DE CHICAGO A L’HOSPITALET

Aquesta darrera setmana hem anat al teatre a veure dos musicals diametralment oposats en tots els aspectes. La setmana passada i aprofitant el descompte de la Mercè (50%) vam acostar-nos al Tívoli per veure Chicago, i aquest matí, amb la Bet, la nostra fillola, hem anat al Teatre Joventut de l’Hospitalet a veure Geronimo Stilton.

Però anem per parts. Chicago em va decebre. D’entrada una cosa inaudita, no hi havia programes de mà amb la fitxa tècnica de l’espectacle (actors, director, muntatge, etc.). Després vam veure que només els ocupants d’unes determinades localitats de la platea en rebien un de programa i gairebé d'amagat. Molta gent es va queixar i l’explicació que ens van donar era que els responsables de tot aquest tema eren la productora. El problema és que ni volent comprar un programa podíem fer-ho, increïble!. Vam pensar que no començàvem bé. Pel que fa al que vam veure dalt de l’escenari, per nosaltres el millor va ser la banda de 10 músics que actuava en directe i les dues protagonistes femenines: Maria Blanco i Marta Rivera que realitzen un gran treball interpretatiu, especialment en l’aspecte musical. La resta del repartiment no ens va agradar massa, especialment el paper de Mama Morton a càrrec de Marta Valverde que ens va semblar sobreactuat i xulesc (la senyora confon la presó de Chicago amb la de Carabanchel). La coreografia  ens va agradar força, no així els cors, amb un volum excessiu que en ocasions “tapaven” les veus de les solistes. Els diàlegs queien massa sovint en un (dubtós) humor celtibèric (per no qualificar-lo d’una altra manera), molt allunyat de l’original de l’obra. El muntatge, en general, em va semblar fluixet, per tot plegat: una obra clarament prescindible i que no tardarem a oblidar.

Totalment el contrari pensem de Geronimo Stilton. Un musical fet a casa i destinat al públic infantil, però que deixa els nens i també els acompanyants adults més que satisfets. Per començar, un repartiment amb actors que dominen perfectament l’actuació teatral i musical. Per continuar, unes cançons molt comercials (no oblidem el públic a qui va destinat l’espectacle), però molt ben construïdes i plenes de gràcia. I per acabar, un muntatge excepcional, amb molts efectes visuals que aporten un complement espectacular i atractiu. Amb un guió d’Enric Llort, la direcció d’Àngel Llàcer i la música de Manu Guix, s’ha creat un musical que pels mitjans i la posada en escena podria haver estat perfectament per a adults. Per tant, és molt d’agrair que un producte amb tots aquests al·licients i qualitats estigui destinat a un públic força menyspreat com l’infantil. Ah! i com és natural, hi havia programes de mà per a tots els assistents i si volies podies adquirir llibres, dvd’s, cd’s i samarretes de l’espectacle. Per què coses tan bàsiques em semblen excepcionals?