Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Òpera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Òpera. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 d’agost del 2012

GRANDIÓS KAUFMANN


Ahir dimecres 22 va tancar les portes el Festival Castell de Peralada 2012 amb l’actuació estelar (potser caldria dir galàctica) del tenor Jonas Kaufmann acompanyat de l’Orquestra de Cadaquès sota la direcció de Jochen Rieder.

D’entrada, vull dir que és evident que un concert a l’aire lliure mai pot tenir la qualitat auditiva d’un fet en un auditori tancat i en les millors condicions acústiques. Això és el que tenen la majoria de festivals d’estiu que no volen amplificar les veus dels cantants. Malgrat tot, vull dir que en el nou auditori de Peralada, crec que estrenat fa un any o dos, el so és millor que en l’anterior ubicació.

Dit això, dir que la gala lírica va començar passades les deu de la nit i va acabar gairebé a tres quarts d’una.

La primera interpretació orquestral va ser la “innecessària” obertura verdiana de La Forza del Destino. L’orquestra no em va agradar com va sonar. No sé si li faltava corda o el so a l’aire lliure feia que sonessin molt més uns instruments que altres. De totes maneres aquests “desajustos” es van anar solucionant en algunes interpretacions. No en alguns fragments de Carmen o de Guillaume Tell que no van sonar com hauria de ser. Però tot això és purament anecdòtic, el que volia la gent era escoltar el tenor bavarès i aquest, en la seva primera intervenció ja va arrencar els primers bravos de la nit interpretant Cielo e mar de La Gioconda de Ponchielli. La cosa començava forta i bé. Una magnífica interpretació de Giuletta son Io! del Romeo e Giulietta de Zandonai va ser la seva segona interpretació. Amb La fleur que tu m’avais jetée de la Carmen de Bizet ja va posar el públic dempeus i amb la Mamma quel vino è generoso de la Cavalleria Rusticana de Mascagni va acabar la primera part, amb un auditori totalment entregat al que per a molts és el millor i més complet tenor d’avui dia.

La segona part no podia començar millor. Kaufmann ja s’ha tret la jaqueta (la calor és sufocant) però amb una vibrant interpretació d’Un di all’azzurro espazio de l’Andrea Chenier de Giordano ens toca la fibra més sensible a tots els assistents. Però això no era res comparat amb el que estava per venir. En primer lloc la memorable Winterstürme de La Valquíria de Wagner, i finalment l’In fernem Land del Lohengrin també de Wagner, que per a mi va ser sublim i sense exagerar el millor de tot el que havíem escoltat durant la nit. Realment insuperable!

Les propines van ser cinc! Entre aplaudiments incessants i entrades i sortides d’escena, el senyor Kaufmann ens va oferir un E lucevan le stelle de la Tosca de Puccini, excepcional, després la Du bist die Welt für mich de l'opereta Der singende Traum, de Richard Tauber, un clàssic en els concerts del tenor. El tercer “bis” va ser  la napolitana Non ti scordar di me, molt ben cantada, seguida per la bellísima Ombra di nube  i el Core n’grato, una altra napolitana amb la que va cloure la vetllada.

Abans d’acabar vull dir que, en la meva modesta opinió, Jonas Kaufmann és, ara per ara, el més complet tenor que es pot veure i escoltar dalt d’un escenari. Per la seva versatilitat en el repertori, ja que domina perfectament l’alemany, el francès i l’italià d’una manera prodigiosa. Pel seu exquisit gust alhora de cantar, tant si es tracta de Wagner, com de Verdi, Puccini, Mozart o Massenet, i per una cosa que jo valoro molt, la seva manera única d’apianar la veu. Feia molt temps que no havia escoltat un tenor amb la seva tècnica i sensibilitat per fer-ho, i és que a banda del risc que comporta, requereix una tècnica que no és a l’abast de la immensa majoria de cantants.

Una nit inoblidable i que de ben segur recordarem durant molts anys.


dimecres, 4 de juliol del 2012

PÉLLEAS ET MÉLISANDE


Fa uns dies vam assistir al Liceu a la representació de Pelléas et Mélisande, de Claude Debussy, Aquest autor, juntament amb el seu compatriota Maurice Ravel, són considerats els renovadors musicals de finals del segle XIX i principis del XX, ja que van trencar amb el romanticisme per crear un corrent nou que és definit com impressionisme musical.

