QUI TÉ POR DE VIRGINIA WOLF?

Feia dies que teníem entrades per anar al Romea a veure el que diuen que és un dels èxits de la temporada. I la veritat és que molt probablement ho sigui.

Anem a pams, el text de l’obra d’Edward Albee és aclaparador i depriment. La trama gira entorn el George i la Martha, ell professor d’història i ella, la seva dona, filla del rector de la universitat. Els dos viuen una vida frustrada i ofegada en l’alcohol, però una nit després d’una festa a la universitat, conviden a casa seva el Nick, un altre professor universitari, i la seva dona Honey. L’atmosfera, ja irrespirable pels retrets i insults mutus entre el George i la Martha, es veu renovada per la presència dels convidats. Aquests es veuen involucrats sense voler-ho en l’espiral autodestructiva dels propietaris de la casa, i acaben  submergint-se plenament en l’ambient d’odi i humiliacions del George i la Martha.

La interpretació dels quatre personatges em sembla extraordinària. L’Ivan Benet i la Mireia Aixelà en els papers del Nick i la Honey, són el complement perfecte de la parella protagonista. Ella, l’Emma Vilarasau, es la Martha, una dona frustrada i alcoholitzada i ell, el Pere Arquillué, encarna el cínic i odiós George. Haig de dir que els quatre estan sensacionals, tot i que per a mi, el millor de tots és el Pere Arquillué, amb una actuació plena de matisos. Pel que fa l’Emma Vilarasau, és una gran actriu, però a mi mai m’acaba de fer el pes, potser és la seva cadència al parlar, (el mateix em passa amb el Flotats o l’Espert). De totes maneres, penso que fa una sensacional interpretació ficant-se en el molt difícil paper d’una dona com la Martha.

La direcció de Daniel Veronese és encertadíssima i per descomptat molt i molt treballada, i això és clau en el magnífic resultat final.

Tots ja sabem que situacions com aquesta de personatges frustrats, que es torturen mentalment i que ofeguen les penes en alcohol existeixen. El que passa és que ens ho venen com el retrat de la societat americana del moment i l’anàlisi d’un mal nacional: l’engany a la parella. Home, potser sí que hi ha casos, o fins i tot molts casos com aquest, però d’aquí a dir que és el retrat de la societat americana, em sembla com a mínim pretensiós.

Us la recomano si voleu gaudir  d'una grandiosa interpretació, això si, dins d'un claustrofòbic i depriment malson.