un poble per a fer una representació el dia de la festa de la Mare de Déu d’agost. La cosa també va de gelosia, ja que la dona del director de la companyia s’entén amb un camperol del poble i naturalment el drama està servit. Aquest es produirà al final de la representació quan després d’assassinar els amants i davant d’un públic immobilitzat pels fets, pronuncia la frase: “la commedia è finita”.

La representació que vam veure estava protagonitzada per Inva Mula (una excel·lent Nedda), José Cura (millor Pagliaccio que Turiddu), George Gagnidze (fluixet en el pròleg i millor després com a Tonio), Jean-Luc Ballestra (molt bé el seu Silvio) i David Alegret (un Beppe que s’hi va esforçar però no li va el paper, és massa lleuger). Al final alguns “buuuus” per a Gagnidze i Cura, però la cosa no va anar a més.

Aquí us deixo el fragment més famós de I Pagliacci, Vesti la giubba, amb l'extraordinària veu de Giuseppe Di Stefano.


Em queda parlar de l’altra gran “nit a l’òpera” d'aquest cap de setmana, la del cinema Yelmo en connexió directa amb el MET de Nova York, però el que hem vist ha estat tant gran, tan de traca i mocador, que es mereix un post a part.

14 comentaris:

  1. Estimat Josep, un gran desayuno con la Cossotto y Di Stefano, uno de los tenores que mejor fraseo han tenido, él solia decir que era un fumador que cantaba, como siempre un gran artículo tuyo y una muy buena elección de los vídeos........abraçades paco

    ResponElimina
  2. Tant al Di Stefano com la Cosstto jo no he tingut l'ocasió de poder-los veure en directe ja que la meva afició operística es de fa poc més de vint anys, ara bé si que he tingut ocasió de gaudir-ne en gravacions, principalment els magnífics enregistraments que Di Stefano va fer amb la Maria Callas.

    ResponElimina
  3. Caram, xics, quin banquet d'òpera!!! Això sí que és aprofitar el temps. Gràcies per aquestes píndoles de cultura musical tan agradoses. Salutacions Josep

    ResponElimina
  4. M´acabo d´informar amb la teva entrada que també existeixen òperes "quotidianes"...aquestes italianes, sobretot amb el verisme les podria assimilar amb les pel.lícules italianes " de poble"? I l´altre suposo que es una representació del ferragosto(15 d´agost nostrat) que allà també s´hi celebra,no?

    ResponElimina
  5. Francesc,
    Un banquet de cinc estrelles!. La veritat es que pels que ens agrada l'òpera es un autèntic privilegi viure en una ciutat amb una programació estable i a més les retransmissions en HD que podem veure en directe al cinema.

    Cristina,
    Si efectivament, la història de l'òpera està lligada a les tendències artístiques del moment. Les primeres òperes tenien com a temàtica gairebé única la mitologia. Després amb el classicisme i el romanticisme els decorats es traslladen a les corts, amb princeses,cavallers, i morts per amor. Amb el verisme arriba la vida real, però en la seva vesant més fosca i dramàtica.

    Una abraçada als dos

    ResponElimina
  6. Hola!!
    Quant aprenc amb les vostres entrades.Moltes gràcies de nou per a la crònica. Petonets

    ResponElimina
  7. Gràcies a tu Elena, pel comentari.
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Que bé que us ho devia-ho passar! Tinc una amiga que va anar el dimarts al Liceu i va tornar ben satisfeta!

    ResponElimina
  9. Mariàngels,
    Efectivament aquestes òperes son d'aquelles que mes o menys agraden tothom, per tant estic convençut que tots els que hi vagin tornaran satisfets com la teva amiga.
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Quina sort que teniu poder-hi anar tan sovint!

    ResponElimina
  11. Anna,
    Tens tota la raó, ens considerem afortunats de tenir un equipament com el Liceu a 20/25 minuts de en metro des de casa. Algun avantatge ha de tenir viure a la gran ciutat!.
    Una abraçada

    ResponElimina
  12. ja! ja! Tens raó el més interessant del dia ha estat l'aniquiliació d'un niu de vespes.
    Petonets

    ResponElimina
  13. Acabo de llegir la teva crònica i m'ha agradat molt. Sabia mes o menys que era el verisme, però no tan ben explicat.

    En Jose Cura el vaig veure al assaig general i em va agradar, però desprès a l'altre repartiment comparant vaig veure que no era pas per tant. En canvi em va semblar millor Luciana D'Intino.

    Jo vaig enrederit, i també m'agradaria publicar un post del Compte Ory... però abans tinc que redactar un parell.... això de publicar un Bloc, es una feinadaaaaa !!!

    ResponElimina
  14. Miquel,
    A mi em van agradar en general, els repartiments de les dues òperes (exceptuant la Josephine Barstow). La Luciana D'Intino va estar extraordinària i va destacar per sobre dels altres. Jo també estic acabant el post sobre el Conte Ory, a veure si el publico demà.
    Una abraçada i fins la propera.

    ResponElimina