Ahir dimecres 22 va
tancar les portes el Festival Castell de Peralada 2012 amb l’actuació estelar
(potser caldria dir galàctica) del tenor Jonas Kaufmann acompanyat de l’Orquestra
de Cadaquès sota la direcció de Jochen Rieder.
D’entrada, vull dir que
és evident que un concert a l’aire lliure mai pot tenir la qualitat auditiva d’un
fet en un auditori tancat i en les millors condicions acústiques. Això és el
que tenen la majoria de festivals d’estiu que no volen amplificar les veus dels
cantants. Malgrat tot, vull dir que en el nou auditori de Peralada, crec que
estrenat fa un any o dos, el so és millor que en l’anterior ubicació.
Dit això, dir que la
gala lírica va començar passades les deu de la nit i va acabar gairebé a tres
quarts d’una.
La primera interpretació
orquestral va ser la “innecessària” obertura verdiana de La Forza del Destino.
L’orquestra no em va agradar com va sonar. No sé si li faltava corda o el so a
l’aire lliure feia que sonessin molt més uns instruments que altres. De totes
maneres aquests “desajustos” es van anar solucionant en algunes
interpretacions. No en alguns fragments de Carmen o de Guillaume Tell que no van
sonar com hauria de ser. Però tot això és purament anecdòtic, el que volia la
gent era escoltar el tenor bavarès i aquest, en la seva primera intervenció ja va
arrencar els primers bravos de la nit interpretant Cielo e mar de La Gioconda
de Ponchielli. La cosa començava forta i bé. Una magnífica interpretació de
Giuletta son Io! del Romeo e Giulietta de Zandonai va ser la seva segona
interpretació. Amb La fleur que tu m’avais jetée de la Carmen de Bizet ja va posar
el públic dempeus i amb la Mamma quel vino è generoso de la Cavalleria
Rusticana de Mascagni va acabar la primera part, amb un auditori totalment entregat
al que per a molts és el millor i més complet tenor d’avui dia.
La segona part no podia
començar millor. Kaufmann ja s’ha tret la jaqueta (la calor és sufocant) però amb
una vibrant interpretació d’Un di all’azzurro espazio de l’Andrea Chenier de
Giordano ens toca la fibra més sensible a tots els assistents. Però això no era
res comparat amb el que estava per venir. En primer lloc la memorable
Winterstürme de La Valquíria de Wagner, i finalment l’In fernem Land del
Lohengrin també de Wagner, que per a mi va ser sublim i sense exagerar el
millor de tot el que havíem escoltat durant la nit. Realment insuperable!
Les propines van ser
cinc! Entre aplaudiments incessants i entrades i sortides d’escena, el senyor
Kaufmann ens va oferir un E lucevan le stelle de la Tosca de Puccini,
excepcional, després la Du bist die Welt für mich de l'opereta Der singende
Traum, de Richard Tauber, un clàssic en els concerts del tenor. El tercer “bis”
va ser la napolitana Non ti scordar di me, molt ben cantada, seguida
per la bellísima Ombra di nube i el Core
n’grato, una altra napolitana amb la que va cloure la vetllada.
Abans d’acabar vull dir
que, en la meva modesta opinió, Jonas Kaufmann és, ara per ara, el més complet
tenor que es pot veure i escoltar dalt d’un escenari. Per la seva versatilitat
en el repertori, ja que domina perfectament l’alemany, el francès i l’italià d’una
manera prodigiosa. Pel seu exquisit gust alhora de cantar, tant si es tracta de
Wagner, com de Verdi, Puccini, Mozart o Massenet, i per una cosa que jo valoro
molt, la seva manera única d’apianar la veu. Feia molt temps que no havia
escoltat un tenor amb la seva tècnica i sensibilitat per fer-ho, i és que a
banda del risc que comporta, requereix una tècnica que no és a l’abast de la immensa
majoria de cantants.
Una nit inoblidable i
que de ben segur recordarem durant molts anys.
