diumenge, 2 d’octubre del 2011

DE CHICAGO A L’HOSPITALET

Aquesta darrera setmana hem anat al teatre a veure dos musicals diametralment oposats en tots els aspectes. La setmana passada i aprofitant el descompte de la Mercè (50%) vam acostar-nos al Tívoli per veure Chicago, i aquest matí, amb la Bet, la nostra fillola, hem anat al Teatre Joventut de l’Hospitalet a veure Geronimo Stilton.

Però anem per parts. Chicago em va decebre. D’entrada una cosa inaudita, no hi havia programes de mà amb la fitxa tècnica de l’espectacle (actors, director, muntatge, etc.). Després vam veure que només els ocupants d’unes determinades localitats de la platea en rebien un de programa i gairebé d'amagat. Molta gent es va queixar i l’explicació que ens van donar era que els responsables de tot aquest tema eren la productora. El problema és que ni volent comprar un programa podíem fer-ho, increïble!. Vam pensar que no començàvem bé. Pel que fa al que vam veure dalt de l’escenari, per nosaltres el millor va ser la banda de 10 músics que actuava en directe i les dues protagonistes femenines: Maria Blanco i Marta Rivera que realitzen un gran treball interpretatiu, especialment en l’aspecte musical. La resta del repartiment no ens va agradar massa, especialment el paper de Mama Morton a càrrec de Marta Valverde que ens va semblar sobreactuat i xulesc (la senyora confon la presó de Chicago amb la de Carabanchel). La coreografia  ens va agradar força, no així els cors, amb un volum excessiu que en ocasions “tapaven” les veus de les solistes. Els diàlegs queien massa sovint en un (dubtós) humor celtibèric (per no qualificar-lo d’una altra manera), molt allunyat de l’original de l’obra. El muntatge, en general, em va semblar fluixet, per tot plegat: una obra clarament prescindible i que no tardarem a oblidar.

Totalment el contrari pensem de Geronimo Stilton. Un musical fet a casa i destinat al públic infantil, però que deixa els nens i també els acompanyants adults més que satisfets. Per començar, un repartiment amb actors que dominen perfectament l’actuació teatral i musical. Per continuar, unes cançons molt comercials (no oblidem el públic a qui va destinat l’espectacle), però molt ben construïdes i plenes de gràcia. I per acabar, un muntatge excepcional, amb molts efectes visuals que aporten un complement espectacular i atractiu. Amb un guió d’Enric Llort, la direcció d’Àngel Llàcer i la música de Manu Guix, s’ha creat un musical que pels mitjans i la posada en escena podria haver estat perfectament per a adults. Per tant, és molt d’agrair que un producte amb tots aquests al·licients i qualitats estigui destinat a un públic força menyspreat com l’infantil. Ah! i com és natural, hi havia programes de mà per a tots els assistents i si volies podies adquirir llibres, dvd’s, cd’s i samarretes de l’espectacle. Per què coses tan bàsiques em semblen excepcionals?

14 comentaris:

  1. Anotades totes dues crítiques. És increïble que un espectacle amb el renom de Chicago no tingui ni programes! I res a dir dels diàlegs, imagino que devia ser com escoltar Santiago Segura parlant argot de Vallecas :(
    Les meves nebodes van anar a veure Gerónimo Stilton i van tornar encantades (i els seus pares també, je je je...). Molt bona feina feta per l'Àngel i en Manu Guix!

    ResponElimina
  2. Gràcies per la no recomanació i per la recomanació, a tenir en compte!

    ResponElimina
  3. Gemma,
    Efectivament, en lloc de Chicago semblava Vallecas (sense cap menyspreu envers els vallecans, eh!). L'Stilton ha estar una molta agradable sorpresa.

    Mariàngels,
    Les recomanacions son molt personals, i tot i que explico el perquè no em va agradar Chicago, estic segur que hi ha gent que si li va agradar. I es que tot es qüestió de gustos.

    Una abraçada per les dues

    ResponElimina
  4. Tenia dubtes d'anar a veure Chicago,pero vist el vist, no se si en tinc ganes...
    Petonets.

    ResponElimina
  5. A mi ni de conya m'haurien vist a Chicago abans de llegir la crònica, ara encara menys. I es que hi ha una moda de adaptar al gust suposadament espanyol grans productes i surten merdes grans com el pirulí. O sino mireu això que han perpetrat amb Cheers :O

    ResponElimina
  6. Gemma,
    Jo no les tenia totes abans d'anar a veure Chicago, però els presagis es van confirmar plenament.

    Òscar,
    Es pot dir més alt però no més clar.

    Una abraçada pels dos

    ResponElimina
  7. Els musicals m'encanten, però ara fa temps que no vaig a cap! m'estic plantejant anar als miserables!!! gràcies per la crónica!!! petonets

    ResponElimina
  8. Judith,
    Jo no he anat encara a veure Los Miserables, però pel que m'han explicat gent amb criteri fiable, es del milloret que es pot veure com a musical.
    Una abraçada

    ResponElimina
  9. Chicago ja no em cridava l´atenció i ara ja...En Gerónimo volia portar-hi els meus nebots però se m´ha passat ja que ara estan de bolos i no n' estava molt convençuda.Quina llàstima.

    ResponElimina
  10. Cristina,
    A nosaltres també se'ns va escapar el "Geronimo", però al estar de "bolos" i fer-la a Hospitalet, vam poder anar-hi sense fer cap gran desplaçament.
    Una abraçada

    ResponElimina
  11. Hola! doncs jo que estava a punt d'anar a veure Chicago... em sembla que m'ho repensaré. De fet el que m'agradaria és anar-lo a veure a Londres o un lloc així... però es clar per això fa falta temps i haver estalviat! Trobo molt interessant l'altre que expliqueu, no en sabia res! moltes gràcies per la crònica ;)

    ResponElimina
  12. Bet,
    A mi no em va agradar com estava muntat aquí, però això no vol dir que a una altra persona li agradi.
    Ara bé, després d'haver-lo vist, també estic segur que m'hauria agradat veure'l a Londres, ja que Chicago es un musical que m'agrada força. El que no em va agradar gens es la forma de representar-lo d'aquí, que em va semblar "cutrilla".
    Una abraçada

    ResponElimina
  13. Jo vaig intentar convèncer l'Aleix per anar aveure Chicago però ell, enamorat incondicional de la pel·licula, no l'ha volgut anar a veure per por de la decepció... Ara li diré que hem fet bé. M'en refio al cent per cent del vostre criteri i no sou els primers que ens diuen que la posada ene scena és molt fluixa. I això dels programes, imperdonable!

    Una abraçada!
    Anna

    ResponElimina
  14. Anna,
    Me n'alegro de no ser l'únic que diu que no li ha agradat "aquest" Chicago. La posada en escena es realment molt fluixa però el que més em molesta es la manera d'actuar d'alguns dels actors i per descomptat la pseudo-caspa de molts diàlegs.
    Una abraçada

    ResponElimina