IL TROVATORE al cinema

Dimitri Hvorostovsky i Sondra Radvanovsky

Ahir vam assistir a la penúltima retransmissió en directe al cinema de l’actual temporada del MET de Nova York. L’opera: Il Trovatore de Giuseppe Verdi. Estrenada a Roma l’any 1853.

D’entrada haig de dir que Il Trovatore és des de fa molts anys, una de les meves òperes preferides, tant per la música com per la dificultat de la interpretació, ja que es necessiten quatre grans veus per a dur-la a terme.

La trama de l’obra és una de les més enrevessades que hi ha. L’acció se situa a inicis del segle XV entre Aragó i Biscaia i la revolta que hi ha després del Compromís de Casp entre els partidaris de Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell. Com podeu veure, la història de Catalunya també està present en el món de l’òpera, i de quina manera!.

Dolora Zajick

En la primera escena, Ferrando, cap de la guàrdia del comte Luna (partidari de Ferran d’Antequera), explica als soldats que fa anys una bruixa va ser cremada a la foguera per acostar-se al bressol on jeien els dos fills del pare de l’actual comte. Des de la foguera, la bruixa va demanar a la seva filla Azucena que es revengés i aquesta ho va fer raptant un dels fills del comte del qual van trobar les restes cremades al costat de la foguera on abans s’havia executat la bruixa. El comte mai va creure que el seu fill fos mort i abans de morir, va fer jurar al seu altre  fill, l’actual comte Luna, que buscaria el seu germà. Actualment el comte Luna està enamorat de Leonora i està gelós de Manrico (partidari de Jaume d’Urgell), un trobador que també la pretén. En un campament de gitanos, Azucena explica al seu fill Manrico la història de la mort de la seva mare i que, obcecada com estava per la revenja, va llençar per error el seu propi fill (embolicat en una manta) a la foguera en lloc del fill del comte Luna que havia segrestat. Com veieu la cosa no pot estar més embolicada, per tant avançarem ja que sinó no acabarem mai i avançarem fins el darrer acte. 

Aquí trobarem a l’Azucena empresonada juntament amb el seu fill Manrico que l’havia volgut rescatar. Leonora enamorada de Manrico, promet al comte Luna que es lliurarà a ell si deixa en llibertat el trobador. El comte accedeix i Leonora abans d’anar-se’n amb el comte, beu un verí i mor poc després. El comte, veient que ha estat víctima d’un engany, mana executar Manrico i un cop aquest és mort, Azucena confessa al comte Luna que Manrico era el seu germà al que havia estat buscant durant tants anys, i que per tant, al final havia aconseguit la revenja promesa a la seva mare.

Sondra Radvanovsky i Marcelo Alvarez

En la representació del MET vull destacar la Leonora de Sondra Radvanovsky, una de les millors sopranos verdianes d’avui en dia, va estar segura i espectacular, lluint tota la gamma de recursos tècnics que posseeix. També l’Azucena de Dolora Zajickva ser extraordinària amb una veu potent i plena de matisos. Tot i això, ambdues, amb una pèssima dicció (no ho sé, però imagino que cantaven en italià), com malauradament és habitual en la majoria de veus femenines. Dimitri Hvorostovsky va fer un magnífic Conte di Luna amb un cant precís i una veu clara i potent acompanyada d’un fraseig molt més entenedor que les seves companyes de repartiment. He deixat per al final el tenor argentí Marcelo Alvarez. No em va agradar, trobo que té un timbre de veu molt bonic però canta a batzegades i moltes vegades accelera les notes, la qual cosa delata o bé dificultats vocals o bé manca de confiança. Tot i que el seu Manrico va ser molt digne, pel meu gust no va estar a l’alçada dels altres tres protagonistes, a més va lluir un histrionisme totalment desfasat  Tant els restants papers secundaris com el cor van estar a un molt bon nivell, com és habitual en els repartiments del MET.

L’escenografia, em va semblar excessivament monòtona tant en els decorats com en la il·luminació, no sabies si eres al castell, al campament de gitanos, o a la presó, tot tenia el mateix color i els mateixos elements decoratius, per cert, encara no sé què hi pintava un Crist penjat a la creu en la majoria de quadres que composen l’obra. Ja sabem que Il Trovatore no és una òpera divertida, però una mica més de varietat en les diferents escenes s’hauria agraït. Amb tot, ens ho vam passar molt bé amb una de les obres verdianes més populars i representades.