El passat dimarts al vespre vam assistir a la retransmissió en directe de la representació de La Traviata de Giuseppe Verdi des de la Royal Opera House al Covent Garden de Londres.
En primer lloc, dir que La Traviata va ser estrenada a Venècia el 6 de març de 1853 amb llibret de F. M. Piave basat en La damme aux camélias d’Alexandre Dumas fill. El muntatge escenogràfic que vam poder veure ahir té un llarg rodatge, ja que l’havíem vist a Barcelona l’any 2001.
L’estel·lar repartiment era encapçalat per una extraordinària Renée Fleming. El paper de Violetta és un dels rols més complicats del món de l’òpera ja que durant els tres actes, la protagonista ha de canviar totalment el registre. En el primer acte s’ha de mostrar vital i apassionada, en el segon turmentada i sensible i en el darrer solitària, trista i greument malalta. La Renée va enamorar en el primer acte, va commoure en el segon i va emocionar en el tercer. Per tant, sota el meu punt de vista, una interpretació rodona i plena de matisos, tal i com demana el paper. La soprano nord americana sempre m’ha agradat molt, però ahir em va encantar.
La rèplica que li va donar l’Alfredo de Joseph Calleja va ser molt bona, amb moments excepcionals com en l’ària Lunge da lei a l’inici del segon acte. Potser va començar un pel “tímid”, cosa que ja porta el personatge, però tal i com va anar avançant la representació, la seva veu clara i segura va anar creixent i va acabar triomfant davant d’un públic entregat.
Pel que fa al Giorgio Germont del Thomas Hampson, em va semblar perfecte, lluint els seus recursos vocals quan havia de fer-ho i fent creïble un personatge força complex. Amb una veu en molt bona forma (millor del que m’esperava) i un “saber estar”, producte de la seva llarga experiència als escenaris.
La resta del repartiment, molt correcte, exceptuant el ballet de la segona part del segon acte, un pel fluix per al meu gust i amb una coreografia tronadeta, tòpica i poc original.
La direcció d’Antonio Pappano, excel·lent en tot moment, portant l’orquestra amb autoritat sense cap tipus de gesticulació gratuïta.
Per acabar només dir que La Traviata és una d’aquelles òperes que encara que la vegi mil vegades seguirà emocionant-me i no només per la trista història que presenta sinó bàsicament per la música que Giuseppe Verdi va saber fer casar perfectament en tota la trama que es representa. També vull esmentar que la primera escena del segon acte, per a mi és una autèntica joia. I és que hi ha magnífics fragments musicals en moltes obres, però una de tan perfecte en la que ni sobra ni falta cap nota, molt poques.
En primer lloc, dir que La Traviata va ser estrenada a Venècia el 6 de març de 1853 amb llibret de F. M. Piave basat en La damme aux camélias d’Alexandre Dumas fill. El muntatge escenogràfic que vam poder veure ahir té un llarg rodatge, ja que l’havíem vist a Barcelona l’any 2001.
L’estel·lar repartiment era encapçalat per una extraordinària Renée Fleming. El paper de Violetta és un dels rols més complicats del món de l’òpera ja que durant els tres actes, la protagonista ha de canviar totalment el registre. En el primer acte s’ha de mostrar vital i apassionada, en el segon turmentada i sensible i en el darrer solitària, trista i greument malalta. La Renée va enamorar en el primer acte, va commoure en el segon i va emocionar en el tercer. Per tant, sota el meu punt de vista, una interpretació rodona i plena de matisos, tal i com demana el paper. La soprano nord americana sempre m’ha agradat molt, però ahir em va encantar.
La rèplica que li va donar l’Alfredo de Joseph Calleja va ser molt bona, amb moments excepcionals com en l’ària Lunge da lei a l’inici del segon acte. Potser va començar un pel “tímid”, cosa que ja porta el personatge, però tal i com va anar avançant la representació, la seva veu clara i segura va anar creixent i va acabar triomfant davant d’un públic entregat.Pel que fa al Giorgio Germont del Thomas Hampson, em va semblar perfecte, lluint els seus recursos vocals quan havia de fer-ho i fent creïble un personatge força complex. Amb una veu en molt bona forma (millor del que m’esperava) i un “saber estar”, producte de la seva llarga experiència als escenaris.
