La interpretació d’una
simfonia de Mahler a casa nostra, sempre és un esdeveniment que procurem no
perdre’ns. L’OBC va interpretar la cinquena, fa uns dies, a l’Auditori de Barcelona.
Per als que no el
coneixeu, Gustav Mahler va ser un director i pianista austríac i un dels
compositors més importants del post romanticisme.
Va néixer a la regió de Bohèmia (avui República Txeca) el 7 de juliol de 1860 i
va morir a Viena el 18 de maig de 1911. Va compondre deu simfonies (la darrera
inacabada) i diversos cicles de lieder,
dels quals, el més conegut de tots es “El
cant de la terra”.
La infantesa de Mahler va
transcórrer a la regió de Moràvia fins que l’any 1875 va ser admès al Conservatori
de Viena, on va estudiar piano. A partir de l’any 1881 va començar a ocupar
càrrecs a diferents teatres d’òpera: Ljbliana 1881, Olomou 1882, Kassel 1884,
Praga 1885, Leipzig 1886, Budapest 1891 i finalment Hamburg fins l’any 1897.
Aquest any, es va convertir del judaisme al catolicisme per tal de poder
accedir al càrrec de director artístic de l’òpera de Viena, de la qual n’eren
exclosos els jueus. A Viena s’hi va estar deu anys i el seu prestigi es va
engrandir considerablement. L’any 1902
es va casar amb Alma Shindler i van tenir dues filles. Aquell mateix any va
patir una malaltia al cor, i a més, va haver de deixar la feina a Viena per
culpa dels atacs, cada cop més virulents, de la influent premsa antisemita
austríaca. Paral·lelament, va rebre una oferta per dirigir el Metropolitan
Opera a Nova York, la qual cosa va fer l’any 1908, tot i que l’any següent va
ser substituït per Arturo Toscanini. L’any 1910 però, hi va tornar, aquesta
vegada per a dirigir l’Orquestra Filharmònica de Nova York.
Gustav Mahler (1860-1911) |
La música de Mahler no
va tenir tot el reconeixement que mereixia en vida del compositor, però ell
mateix deia que “el meu temps arribarà” i, tot i amb cinquanta anys de retard, va arribar. Va ser a la dècada del 1960,
gràcies principalment a Leonard Bernstein i posteriorment (1971) quan Luchino
Visconti va utilitzar l’adagietto de
la cinquena simfonia com a tema principal del film “Mort a Venècia”. Tot plegat va generar un ressorgiment i un
reconeixement popular de la música del gran compositor de Bohèmia, tal i com
havia presagiat ell mateix.
La cinquena simfonia va
se acabada per Mahler l’any 1902, encara que fins la seva mort (1911) va estar
donant-li voltes per tractar de millorar-la. Es va estrenar sota la direcció
del mateix compositor a Colònia l’any 1904. Amb una durada de 70/75 minuts,
està estructurada en cinc moviments. Els dos primers evoquen clarament la mort,
Trauermarsch, és una marxa fúnebre que
en determinats moments evoca la típica banda que acompanya el seguici funerari,
mentre que el segon, Stürmisch bewegt,
alterna moments dolços i tràgics amb una gran riquesa de matisos orquestrals.
El tercer moviment, Scherzo, es
nodreix de l’energia i el ritme dels carrers de Viena, alternant-lo amb moments
d’intimitat i apaivagament. Cal destacar el paper que juguen en aquesta part de
l’obra, instruments com la trompa que requereixen d’un bon solista, en aquesta
ocasió ho va ser Juan Manuel Gómez. Arribem al quart moviment, l’Adagietto, possiblement l’instant més
íntim de la simfonia, amb instrumentació tan sols de corda i arpa. És sense cap mena de dubte el fragment musical més
famós de tota l’obra de Mahler i per a mi, un dels passatges musicals que més
m’emocionen, d’aquells que aconsegueixen posar-me la pell de gallina cada
vegada que els escolto. I finalment arribem al Rondo finale, d’una musicalitat grandiosa que convida a recordar
tot el que hem escoltat anteriorment però d’una manera triomfal.
Cal dir que l’OBC va
sonar molt i molt bé, sota l’enèrgica i acreditada batuta del director alemany
Lothar Zagrosek.
Només vull acabar aquest
apunt amb les paraules d’Alma Mahler, esposa del músic, després de la mort
d’aquest, “Gustav Mahler se m'ha anat el
18 de maig. Quantes coses han ocorregut mentrestant. Una vida agitada. Alegries
enormes. Avui és la primera nit que dormiré sola en el meu nou domicili... Acabo
de trobar a la caixa forta el comiat que em dedica Gustav. Són els esborranys
de la Desena Simfonia. Aquestes tremendes paraules des del més enllà són com
una aparició”
4rt moviment “adagietto” de la cinquena simfonia de Mahler.
World Orchestra
for Peace dirigida per Valery Gergiev el 5 d’agost del 2010 al Royal Albert
Hall de Londres
Quina preciositat de música. M'encanta. No l'havia sentit mai. La veritat és que hi ha peçes que val la pena escoltar. M'ha semblat molt interessant tot i l'últim paràgraf, més personal. M'agrada llegir frases que ixen de la boca de persones importants, són més properes. Gràcies per la teua visita. Besets.
ResponEliminaAquest adagietto es una OBRA MESTRA amb majúscules. Sempre m'ha agradat molt, però quan l'escoltes dins del seu context, es a dir formant part de la simfonia sencera, encara s'aprecia més.
EliminaUna abraçada
Recordo Muerte en Venezia i no sabia que era de Mahler, la música...Quina maravella.
ResponEliminaJo, com sempre, il.lustrant-me amb les teves cróniques.
Moltes gràcies.
Petonets.
Jo tinc un record una mica difús de la pel·licula, però tinc molt clar que el descobriment de la música de Mahler va ser una de les millors troballes musicals que m'han passat.
EliminaUna abraçada
Em tindràs que recordar el llibre del que ens vas parlar ja que tot el que expliques de Mahler es molt interessant. No cal dir que el concert va ser magnific. Petons.
ResponEliminaEl llibre es "Los clásicos también pecan" de Fernando Argenta, i tot i que està resultant molt interessant, Mahler no està entre els 13 músics dels que es parla. Els músics del llibre son Vivaldi, Bach, Haydn, Mozart, Beethoven, Shubert, Liszt, Wagner, Verdi, Brahms, Tchaikovsky, Puccini i Debussy. Dels grans de la música trobo a faltar noms com Händel, Rossini, Chopin o Mahler, però bé, els que hi ha donen per a molt.
EliminaUna abraçada i fins La Bohéme.
Una música preciosa, tot i que amb Mahler tinc un problema: quan escolto el seu nom em ve a la ment la jeta de l'Alfonso Guerra -declarat fan del compositor- dient Maaahleeeeer a l'estil Homer Simpson. Ho porto fatal ;-P
ResponEliminaÒscar
Òscar,
EliminaEn primer lloc no se que ha fallat pèrquè no és publiqués el teu comentari. L'he recuperat de l'e-mail.
Sobre el que dius de Mahler, tens raó, ja no m'en recordava que li agradava al Guerra. Però per aquesta regla de tres, pitjor ho té Wagner que li agradava a Hitler, oi?
Una abraçada