Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Traviata. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Traviata. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 d’abril del 2012

LA TRAVIATA en cinema


Abans d’ahir vam assistir a la darrera representació en cinema HD, de la temporada actual del MET de Nova York. El títol escollit per aquesta ocasió era la famosa Traviata de Verdi.

Aquesta òpera, basada en l’obra d’Alexandre Dumas La dame aux cemélias, va ser estrenada a Venècia el 6 de març de 1853. És una partitura molt exigent, especialment per a la soprano que ha d’interpretar el personatge de Violetta, perquè en cadascun dels tres actes mostra unes característiques molt diferents. En el primer, és una cortesana de vida alegre i descontrolada malgrat la seva malaltia. En el segon acte, una dona que ha canviat d’estil de vida i viu amb passió l’amor que sent per Alfredo i finalment, en el darrer, una dona vençuda no solament per l’abandonament del seu amant sinó també per la tuberculosi que li està escurçant la vida a passes accelerades. Això requereix una cantant que sigui capaç d’assumir tant en el cant com en la interpretació una diversitat de registres realment excepcional.

El repartiment per a aquestes representacions al MET estava encapçalat per Natalie Dessay. Sens dubte tota una garantia d’interpretació dramàtica, tot i que amb la incògnita de la veu, ja que de tots és conegut que no està travessant el seu millor moment. Lamentablement els temors es van confirmar. Natalie Dessay va oferir un autèntic recital representatiu, dubto que hi hagi ara per ara ningú que pugi fer sentir al públic tanta passió i emoció interpretant. La seva veu ens va fer patir molt, sobretot en el primer acte on va tenir greus problemes. Després, la seva experiència li va permetre sortejar els obstacles de la partitura amb esforç, constància i una grandiosa lliçó d'interpretació. D’una cosa n’estic segur, una altra cantant hauria fracassat estrepitosament si s’hagués trobat en una situació similar, però ella va substituir els problemes vocals amb un dramatísme insuperable i que a banda d’emocionar-nos va aconseguir quelcom que sembla impossible: que la veu quedi en un segon terme. Dos detalls, el primer, quan va ser entrevistada al final del primer acte i va reconèixer públicament: “I missed the high note. Sorry”, i el segon, quan malgrat la seva grandiosa actuació, va sortir a saludar amb una cara d’infinita tristesa. Ella sap molt bé que la seva veu necessita un descans important i que segurament ja mai tornarà a ser la que ha estat en els darrers anys. En una entrevista feta no fa massa, ella deia que quan no pugui seguir cantant al nivell que ella voldria, es retirarà de l’òpera i és dedicarà al teatre. Sens dubte és una actriu espectacular, de les millors que ha donat el món de l’òpera.

Natalie Dessay i Matthew Polenzani
Al seu costat, Matthew Polenzani, un tenor de bona i agradable veu, però un autèntic estaquirot escènic, va interpretar un Alfredo (l’amant de Violetta) tan correcte com inexpressiu. El tercer paper important de La Traviata és el de Giorgio (el pare d’Alfredo). El baríton rus Dmitri Hvorostovsky, un autèntic ídol al MET, va interpretar amb veu clara i potent el seu personatge. És una pena que no sàpiga respirar  i sembli “un búfal” quan agafa aire, a banda que els seus recursos interpretatius siguin també força limitats Cap dels dos van fer creïbles els seus personatges, al contrari que Natalie Dessay.  Per la seva banda, Fabio Luisi, va dirigir una vegada més l’orquestra i cor del MET amb gran solvència i va dotar la partitura de Verdi de tots els matisos requerits.

Mai m’ha agradat aquesta producció de Willy Decker, ni quan Netrebko i Villazón la van interpretar i gravar en el festival de Salzburg, ni ara. Penso que és una escenografia freda, distant i pobra, quan La Traviata és pura passió. No té elements escènics que ajudin els cantants a interpretar i està totalment barallada amb el text. Per què Annina, la serventa de Violetta, no fa absolutament res quan aquesta, a punt de morir, li demana un got d’aigua?, per què la pobra Violetta es mor sola mentre Alfredo, Giorgio i Annina s’ho miren de lluny?, per què quan Violetta demana a Giorgio que l’abraci com una filla, aquest es queda com un “don Tancredo”?. He vist moltes Traviata’s i mai cap tan insulsa, insípida i desapassionada com aquesta. Si no arriba a ser perquè la Dessay hi va deixar el cor i l'ànima dalt de l’escenari ....

