dimarts, 2 de desembre de 2008

LA DIVINA


Hi ha cantants que la primera vegada que els escoltes no et fan el pes, és a dir, necessites més d’una audició perquè t’agradi o el rebutgis.

Això em va passar a mi amb la Maria Callas. El primer cop que la vaig escoltar no em va acabar d’agradar (potser el timbre de la veu), però tal i com la vaig anar escoltant em va anar fascinant cada vegada més i avui en dia segueixo escoltant amb devoció les seves, per a mi, inigualables interpretacions.

Nascuda a Nova York l’any 1923 (avui fa 85 anys) com a Maria Anna Cecilia Sophia Kalogeropoulos, era filla d’immigrants grecs que havien arribat als USA poc abans del seu naixement. L’any 1937, quan els seus pares es van separar, ella va tornar a Grècia amb la seva mare i la seva germana. Va començar els estudis al Conservatori Nacional d’Atenes, havent d’amagar la seva edat ja que no podien entrar-hi estudiants menors de 16 anys. Allà va estudiar, entre d’altres, amb la gran soprano aragonesa Elvira Hidalgo.

El seu debut va ser al Teatre Líric Nacional d’Atenes l’any 1941 amb l’opereta Boccacio, però el seu primer èxit va ser l’any 1942 amb Tosca a l’òpera d’Atenes. L’any 1944, en plena guerra mundial, torna als Estats Units, tot i que fins la temporada 1946-47 no va aconseguir debutar al Metropolitan amb Fidelio de Beethoven i Madama Butterfly de Puccini. Tot i tenir feina, va seguir estudiant per tal de perfeccionar la tècnica vocal.

Torna a Itàlia, es casa amb l’industrial Giovanni Battista Meneghini (30 anys major que ella) i debuta a l’Arena de Verona amb La Gioconda de Ponchielli sota la direcció de Tulio Serafin. Obté un gran èxit en interpretar Tristan i Isolda de Wagner a La Fenice de Venècia, però no és el definitiu. Aquest li arribaria la temporada 1948-49 fent una substitució per interpretar I Puritani també a Venècia. Després ja se la va considerar “la veu d’Itàlia”.

L’èxit, però, no era complet, ja que no havia actuat a la Scala de Milà. L’oportunitat li arriba el 12 d’abril de 1950 quan substitueix Renata Tebaldi representant Aida. El 7 de desembre d’aquell any torna amb Aida a la Scala i l’any següent amb I vespri siciliani de Verdi. Ja s’havia convertit en “la Divina”.

A partir d’aquest moment, èxit rere èxit, La Traviata, Butterfly, i Norma l’any 1956 al Metropolitan.

El 27 de Març de 1958 es produeix una representació considerada històrica, La Traviata amb Alfredo Kraus al Teatre San Carlos de Lisboa, per molts considerada la millor representació que s’ha fet d’aquesta òpera de Verdi.
Aquí teniu un fragment d'aquella representació històrica

A partir de l’any 1959, la seva vida sentimental amb l’armador grec Onassis li juga males passades, la seva veu perd força i se la veu esgotada. L’any 1961 Maria va representar Medea a la Scala, no tenia bé la veu, i el públic va començar a xiular, ella va fer una pausa, va tornar a començar l’ària i finalment va rebre un gran aplaudiment. L’any 1965 va tenir més problemes amb la veu representant Norma al Covent Garden de Londres i més tard al mateix teatre va fer la darrera representació amb l’òpera Tosca. Tenia només 41 anys.

L’any 1966 renuncia a la seva ciutadania americana i torna a Grècia esperant recuperar l’amor d’Onassis, però l’any 1968, aquest l’abandona definitivament per casar-se amb Jacqueline, la vídua del president nord-americà John Kennedy.

El 25 de maig de 1970, Maria va ser ingressada a l’hospital, es va dir que havia volgut suïcidar-se.
un dels seus grans papers Lucia de Lammemoor

L’any 1973 va tornar a cantar en públic després de vuit anys. Va començar una sèrie de recitals per diferents ciutats que van culminar el novembre de 1974 a Sapporo. Després, Maria es va instal•lar a París, on va viure en la més completa soledat fins que va morir el 16 de setembre de 1977.

Alguns la consideren la més gran cantant del segle XX, si no la més gran, ben segur que va ser la més famosa i que va omplir durant més de vint anys les portades de les revistes del cor, i no precisament per les seves qualitats artístiques. Va ser una de les darreres representants del glamour de tota una època.

La seva tècnica li va permetre cantar, i molt bé, òperes d’autors tan musicalment diferents com Verdi, Rossini, Bellini, Donizetti, Puccini, Ponchielli, Cherubini o Wagner. A més de les seves extraordinàries qualitats musicals, està considerada la primera gran intèrpret en l’aspecte teatral, trencant amb la majoria de les grans cantants, molt bones musicalment però totalment estàtiques en escena.

La veu de Maria Callas és d’aquelles que quan l’escolto, aconsegueix superar la barrera del temps i emocionar-me. Gràcies a les moltes gravacions que va fer en la seva època, podem seguir gaudint d’una veu i una forma d’expressar úniques.
Va néixer fa 85 anys, ens va deixar fa 31, però la seva veu no morirà mai, no és gratuït en absolut el sobrenom de La Divina.

