dimecres, 3 de novembre del 2010

LA VEU D’UN POBLE

Musicalment, mai m’he considerat un nostàlgic (odio els “revivals”), ni un mitòman (no sóc incondicional de ningú), però abans que tanqués, tenia ganes d’anar a veure l’exposició “La Nova Cançó, la veu d’un poble” al Museu d’Història de Catalunya.

Haig de confessar que en algun moment de la visita em vaig emocionar, perquè allò que veia i escoltava era història, però no història d’aquella que t’expliquen els avis o que llegeixes als llibres, sinó una història real que en bona part he viscut i molt intensament.

En una època grisa on el franquisme tenia tenallat tothom per les seves idees, un grup de gent va començar a fer que aquella llengua que es parlava al nostre país, durant molts anys gairebé d’amagat, no només tornés a la superfície, sinó que a més fes que la gent sentís l’orgull de parlar-la en veu alta.

L’origen de la “marca” nova cançó no està clar, però sembla ser que el 19 de novembre de l’any 1961, un recital de Josep Maria Espinàs i Miquel Porter ja va ser presentat amb aquesta denominació. Més tard, locals com la Cova del Drac, el Teatre Romea i el Palau de la Música Catalana, així com els segells discogràfics Edigsa i Concentric van ser els altaveus del nou moviment. Un moviment que a meitat dels any 60 compta amb un grup d’intèrprets anomenats “els setze jutges” que popularitzen la cançó fins a límits insospitats. Noms com Raimon, Serrat, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach ja no tan sols actuen i venen milers de discos als Països Catalans, sinó que la Nova Cançó es converteix en una nova arma de lluita contra el franquisme a l’Estat espanyol.

Els anys daurats del fenomen de la Nova Cançó van del 1967 fins al 1979, és a dir, els darrers anys del franquisme i els primers de la incipient democràcia a la mort del dictador. L’any 1968, neix l’anomenat “Grup de Folk” que, en contraposició a la inspiració francesa (Brassens, Brel, Ferrér, Barbara, etc.) dels Setze jutges, beu de les fonts del folk nord americà. Tot i la seva efímera existència, el Grup de Folk aconsegueix que la gent escolti cançons en català i que a més les canti i les incorpori al cançoner popular.

La dècada dels vuitanta, la cançó passa la seva particular travessa del desert. La indústria discogràfica catalana entra en crisi, i gent com Ovidi Montllor, que va morir l’any 1995, no va poder enregistrar cap nou treball en els seus darrers quinze anys de vida. Un cop reconquerides les institucions catalanes, a la nova classe política que les ocupa no li interessa la feina de recuperació lingüística feta durant els darrers anys per aquells cantautors, sinó que a més, ara fan nosa. Molt pocs van poder sobreviure musicalment.

Ara bé, a inicis del anys noranta va començar un nou moviment, amb nous músics, sens dubte hereus dels històrics dels anys seixanta i setanta, però amb nous conceptes musicals. El punt de partida, l’històric concert al Palau Sant Jordi de Barcelona de l’any 1991 en què van participar Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets. Però aquesta ja és una altra història.

És de justícia que gairebé cinc dècades més tard, es reconegui la feina feta i que en la memòria col·lectiva restin per sempre més noms com Raimon, Porter, Espinàs, Rebull, Barbat, D’Efak, Ribalta, Serrat, Llach, Bonet, Montllor, Soler, Pi de la Serra, Sisa, Riba, Feliu, La Trinca, Subirachs, Muntaner, Al Tall, Arnella, Motta, Batiste, Boix, Dharma, Uc, Coses, Falsterbo, Isaac, Laffitte, Tàpias, Mirasol, Plateria, Rossell, i tants d’altres. Tampoc es poden esborrar d’aquesta època llocs tan emblemàtics com La Cova del Drac, Zeleste o Canet, escenaris d’alguns dels moments més inoblidables que ha viscut la cançó catalana.

La Nova Cançó ha estat la banda sonora que ens ha acompanyat els darrers cinquanta anys, ha estat el moviment que va recuperar la nostra llengua per a la música popular i a més ens va permetre a molts descobrir una sèrie de poetes que havien fet una tasca de resistència lingüística gairebé heroica i que gràcies a alguns d’aquells cantautors, la seva obra va poder ser coneguda popularment.  

Lamentablement després de tants anys, moltes d’aquelles cançons segueixen tenint un missatge plenament vigent i és que potser aquesta “democràcia” que vivim no és la democràcia que molts volíem, i aquesta nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria segueix necessitada de gent que la condueixi cap a la Ítaca somniada.

14 comentaris:

  1. Em quedo amb l'últim paràgraf, tu ho has dit: és lamentable!

    ResponElimina
  2. A casa en teníem molts de discos d'aquests cantants. I algún havia passat per la sobretaula de tant en tant.