aquí us deixo un dels fragments més coneguts de La Traviata, concretament el  "Sempre libera", procedent de la web del MET, correspon a la representació del dia 10 d'abril d'enguany.

dijous, 2 de juliol del 2009

UNA TRAVIATA “DE CINE”

Renée Fleming
El passat dimarts al vespre vam assistir a la retransmissió en directe de la representació de La Traviata de Giuseppe Verdi des de la Royal Opera House al Covent Garden de Londres.

En primer lloc, dir que La Traviata va ser estrenada a Venècia el 6 de març de 1853 amb llibret de F. M. Piave basat en La damme aux camélias d’Alexandre Dumas fill. El muntatge escenogràfic que vam poder veure ahir té un llarg rodatge, ja que l’havíem vist a Barcelona l’any 2001.

L’estel·lar repartiment era encapçalat per una extraordinària Renée Fleming. El paper de Violetta és un dels rols més complicats del món de l’òpera ja que durant els tres actes, la protagonista ha de canviar totalment el registre. En el primer acte s’ha de mostrar vital i apassionada, en el segon turmentada i sensible i en el darrer solitària, trista i greument malalta. La Renée va enamorar en el primer acte, va commoure en el segon i va emocionar en el tercer. Per tant, sota el meu punt de vista, una interpretació rodona i plena de matisos, tal i com demana el paper. La soprano nord americana sempre m’ha agradat molt, però ahir em va encantar.

Joseph CallejaLa rèplica que li va donar l’Alfredo de Joseph Calleja va ser molt bona, amb moments excepcionals com en l’ària Lunge da lei a l’inici del segon acte. Potser va començar un pel “tímid”, cosa que ja porta el personatge, però tal i com va anar avançant la representació, la seva veu clara i segura va anar creixent i va acabar triomfant davant d’un públic entregat.

Pel que fa al Giorgio Germont del Thomas Hampson, em va semblar perfecte, lluint els seus recursos vocals quan havia de fer-ho i fent creïble un personatge força complex. Amb una veu en molt bona forma (millor del que m’esperava) i un “saber estar”, producte de la seva llarga experiència als escenaris.

Thomas HampsonLa resta del repartiment, molt correcte, exceptuant el ballet de la segona part del segon acte, un pel fluix per al meu gust i amb una coreografia tronadeta, tòpica i poc original.

La direcció d’Antonio Pappano, excel·lent en tot moment, portant l’orquestra amb autoritat sense cap tipus de gesticulació gratuïta.

Per acabar només dir que La Traviata és una d’aquelles òperes que encara que la vegi mil vegades seguirà emocionant-me i no només per la trista història que presenta sinó bàsicament per la música que Giuseppe Verdi va saber fer casar perfectament en tota la trama que es representa. També vull esmentar que la primera escena del segon acte, per a mi és una autèntica joia. I és que hi ha magnífics fragments musicals en moltes obres, però una de tan perfecte en la que ni sobra ni falta cap nota, molt poques.

dimarts, 2 de desembre del 2008

LA DIVINA


Hi ha cantants que la primera vegada que els escoltes no et fan el pes, és a dir, necessites més d’una audició perquè t’agradi o el rebutgis.

Això em va passar a mi amb la Maria Callas. El primer cop que la vaig escoltar no em va acabar d’agradar (potser el timbre de la veu), però tal i com la vaig anar escoltant em va anar fascinant cada vegada més i avui en dia segueixo escoltant amb devoció les seves, per a mi, inigualables interpretacions.

Nascuda a Nova York l’any 1923 (avui fa 85 anys) com a Maria Anna Cecilia Sophia Kalogeropoulos, era filla d’immigrants grecs que havien arribat als USA poc abans del seu naixement. L’any 1937, quan els seus pares es van separar, ella va tornar a Grècia amb la seva mare i la seva germana. Va començar els estudis al Conservatori Nacional d’Atenes, havent d’amagar la seva edat ja que no podien entrar-hi estudiants menors de 16 anys. Allà va estudiar, entre d’altres, amb la gran soprano aragonesa Elvira Hidalgo.