Una de les meves àries preferides

15 comentaris:

  1. Aquesta dona la trobo guapíssima, la seva cara tant expressiva, els seus ulls i celles... en fi, no cal que faci res, despren força pels poros de la seva pell.
    També ens agrada molt com canta, de fet se'ns posa la carn de gallina.

    A veure si els senyors d'Orange es dignen i ens retornen la cobertura a casa nostra, veig que he rebut un munt de trucades teves pero no te les puc tornar. A mida que m'arribi la senyal us retornem la trucada.

    Mil milions de petons.

    ResponElimina
  2. Per mi, i sense desmerèixer ningú, es la que millor "diu" el que les altres canten. Gràcies pel post, ha fet que avui vagi escoltant-la tot el dia!

    ResponElimina
  3. Amics vermells,

    Efectivament el que més fascina de la Callas es la seva expresivitat. La seva veu potser no era tan maca com la d'altres però la força que hi posava en la interpretació es el que la va fer mítica.
    Tenim ganes de tornar-vos a veureeee. Fins divendres oi?
    Molts petonassos.

    Maria Teresa,
    Totalment d'acord amb tu. Per a mi la millor sense menyspreuar ningú.
    Jo també m'he posat avui, la Lucia en el cotxe de camí a la feina.
    Una abraçada

    ResponElimina
  4. Mai havia sentit la Callas.
    M'ha encantat i m'ha agradat molt poder-la escoltar mentre us llegia.
    Un gran plaer.

    ResponElimina
  5. Maria,
    Celebro que t'hagi agradat la Maria Callas, sens dubte una gran cantant i una gran personalitat.
    Una abraçada

    ResponElimina
  6. Què es pot dir de la Callas que no hages dit ja tu? És una de les meues preferides i també m'agrada escoltar-la més d'una vegada. Enhorabona pel post. Magnífic, com sempre. Salutacions

    ResponElimina
  7. Jo vaig entrar al món dels aficionats a l'òpera escoltant unes cassettes que portaven per nom "La divina". Hi havia diversos volums. Me'ls posava i em deia: No hi posis atenció. Si t'agrada ja ho notaràs. I caram si ho vaig notar! Al cap d'uns dies cantava, d'amagat i fins on la veu em permetia, la majoria d´àries que la gran Maria interpretava.
    La seva veu i manera de dir es defineixen per a mi com a sublims.
    T'agraeïxo el post, Josep.

    ResponElimina
  8. Francesc,
    Veig que seguim compartint aficions. Es realment una delicia escoltar gravacions de la Callas. Jo sempre escolto música quan soc a casa, i quan no tinc una cosa concreta que escoltar, agafo sempre algun dels discs d'ella.

    Glòria,
    Tens tota la raó, les coses no cal forçar-les, si t'agraden ho notes i punt. Jo no puc cantar d'amagat com feies tu (fins on et permetia la veu), perquè la meva veu ja d'entrada no m'ho permet, però la Maria Callas ha estat i és un dels meus referents operístics al qual torno sempre que puc.

    Una abraçada a tots dos

    ResponElimina
  9. Ahir vaig deixar un comentari i veig que no ha sortit...
    Soc una fan total de La Callas!!
    Gràcies Josep per prendre't la molestia de fer-nos aquests resums educatius que tant m'agradan.
    Ptnts

    ResponElimina
  10. Xaro,
    Crec que en la data de l'aniversari del seu nexament és mereixia que la recordessim una mica, tot i que tu (com jo) fan incondicional, segur que l'escoltes de tant en tant.
    Una abraçada

    ResponElimina
  11. Sí senyor! Per a mi, sens dubte, la més gran de totes, per la seva gran veu, la seva bellesa i la seva capacitat d'emocionar-me.

    ResponElimina
  12. Anna,

    Completament d'acord amb tu, no puc dir res mes, ho has sintetitzat perfectament.
    Una abraçada

    ResponElimina
  13. A mi la Callas m’agrada, sobretot, per la seva entrega i rigorositat, tot i així i malgrat que hi ha papers, com ara el de la protagonista de “Lucia de Lamermoor” on la trobo insuperable, també trobo que té un timbre de veu que a vegades –i aixó m’ho ha comentat més gent- em resulta desagradable. Ara bé, que és una de les més grans sopranos del passat segle XX –dir quina va ser la que més jo ja no m’atreveixo- , és indubtable. A més a més, també he de dir que sóc dels que vaig partir sense que m’agradés massa, per allò que deia del timbre de veu, però a mida que l’he anat escoltant li he anat trobant més i més exquisideses.

    ResponElimina
  14. Enric,
    Això del timbre de veu desagradable també em va passar a mi. A la Glòria segueix sense agradar-li, ella és més de la Tebaldi.
    Qui és ha estat la més gran del segle XX?, es impossible dir-ho, cadascú te la seva opinió, i totes són vàlides, però jo ho tinc clar, la Callas!.

    ResponElimina
  15. La seva veu resulta una mica "resposa" en principi, fins que et va col.locant en el seu ambient.
    La seva "coloratura" i la falta de tècnica l'hi van fer perdre la veu molt jove.
    El seu repertori anava des de Bellini; Puccini; Verdi i naturalment el màxim esplendor de la "coloratura" Rossini. Josepb -menja de bacallà-

    ResponElimina