SETMANA D’ÒPERA AL CINEMA (2) Faust a Nova York

Ahir al vespre tocava anar al MET de BCN (malgrat el Madrid-Barça) i la veritat és que un Faust ben interpretat et compensa de moltes coses.

Fitxa del repartiment::

Jonas Kaufmann - Faust

Marina Poplavskaya - Marguerite

René Pape  - Méphistophélès
Russell Braun - Valentin
Michèle Losier - Siébel
Wendy White - Marthe
Jonathan Beyer – Wagner

Direcció musical - Yanick Nézet-Séguin

Producció - Des McAnuff

Faust és una òpera que musicalment sempre m’ha agradat molt, el text ja és una altra cosa. Gounod era un home profundament religiós i en aquesta obra queda ben palès. L’argument és d’un misticisme religiós que en molts moments esdevé integrisme del més ranci. Tot això però, queda embolicat dins d’una partitura meravellosa que la converteix en una de les obres capitals del romanticisme francès.

La interpretació que vam veure ahir al MET va ser molt bona. Amb un Jonas Kaufmann pletòric de veu i amb grans detalls interpretatius, una Marina Poplavskaya que va brillar i fer creïble la desgraciada Marguerite (un dels personatges que més pena em fa del món de l’òpera) i un René Pape extraordinari vocalment, donant vida a un dimoni senyorial i poderós.

El secundaris no van anar pitjor. El Valentin de Rusell Braun va ser magnífic fent que el “bon germà” de Marguerite resultés un odiós i vehement intolerant. També em va agradar molt la forma de cantar i moure’s de la Michèle Losier com a Siébel, l’enamorat platònic de Marguerite. Joanthan Beyer (Wagner) i Wendy White (Martha) van complir perfectament amb els seus respectius rols.

No em va semblar malament la direcció del canadenc Yanick Nézet-Séguin, però sense ser cap cosa excepcional, tot i que el públic del MET el va aplaudir força. Un comentari especial mereix la posada en escena de Des McAnuff. El teatre novaiorquès es caracteritza per no fer muntatges trencadors, per tant el d’aquest Faust és un pel estrany. Jo encara li estic donant voltes ja que a banda de no entendre’l, estèticament el vaig trobar molt lleig, per dir-ho d’una manera suau. Des d’un estrany laboratori  “pseudo-atòmic” (?) on treballa el Dr. Faust, a la pobre Marguerite cosint desesperadament amb una “Singer”, passant per un Méphistophélès que semblava el tercer blues brother o una nit de Walpurgis amb zombis extrets del Thriller de Michael Jackson. Aquestes i altres virgueries que suposo que van encarir la producció, van ser rebudes pel sempre educat i cortès públic del MET amb alguns xiulets, cosa que també va ser força inusual.

He estat uns quants anys sense veure cap representació de Faust, i aquest any n’he vist tres, sense comptar la de Londres que no vaig poder visionar en el cinema. Per a mi el millor Faust ha estat el de Piotr Beczala (Liceu) junt amb el de Jonas Kaufmann (MET), molt per sobre del de  l’Alagna de París. Tot i que la Marguerite de la Poplavskaya em va agradar molt, no em va fer oblidar el de la Stoyanova del Liceu. El Méphistophélès del René Pape (MET), infinitament superior al del Schrott del Liceu, però en canvi el Valentin del Ludovic Tezier (Liceu), de llarg, el millor de tots. Conclusió, si al Liceu haguessin fet l’òpera escenificada, encara que fos amb poc pressupost en lloc de fer-la concertant, hauria passat, sense cap dubte, pel davant de les altres, un cop vistes les interpretacions i els muntatges.

Amb tot, la vetllada d’ahir va ser molt positiva tant en l’aspecte musical com en el de poder compartir estones i opinions amb una colla d’amics units per la música.


Un petit fragment del proleg de Faust amb Jonas Kaufmann i René Pape