Aquesta òpera feia gairebé 50 anys que no es representava al Liceu, i a punt ha estat de no representar-se ara. Tot ve de quan a finals de gener passat, la Direcció del teatre va iniciar els tràmits per a la presentació d’un ERO que afectava set espectacles programats, entre ells, l’òpera de Debussy. Amb la presentació de l’ERO, es van cancel·lar totes les funcions d’aquests espectacles i es va retornar l’import de les localitats.  Pocs dies després de tot aquest enrenou,  la Direcció, davant l’amenaça de vaga dels treballadors, va retirar l’ERO i va intentar recuperar alguna de les funcions anul·lades. Malauradament tant sols s’ha pogut recuperar Pelléas et Mélisande però amb moltes mancances, ja que si abans de la suspensió hi havia venut (entre abonaments i entrades) més del 60% de l’aforament, quan es tornen a posar les entrades a la venda s’ha de partir de zero i la venda de localitats queda molt lluny del 60% que estava venut cinc mesos abans. En resum, un munt d’incongruències que rematen la nefasta gestió que la Direcció del teatre ha fet durant els darrers anys.

Si ens centrem en l’òpera en sí, haig de dir que tot i tractar-se d’una partitura molt bona, per a mi resulta molt “plana” en relació amb la música d’autors com Wagner, Verdi o Puccini. La interpretació dels cantants d’aquesta funció no passa de correcta, amb l’excepció de John Tomlinson, el veterà baix britànic que amb una veu totalment decadent em va semblar absolutament fora de lloc.


El millor de tot, sens dubte, és la magnífica escenografia de Robert Wilson. Una meravella visual, tot i què, complementada amb la direcció escènica del mateix Wilson, basada en el teatre tradicional japonès (Kabuki), de moviments super-lents i amb uns personatges totalment asèptics fa que tot plegat esdevingui un pèl avorrit.

L’orquestra sota la direcció de Michael Boder va sonar molt bé, mentre que a mi em va donar la impressió que els intèrprets no se sentien massa còmodes movent-se durant tres hores "a càmera lenta".

En resum, un Pélleas que fa cinc mesos va començar malament i que a la fi no ha obtingut els resultats que probablement mereixia.


dilluns, 21 de maig del 2012

ADRIANA LECOUVREUR


L'actriu Adrienne Lecouvreur -
Retrat de Charles Antoine Coypel (1694-1752)
Qui va ser Adriana Lecouvreur?, una pregunta que ens hem fet molts al veure el nom d’aquesta cèlebre òpera de Francesco Cilea (1866-1950).

Doncs Adrienne (era francesa) Lecouvreur va existir realment. Va ser una famosa actriu que va viure entre els anys 1692 i 1730. Va debutar l’any 1717 en el teatre més famós de Paris, la Comédie Française, va esdevenir l’actriu més popular de la seva època fins que va morir misteriosament. Sembla ser que va tenir una apassionada relació amorosa amb Maurici de Saxònia i que podria haver estat emmetzinada per la seva rival, la Duquesa de Bouillon, per l’amor de Maurici. L’Església Catòlica li va negar un enterrament cristià, per la qual cosa, el seu amic Voltaire va escriure un dur poema sobre el tema. L’any 1849, Eugène Scribe i Ernest Legouvé van escriure una obra teatral inspirada en la vida de l’actriu, i l’any 1902, i basada en aquesta peça teatral, al Teatre Líric de Milà es va estrenar l’òpera de Francesco Cilea amb llibret d’Arturo Colautti. La música que Francesco Cilea va composar per narrar la història de la pobre Adriana és realment magnífica, amb moments memorables per a qualsevol aficionat a l’òpera.

Pel que fa a la representació de divendres passat, hem de dir que la vam gaudir d’allò més. En primer lloc, la producció de David McVicar és esplèndida tant en la concepció de l’espai escènic com en la il·luminació i el vestuari. Fugint d’invents estrafolaris (quan no toca, no toca) i amb una molt correcta direcció dels intèrprets.