    Una entrada que m'ha portat molt bons records... i un puntet d'amargura veient on sóm i on pensàvem que hi seriem.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Amic Josep, como siempre has hecho una narración muy emotiva y llena de razón, las vivencias de los que pensábamos en democracia y libertad en aquellas épocas, muchos la tenemos vigentes y por éso tenemos que recurrir a aquellas poesias hechas canciones por aquellos cantaautores que tánto arriesgaron, he tenido que tirar de discoteca y tengo un L.P. que es díu DIES I HORES DE LA NOVA CANÇÓ...aón trobe que les fotos que tens mostrades casi totes están en aquest L.P., y tens tota la raó cuánt el Miquel Porter al any 61 estrena cançóns, un any després aquestes poetes+cantants es diguen el Setze Jutgues, que reialment eren tretze,...los que teniamos sed de libertad teniamos que recurrir desde Ovidí Montllor (ALCOY) pasando por Raimon (xátiva) y llegar hasta el corazón de Catalunya para colmar dicha sed de libertad, nó quiero seguir con ésta narración por que, viendo lo que vemos es éste podrido mundo, el corazón se me cae al suelo. aún asi querido amigo hay que seguir en la lucha........saludos paco

    ResponElimina
  4. Tant de bò hi hagués encara algún "valent" com ho van ser ells al seu moment!, ara per ara estem massa preocupats pel "quedar bé" i no aixecar gaire la veu no fos cas... Època que vaig tocar una mica de rasquitllada però que amb el temps he sabut valorar.Una entrada que "toca",Josep, en saps un munt.Un petó.

    ResponElimina
  5. Mariàngels,
    Crec que en els darrers anys hem fet passes endavant però també cap enrere. Cal no distreure's sinó volem tornar a temps passats.

    Òscar,
    Es exactament el que vaig sentir quan vaig sortir de l'exposició, una certa amargura veient on som i on hauriem de ser.

    Paco,
    Els anys setanta van ser uns anys dels quals esperàvem molt. La cosa semblava que anava bé però el 23-F ho va canviar tot. Jo soc dels que pensen que el cop d'estat va triomfar, ja que les coses anaven per un camí i des d'aquell dia van anar per un altra molt diferent.

    Mercè,
    En un vídeo que hi havia al final de l'exposició, em sembla que era el Pau Riba que deia que, els cantants i grups que canten en català avui, els donen mil voltes en tots els aspectes musicals i tècnics, però els manca la "motivació" que tenien ells.

    Una abraçada a tots

    ResponElimina
  6. Josep
    Absolutament d'acord tan en el fons com en la forma del que expliques. Parlant de llocs emblemàtics jo em permetria incorporar-hi les mítiques "Sis hores de Cançó" a Canet de Mar, amb nits memorables tot i els intents de boicot i provocació part part de la policia a més de la censura que treballava a tot drap.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. La de records que ens porta, les corredisses davant dels grisos al final dels recitals al Palau, els cans per la llibertat, i tot com mol bé dius per acabar amb una democràcia descafeïnada com la que tenim, on els fatxes escara son mols i manen massa.
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Manel,
    Canet va ser un autèntic oasi de llibertat. Jo també hi vaig anar a vàries edicions de les 6 hores i del Canet Rock i allò va ser un esclat de vida i esperança inimaginable pel que no hi fos. Pel que expliques ja veig que vam compartir més d'un d'aquests espais de llibertat als anys 70.

    Sion,
    La visita d'aquesta exposició em va portar molts i bons records. Llàstima que la "descafeinada democràcia" que tenim hagi estroncat les esperances d'aleshores.

    Una abraçada per tots dos.

    ResponElimina
  9. Una entrada excepcional.
    Ens has fet reviure un punt de nostalgia i records de una época de la nostre juventud.
    Amb la que un grup de valents cantants, ho donaren tot per la nostra llengua i per les seves i nostres idiologíes.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Tot el que expliques ho hem viscut a casa amb els pares, nosaltres som de la nova fornada de rock català... però m'emociona i entenc perfectament tot el que dius.
    Em sap greu haver-me perdut l'exposició!

    ResponElimina
  11. Josep; Aquest meravellós "post" que ens has presentat podría -o podríem encara- contestar-ho -moltes coses- amb títols de cançons de tota aquesta època... No és aixó companys, no és aixó... (Lluís Llach) encara que també diem;...bon día ningú m'ho ha demanat, però fa bon día... (Els Pets) i potser malgrat tot... tot el camp... és un clam... (amb lletra de Josep María Espinàs i Jaume Picas)
    ... Hay para alquilar sillas... -La Trinca- amb la questió del català...
    Un bon recorregut per "l'história"...? o potser encara per l´actualitat...?
    Salutacions¡¡ :-D :-D

    ResponElimina
  12. Isabel,
    Es evident que fa trenta cinc anys, les coses es veien molt diferents d'ara. Esperem però que aquesta diferència no signifiqui un retrocés de la nostra llengua.

    Sandra & Xavi,
    Tot i no haver viscut "in situ" aquells anys, hi ha gravacions que son històriques, i que les noves generacions també n'han fet bandera.

    Josep,
    El que es realment trist es que moltes d'aquelles cançons siguin plenament vigents, la qual cosa vol dir que nacionalment no hem avançat massa després de trenta anys d'haver recuperat les institucions.

    Una abraçada a tots

    ResponElimina
  13. Hola Josep, magnific el post. Hem sap greu no haver anat a l'exposició, som molts els que varem viure plenament aquells temps de canvi i d'il-lusió que desgraciadament no han respós a les espectatives, que poc ens imaginavem que acabariem vivint en aquesta democracia tan grisa i tan decebedora. Una abraçada

    ResponElimina
  14. Maia,
    Subscric totalment el teu comentari. No calen més paraules per expressar el que molts sentim.
    Una abraçada

    ResponElimina