LES MISERABLES

Abans d’ahir vam anar a veure Les Miserables, un  musical mític que 25 anys després de la seva estrena a Londres, arriba a Barcelona. De entrada dir que si fa uns dies vam tenir una decepció amb Chicago, amb aquests Miserables la impressió ha estat totalment positiva. És un gran muntatge i ens ho hem passat força bé. Vull aclarir que la versió que hem vist a Barcelona és en castellà, i no és per qüestió de llengua, però no m’acostumo a veure aquestes obres anglo-saxones en una llengua que no sigui l’anglesa, el mateix em passaria si escoltés un sarsuela en francès o una òpera de Wagner en català. Però segurament són manies meves, i si l’han fet en castellà és només per qüestions de marketing i rendibilitat.

Tornant a l’obra que ens ocupa, vull dir que aquest muntatge dels Miserables que hem vist al Barcelona Teatre Musical (BTM), és el mateix que l’any passat va fer temporada a Madrid. El problema és que aquesta versió està pensada per a un teatre convencional i en el BTM, només ocupa la meitat de l’espai escènic disponible, o sigui que sembla que quedi una mica comprimida.

L’escenografia és força espectacular, amb trucs visuals molt efectistes com la fugida del protagonista Valjean per les clavegueres de París, o el suïcidi de Javert llançant-se des d’un pont. La interpretació, en general és molt bona, amb unes quantes veus molt interessants encapçalades per Paco Arrojo (Valjean) i Ignasi Vidal (Javert). Però també les d’Enrique del Portal (Thenardier), Virginia Carmona (Fantine), Lydia Fairen (Eponine), Daniel Diges (Enjolras) o Guido Balzaretti (Marius). D’altra banda, l’orquestra va sonar realment bé i contundent en tot moment, però sempre al servei dels cantants i del muntatge en general.

Pel que fa als programes de mà, les entrades més cares el tenen de franc i per a la resta, costa només 1 €, ara bé, es tracta d’un magnífic llibret de 56 pàgines a tot color. Que n’aprenguin els “rates” del musical Chicago que no donen ni una trista fotocòpia amb el nom dels actors.

Només dues notes negatives. Primera: el BTM (antic Palau dels Esports) té uns seients força incòmodes, més pel reduït espai per a col·locar les cames que pel seient en si mateix.  Segona: els preus, van des dels 20 fins els 110 €, sense comptar amb l’abusiva (algun dia en parlarem) comissió que et cobren els “amics” de Servicaixa (els de Telentrada cobren el mateix). Amb tot, l’aspecte general  del BTM era d’un ple espectacular. Com molt bé deien els meus admirats Supertramp: Crisis, what crisis?

Com veieu, tant aquest musical com gairebé la majoria dels que s’han estrenat a Barcelona els darrers anys, són en llengua castellana, la qual cosa reforça la idea que el castellà és una llengua en perill d’extinció a casa nostra, o això és el que ens volen fer creure aquells que tots sabem. I és que en els darrers 25 anys, mai no havia vist tanta programació teatral en castellà com la que estem veient en l’actualitat, però és clar, això també deuen ser manies meves.