La resta del repartiment, molt correcte, exceptuant el ballet de la segona part del segon acte, un pel fluix per al meu gust i amb una coreografia tronadeta, tòpica i poc original.La direcció d’Antonio Pappano, excel·lent en tot moment, portant l’orquestra amb autoritat sense cap tipus de gesticulació gratuïta.
Per acabar només dir que La Traviata és una d’aquelles òperes que encara que la vegi mil vegades seguirà emocionant-me i no només per la trista història que presenta sinó bàsicament per la música que Giuseppe Verdi va saber fer casar perfectament en tota la trama que es representa. També vull esmentar que la primera escena del segon acte, per a mi és una autèntica joia. I és que hi ha magnífics fragments musicals en moltes obres, però una de tan perfecte en la que ni sobra ni falta cap nota, molt poques.
No podria dir-ho millor.
ResponEliminaEl Joseph estava molt nerviós i al principi es notava. Per a ell, que és qui tenia menys hores de vol, la pressió era molt gran no només pel paper en sí, si no pel fet que era molt conscient que se'l veia més enllà del teatre.
Però va tenir alguns moments magnífics. Però què he de dir jo que no me'l miro amb els ulls de l'objectivitat...
Una abraçada des de Can Loi
Hola Josep i Glòria!
ResponEliminaLa meva germana hi era a Covent Garden i en va sortir encantada. Jo vaig preferir no anar-hi perquè guardava encara un record molt fresc de l'Anja Harteros i el volia conservar.
Segons se'm va dir, molt bé en Hampson, molt bé en Calleja i molt bé la Fleming tot i que la veu ja se li va enfosquint. És una opinió.
Rebeu les meves salutacions afectuoses.
Glòria
Gràcies per afegir-me al vostre fantàstic blog.
ResponEliminaSalutacions cordials.
M'alegro que us ho passesiu tant bé ! A mi, en canvi, la senyora Fleming sempre em sembla que está fent "gorgoritos", la meva Violeta preferida és la Netrebko, que me la crec més. Però tot son gustos, faltaria més! I parlant de la Netre, potser estaria bé puntualitzar que al video que heu posat, la veu del tenor és la del Rolando Villazón, que va cantar unes Traviates amb la Fleming a LA, al 2006.
ResponEliminaPetons a tots dos!
Chis,
ResponEliminaTampoc tant, només una miqueta nerviós, jo però en diria tímid. Però ho va superar ràpid perquè a l'inici del segon acte (el més important pel tenor) va estar sensacional. I la millor prova és que aquests cantants són molt auto-exigents, i el Joseph, al final, se'l veia molt i molt content, la qual cosa vol dir que globalment li va anar molt bé i si va trobar a gust.
Glòria,
Nosaltres també vam sortir del cinema molt satisfets i amb la impresió que havíem assistit a una molt bona Traviata. La Fleming està en aquell moment una mica límit per a segons quins papers, el que passa és que com que la veu respon i el físic també, encara pot fer una Violetta molt i molt acceptable. La resta molt bé, començant per la familia Germont (Calleja/Hampson)i el Pappano magnífic.
Xavi,
Tot i que de tant en tant et visitem, ara al tenir-te "en nómina" ho podrem fer molt més sovint.
Teresa,
A mi la Netrebko és una de les sopranos d'avui que més m'agrada. He estat revisant la seva Violetta amb el Rolando a Salzburg, i escoltant-la em dic: Meravellosa! en canvi, veient el DVD, la veritat és que no m'emociona com d'altres Violettas, potser sigui la fredor del muntatge. Pel que fa a la Renée, encara tinc a la retina la magnífica mariscala del cavaller de la rosa que he vist recentment i que també em va encantar. Per cet, el Hampson m'ha agradat més al ROH que a Salzburg. Del nen no en parlem, només dir que el seu Alfredo de Salzburg va ser extraordinari. Per cert estic veient el DVD de Salzburg i acabo de veure l'hòstia que el Hampson li dona al pobre Rolando en el segon acte. Quin mal!