El seu debut va ser al Teatre Líric Nacional d’Atenes l’any 1941 amb l’opereta Boccacio, però el seu primer èxit va ser l’any 1942 amb Tosca a l’òpera d’Atenes. L’any 1944, en plena guerra mundial, torna als Estats Units, tot i que fins la temporada 1946-47 no va aconseguir debutar al Metropolitan amb Fidelio de Beethoven i Madama Butterfly de Puccini. Tot i tenir feina, va seguir estudiant per tal de perfeccionar la tècnica vocal.

Torna a Itàlia, es casa amb l’industrial Giovanni Battista Meneghini (30 anys major que ella) i debuta a l’Arena de Verona amb La Gioconda de Ponchielli sota la direcció de Tulio Serafin. Obté un gran èxit en interpretar Tristan i Isolda de Wagner a La Fenice de Venècia, però no és el definitiu. Aquest li arribaria la temporada 1948-49 fent una substitució per interpretar I Puritani també a Venècia. Després ja se la va considerar “la veu d’Itàlia”.

L’èxit, però, no era complet, ja que no havia actuat a la Scala de Milà. L’oportunitat li arriba el 12 d’abril de 1950 quan substitueix Renata Tebaldi representant Aida. El 7 de desembre d’aquell any torna amb Aida a la Scala i l’any següent amb I vespri siciliani de Verdi. Ja s’havia convertit en “la Divina”.

A partir d’aquest moment, èxit rere èxit, La Traviata, Butterfly, i Norma l’any 1956 al Metropolitan.

El 27 de Març de 1958 es produeix una representació considerada històrica, La Traviata amb Alfredo Kraus al Teatre San Carlos de Lisboa, per molts considerada la millor representació que s’ha fet d’aquesta òpera de Verdi.
Aquí teniu un fragment d'aquella representació històrica

A partir de l’any 1959, la seva vida sentimental amb l’armador grec Onassis li juga males passades, la seva veu perd força i se la veu esgotada. L’any 1961 Maria va representar Medea a la Scala, no tenia bé la veu, i el públic va començar a xiular, ella va fer una pausa, va tornar a començar l’ària i finalment va rebre un gran aplaudiment. L’any 1965 va tenir més problemes amb la veu representant Norma al Covent Garden de Londres i més tard al mateix teatre va fer la darrera representació amb l’òpera Tosca. Tenia només 41 anys.

L’any 1966 renuncia a la seva ciutadania americana i torna a Grècia esperant recuperar l’amor d’Onassis, però l’any 1968, aquest l’abandona definitivament per casar-se amb Jacqueline, la vídua del president nord-americà John Kennedy.

El 25 de maig de 1970, Maria va ser ingressada a l’hospital, es va dir que havia volgut suïcidar-se.
un dels seus grans papers Lucia de Lammemoor

L’any 1973 va tornar a cantar en públic després de vuit anys. Va començar una sèrie de recitals per diferents ciutats que van culminar el novembre de 1974 a Sapporo. Després, Maria es va instal•lar a París, on va viure en la més completa soledat fins que va morir el 16 de setembre de 1977.

Alguns la consideren la més gran cantant del segle XX, si no la més gran, ben segur que va ser la més famosa i que va omplir durant més de vint anys les portades de les revistes del cor, i no precisament per les seves qualitats artístiques. Va ser una de les darreres representants del glamour de tota una època.

La seva tècnica li va permetre cantar, i molt bé, òperes d’autors tan musicalment diferents com Verdi, Rossini, Bellini, Donizetti, Puccini, Ponchielli, Cherubini o Wagner. A més de les seves extraordinàries qualitats musicals, està considerada la primera gran intèrpret en l’aspecte teatral, trencant amb la majoria de les grans cantants, molt bones musicalment però totalment estàtiques en escena.

La veu de Maria Callas és d’aquelles que quan l’escolto, aconsegueix superar la barrera del temps i emocionar-me. Gràcies a les moltes gravacions que va fer en la seva època, podem seguir gaudint d’una veu i una forma d’expressar úniques.
Va néixer fa 85 anys, ens va deixar fa 31, però la seva veu no morirà mai, no és gratuït en absolut el sobrenom de La Divina.

Una de les meves àries preferides