LA 6ª DE TXAIKOVSKI A L’AUDITORI

Divendres passat teníem concert de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) a l’Auditori de Barcelona.

El programa era el següent:

-       Adagio per a cordes de Samuel Barber

-       Libro de los secretos de Jesús Torres

-       Simfonia núm.6 en si menor de Txaikovski

La primera part va començar amb el preciós Adagio per a cordes del compositor nord-americà  Samuel Barber (1910-1981).  Una peça que l’OBC, sota la direcció de Pablo González, va abordar amb la sensibilitat que requereix la partitura, ja que l’obra de Barber, malgrat ser un compositor del segle XX, va fugir de les corrents musicals de la seva època i va identificar-se clarament amb les estructures i harmonies establertes pel romanticisme del segle XIX. Aquest Adagio, una obra intimista i bucòlica, és possiblement la seva obra més coneguda.

Samuel Barber

La primera part va concloure amb l’estrena de El libro de los secretos del compositor aragonès Jesús Torres (1965), un encàrrec de l’OBC i la Fundació Autor. La música és totalment contemporània i pot passar perfectament com a banda sonora d’un film de suspens, pel seu clima inquietant i amb una forta presència instrumental de percussió i vent. L’obra va ser força ben rebuda pel públic i al final de l’audició, l’autor va haver de saludar en un parell d’ocasions.

Esperava la segona part amb candeletes, perquè la sisena simfonia de Txaikovski és d’aquelles obres que tinc en un pedestal des de que era molt jove. Txaikovski (1840-1893) està considerat el menys rus dels músics russos ja que sovint li retreien que la seva música era excessivament occidentalitzada. Sigui com sigui, la trobo fascinant i en sóc un consumat admirador i si hi ha ocasió d’una audició en directe, per poc que pugui m’hi apunto sense dubtar-ho.

Pablo Gonzalez

L’audició de divendres em va agradar molt. Pablo González, director titular de l’OBC des de la temporada passada, està fent molt bona feina al capdavant de l’orquestra i això es va notar molt en la interpretació d’aquesta simfonia. Tots els instruments sense excepció van sonar tècnicament nítids i distingibles, cosa a vegades difícil d’assolir en obres simfòniques tan complexes i plenes d’instrumentació com aquesta.

Piotr Ilich Txaikovski

La sisena simfonia va ser estrenada el 28 d’octubre de 1893 a Sant Petersburg, dirigida pel mateix Txaikovski només nou dies abans de la seva mort. L’acollida del públic el dia de l’estrena va ser tèbia, molt probablement perquè Txaikovski va fer una cosa poc usual, que és canviar l’ordre dels dos darrers moviments. I és que el tercer moviment té un ritme vibrant i impetuós que va creixent de potència fins a arribar a un final apoteòsic gràcies a la forta presència dels instruments de vent. En canvi, el quart moviment amb què finalitza la simfonia té una melodia pausada i turmentada amb sons apagats que creen un clima trist i decadent. També s’ha de dir que després d’aquesta primera audició se’n va fer una segona el 18 de novembre, quan el músic ja havia mort, i naturalment va esdevenir un èxit total, ja que a més, la vetllada es va presentar com un homenatge al gran músic. Des d’aleshores, la simfonia núm.6 en si menor de Txaikovski ha estat una de les obres més interpretades en les sales de concert d’arreu del món.

Una bona vetllada musical en un Auditori de Barcelona que presentava al menys la nit de divendres, una entrada millor que en concerts anteriors, sense arribar ni molt menys al ple. Per descomptat no van faltar clàssics com el telèfon que sona en mig de la música o la senyora que desembolica un caramel tan poc a poc per no fer soroll, que l’operació s’allarga deu minuts davant les mirades assassines dels veïns de la senyora.

Aquí teniu el tercer moviment interpretat per la Russian Symphony Orchestra dirigida per la japonesa Tomomi Nishimoto