Una abraçada a tothom
De veritat, tot lo que s'arriba a aprendre amb vosaltres. L'òpera no era un dels meus forts, l'escoltes, i alguna vegada si és el cas, assisteixes en directe, però ara estic agafant una mica de passió per ella. Estic engantxant-me una mica. Salut!!!!
ResponEliminaCarai com us cuideu.. no us en perdeu una!. Sort que nosaltres podem seguir les vostres cròniques des de casa.
ResponEliminaptns.
Com disfruteu de la vostre afició..
ResponEliminaAmiga Olles,
ResponEliminaGràcies pels teus afalacs (ens posarem vermells). Celebrem que l'òpera et vagi agradant cada vegada més, jo si t'haig de dir un secret, fa anys no suportava les veus de les sopranos, però actualmernt ja ho veus. La veritat és què com més n'escoltes, més "mono" agafes i comences a comparar un cantant amb un altre, un compositor amb un altre, etc.,etc., i en gaudeixes molt. Crec que a Reus cada any fan alguna òpera del cicle "òpera a Catalunya" no?
Anna,
La veritat és que Barcelona té una vida culrural força interessant a tots els nivells (cinema, teatre, música, exposicions, ...) i és una llàstimma, si pots, no aprofitar-ho.
Una abraçada a les dues
Maria,
ResponEliminaJa saps que al menys ho intentem. Ja n'hem parlat a vegades, que el temps s'ha d'aprofitar al màxim, amb les petites coses que et fan sentir millor.
Una abraçada
Una dia o un altre m’hauré d’estrenar en això de l’òpera al cinema, però em fa una por..., i és que no suporto els rosegadors de crispetes, tot i que m’han dit algunes persones que hi han anat que no sovintegen en aquetes sessions.
ResponEliminaA mi, particularment, “La Traviata” que m’agrada moltíssim és la de la Gheorghiu del ROH. A cada acte la trobo perfecta dins del paper, i la versió del ROH trobo que casa molt millor amb el meu concepte de Traviata que no pas la de Salzburg de la Netrebko, tot i que també he de dir que l’Alfredo del NEN en aquesta versió la trobo sensacional.
Enric,
ResponEliminaCoincidim en moltes coses.
1)La Violetta de l'Angelita és extraordinària.
2) La Traviata del ROH mil vegades millor que la de Salzburg.
3) L'Alfredo del Nen sensacional.
Pel que fa als rossegadors de crispetes, també n'hi han, sortosament pocs i a nosaltres no ens va tocar cap a la vora.
A Badalona hi havia algún cinema que fessin La Traviata?
Una abraçada i fins aviat
Ai, Josep!... A Badalona -em refereixo al centre- ja no hi ha ni cinemes, i quan hi vols anar, has d'agafar el cotxe i anar als que hi ha a les faraòniques i, per a mi, horripilants zones comercials que s'han anat obrint.
ResponEliminaD'això, Josep... Veig que a la Gheorghiu li dius "Angelita", eh?... Vaja, vaja... Quines confiances... :))
Enric,
ResponEliminaJa veig que la cosa de l'òpera al cinema a Badalona no va. Però és igual, si hi ha alguna representació que sigui interessant ja quedarem per anar-hi plegats. Per cert, avui ja hem comprat entrades per la Bartoli al Palau al desembre, a veure si t'animes!. Una abraçada
Ja la tinc, Josep, l'entrada pel concert de la Ceci! La Glòria m'ha comunicat aquest migdia que es posaven a la venda, i pensava comprar-la a través d'Internet a la feina, però la pàgina del Palau la tenim "capada" i, justet justet, l'he pogut comprar quan he arribat de treballar a casa. Està gairebé tot esgotat, tu!
ResponElimina