ESCUMA DE TIRAMISÚ (la recepta viatgera)

El tiramisú són unes postres d’origen incert. Per una banda, es diu que és originari del Vèneto, de tradició relativament recent, ja que se situa als anys 50 del segle XX, sembla que als prostíbuls i que l’any 1968, un hostaler de Treviso el va incorporar a la carta del seus restaurants, per la qual cosa es va donar a conèixer àmpliament.

Però també hi ha qui diu que el seu origen es remunta al segle XVII, a Siena, a la cort del gran duc de Toscana, i que després va traspassar fronteres fins a Florència, Treviso i Venècia.

En qualsevol cas, com que assaborir un tiramisú a nosaltres ens evoca la nostra estimada Venècia, hem pensat que aquesta escuma de tiramisú, que ens va ensenyar el David Lienas, podia ser una bona elecció per participar en la proposta que l’Alba i el Jordi, del taller de cuina, ens van fer per celebrar els dos anys del bloc, tot unint dues de les seves passions: viatjar i cuinar. Per molts anys!.

Ingredients:

90 g de mascarpone

90 g de nata per muntar

90 g de llet

10 ml d’amaretto

1 culleradeta de cafè soluble

45 g de sucre

Cacau en pols

1 càrrega de sifó de crema

Preparació:

Barrejar la llet, la nata i el mascarpone. Afegir l’amaretto, el cafè, el sucre i barrejar bé. Abocar la mescla dins un sifó de mig litre i carregar amb una càrrega de gas. Reservar a la nevera.

Presentar l’escuma en una copa i decorar amb el cacau en pols just al moment de servir.

Venècia, la capital del Vèneto, assentada sobre l’Adriàtic, és una ciutat que ens apassiona, però no tant la Venècia turística de Sant Marco, Rialto o Schiavoni, que també, sinó la Venècia amagada dels barris de Santa Croce i Santo Polo, Cannareggio, Castello o Dorsoduro, la dels petits ponts i carrerons estrets que de sobte desemboquen en acollidors campos.

És una ciutat per veure-la i viure-la sense presses, amb tranquil·litat, gaudint de tots els racons i detalls que es poden anar descobrint.

Passejant pels voltants del Gran Canal i observant les façanes dels palaus gòtics, sembla que el temps s’hagi aturat, que res no hagi canviat amb el pas del temps, amb un cert aire decadent, però que alhora podríem definir com l’encant de la decadència. I és que aquesta ciutat és diferent a totes les altres, és única, per això sempre que hi tornem ens hi trobem tant bé i quan marxem tenim ganes de tornar-hi .