LA BOHÈME DE PUCCINI

Giacomo Puccini (1858-1924)

Giacomo Puccini (1858-1924) va ser un dels grans compositors d’òpera que van viure a cavall dels segles XIX i XX, a part de ser el màxim exponent del corrent anomenat verisme.

La Bohème es va estrenar l’1 de febrer de 1896 a Torí sota la direcció del gran Arturo Toscanini. Però aquesta òpera té una història prèvia força embolicada. Per començar, està basada en la novel·la Scènes de la vie bohème (1849) d’Henry Murger. Qui primer va començar a posar música a la novel·la de Murger va ser Leoncavallo, el, qual va explicar el projecte al seu amic Puccini. Aquest, no tan sols va copiar-li la idea, sinó que va treballar aferrissadament per tal de poder-la estrenar abans. La Bohème de Puccini s’ha convertit en una de les òperes més representades i de més èxit des de fa més de 100 anys, mentre que la de Leoncavallo, estrenada a Venècia l’any 1897, mai va tenir ni l’èxit ni el reconeixement popular que va tenir l’altra.

La Bohème de Puccini està estructurada en quatre actes i té com a escenari el París bohemi del 1830 i concretament el dia de Nadal. El primer acte està ubicat  en una mansarda del barri llatí on viuen quatre amics: Rodolfo el poeta, Marcello el pintor, Colline el filòsof i Schaunard el músic. Com que no tenen combustible i fa molt fred, utilitzen manuscrits de Rodolfo per encendre l’estufa. Decideixen gastar-se els quatres quartos que tenen per gaudir de la nit i marxen cap el Cafè Momus. Rodolfo es queda sol escrivint quan de sobte truquen a la porta i és Mimí, una veïna que ha vingut a demanar una espelma. Marxa, però torna de seguida perquè ha oblidat la seva clau. En aquell moment les llums s'apaguen i han de cercar la clau en mig de la foscor. Rodolfo la troba i la guarda per tal que Mimí segueixi al seu costat. Quan les seves mans es troben, aprofiten el moment per conèixer-se i explicar-se la seva vida. Naturalment sorgeix l’amor, i tot i ser  interromputs per les veus dels amics que han vingut a cercar Rodolfo, ell els adverteix que no està sol i que més tard es reunirà amb ells. Finalment, Rodolfo i Mimí marxen plegats per trobar-se amb els  amics. El segon acte transcorre al Cafè Momus on també hi és Musetta, antiga amant de Marcello, acompanyada ara per un important i ric conseller d’estat. Marcello se sent gelós i Musetta encara el provoca més, però acaba fingint una torçada de peu per tal que el ric amant marxi i així poder-se quedar amb Marcello. Musetta demana al cambrer que carregui les consumicions dels amics de Marcello al compte del conseller d’estat, i tots els amics marxen junts amb la banda de música que en aquells moments desfila pels carrers. El tercer acte comença en un suburbi a l’entrada de París davant d’una taverna on són els bohemis. Marcello surt de la taverna i troba Mimí la qual li confessa que Rodolfo està esquerp amb ella i no en sap el motiu. Marcello promet parlar amb Rodolfo, que en aquell moment surt de la taverna, mentre Mimí corre a amagar-se. Rodolfo confessa a Marcello que Mimí està molt malalta, ell no pot ajudar-la i prefereix que Mimí trobi algú més ric que li pugui proporcionar les atencions que necessita. Mimí ho desconeixia tot i aleshores té un atac de tos i es descobreix. Finalment Rodolfo i Mimí decideixen no separar-se ja que el seu amor és molt fort. Finalment arribem al quart acte. Ja és primavera i Rodolfo i Marcello que fa temps que ja no viuen amb les seves respectives parelles, tot i que les enyoren, es dediquen de ple a la pintura i la poesia. Estan amb els altres dos amics Colline i Schaunard, quan de sobte apareix  Musetta portant Mimí que està molt malalta. Tothom marxa per tal d’obtenir algun ajut. Colline vol vendre el seu abric a canvi de medicaments, mentre Marcello i Musetta van a comprar un maneguet perquè Mimí pugui escalfar-se les mans. Quan queden sols, Mimí confessa el seu amor per Rodolfo i junts recorden els temps passats. Poc a poc van tornant els amics amb els medicaments i el maneguet. Musetta resa una oració, però tot ja és inútil. Mimí mor als braços de Rodolfo que crida el seu nom, però el su lament ja no té cap resposta.

La Bohème és una de les òperes més populars de Puccini i és d’aquelles en què és difícil per no dir impossible no emocionar-se tant amb les desgràcies dels protagonistes com amb l’extraordinària música amb què està embolcallada tota la història.

Aquests dies al Gran Teatre del Liceu de Barcelona es fan divuit representacions de La Bohème, amb quatre repartiments diferents. Nosaltres ja n’hem vist dos i ens queda un altre que esperem veure el proper dia 19 encapçalat per la gran soprano Angela Gheorghiu. Les variacions en aquests repartiments afecten els quatre protagonistes, mentre que la resta del repartiment es manté inalterable. El dia de l’assaig general vam poder veure un Ramón Vargas (Rodolfo) que no va convèncer plenament i una Fiorenza Cedolins (Mimí) que va estar correcta. En canvi, sí que van brillar Christopher Maltman (Marcello) i Ainhoa Arteta (Musetta). De totes maneres esperem tornar-los a veure en la retransmissió per cinema del proper dimecres dia 13 on confiem que s’hagin solucionat algun dels desajustos del dia de l’assaig.

En la representació d’ahir vam poder veure un repartiment més homogeni encapçalat per la soprano uruguaiana Maria José Siri que va fer una Mimí molt creïble des del punt de vista teatral i molt encertada des del vocal. Em va agradar força el Rodolfo de Roberto Aronica, especialment en l’apartat dramàtic però sense descuidar en cap moment el cant, molt millor però, en les notes altes que en les mitges i baixes. George Patean va ser una Marcello força convincent i amb bona veu, sense arribar a les prestacions de Maltman. També em va agradar molt la Musetta d’Ainhoa Garmendia. S’en va sortir molt bé tot i no disposar de la potència de veu de l’altra Ainhoa. Tant el dia de l’assaig com ahir, em va encantar el Colline de Carlo Colombara, magnífic de veu. També molt correcte el Schaunard de Gabriel Bermúdez. El cor del Liceu, per aquesta producció, s’ha vist reforçat amb les veus infantils del Cor Savina del Conservatori de Cervera. Pel que fa a l’orquestra, va sonar bé (en algun moment amb massa volum) sota la direcció de Victor Pablo Pérez. L’escenografia de Giancarlo del Mónaco és la mateixa que ja havíem vist fa uns anys, però segueix sent molt adequada i espectacular, especialment en el segon acte.

 

Per aquestes funcions liceistes, és molt difícil trobar localitats ja que fa dies que estan gairebé exhaurides, ara bé, el dimarts dia 13, es retransmet en directe per cinema i si algú té la possibilitat d’assistir-hi, de ben segur que en sortirà satisfet tant per la música, com per la història, com pel muntatge escènic de l’obra.

Angela Gheorghiu i Ramon Vargas - "O soave fanciulla" La Bohème - MET 2008