D’aquests cal destacar per sobre de tots a Barbara Frittoli, una soprano que sempre m’ha agradat força però que dona a aquesta Adriana un esplendor i unes prestacions vocals sensacionals en tots els aspectes. Per la seva banda, Roberto Alagna fa un Maurizio molt creïble, tot i que crec que aquest no és ben bé el seu millor paper. Els molt veterans Dolora Zajick i Joan Pons van estar solvents tot i que la seva carrera professional ja va de baixada. Molt correctes les aportacions dels secundaris Francisco Vas, Marc Pujol, Eduardo Santamaria, Josep Lluís Moreno, Estefanía Perdomo i Anna Alàs. L’orquestra va sonar molt bé, sota l’encertada direcció de Maurizio Benini.

En resum, una representació d’aquelles que et fan sortir molt satisfet del teatre i amb ganes de tornar-hi, encara que sigui per gaudir novament d’unes veus d’autèntic luxe i de primeríssim nivell mundial.

De dalt a baix: Roberto Alagna,
Barbara Frittoli i Joan Pons.
CONTRACRÒNICA – Tres quarts d’hora abans de començar les funcions al Liceu, sempre es fa una xerrada explicativa de l’obra al Foyer. Bé, en aquesta ocasió, i quan ja portàvem més de deu minuts de xerrada, un senyor aixeca la mà i pregunta en veu alta “Todo el parlamento será en catalán?”, el noi que estava donant les explicacions, respon amb un sec “sí” i acte seguit, el senyor en qüestió i la seva esposa (suposem), s’aixequen i marxen, i la xerrada continua. I és que hi ha gent que ni té sentit del ridícul ni ha entès res encara, i mira que portem anys fent pedagogia. Segur que a Alemanya no s’hagués atrevit aa preguntar ni a fer el “numeret”. Espero que l’òpera li agradés encara que fos en llegua italiana.

Al final de l’obra vam poder accedir als camerinos i aconseguir signatures i fotos amb alguns dels protagonistes, la qual cosa sempre serveix per a completar una vetllada magnífica. Tant el Roberto Alagna com la Barbara Frittoli ens van signar també les seves respectives propostes gastronòmiques incloses en el llibre “The Opera Cooks”. La Barbara Frittoli ens va recomanar molt la seva “Cassoeula di Milano”, una recepta medieval que encara es conserva i que ella, com a bona cuinera i milanesa militant, fa sovint. El Roberto Alagna també ens va recomanar el seu “Champagne cocktail Victorienne”, una autèntica bomba segons ell. Serà qüestió de tastar-lo!.

dimecres, 16 de maig del 2012

ROMÉO ET JULIETTE



Aquesta extraordinària òpera en cinc actes de Charles Gounod, es va estrenar a París el 27 d’abril de 1866. Amb un llibret de Jules Barbier i Michel Carré, està basada en la tragèdia del mateix nom de William Shakespeare. Tot i l’èxit aconseguit a nivell popular quan es va estrenar, no va agradar a tothom, ja que molts van considerar que no estava a l’alçada de Faust, l’anterior òpera de Gounod.

Sigui com sigui, és una partitura magnífica i el cap de setmana passat vam tenir el plaer de gaudir de la darrera representació que els Amics de l’Òpera de Sabadell han dut a terme, en aquest cas, en el Teatre-Auditori de Sant Cugat.

D’entrada volem dir que sempre hem lloat la gran capacitat de treball de l’AAOS per tal d’oferir muntatges molt dignes amb uns pressupostos molt ajustats. En aquesta ocasió, l’escenografia, no sé si per motius de restriccions pressupostàries, era totalment espartana. Un escenari absolutament despullat d’elements, que obligava els intèrprets a un esforç extra ja que només comptaven  amb el suport escènic d’una encertada il·luminació i un vistós vestuari d’època. Els  únics elements decoratius que van aparèixer sobre l’escenari van ser una quinzena de làmpades penjades en el primer acte, per donar més versemblança a la festa del Palau dels Capulets; un elevador amb escala mecànica en el segon acte, que volia ser el balcó de Juliette; un parell de cordes amb roba estesa en el tercer acte; un gran llit en el quart i una llitera on moria Roméo i més tard Juliette, al cinquè.
Albert Casals i Maite Alberola

Davant de tanta austeritat, els cantants van tenir un problema important, que és l’enorme dificultat  d’escoltar-se ells mateixos dalt de l’escenari, ja que la veu es perdia per tot arreu davant la manca d’elements escènics. Cal afegir que la caixa escènica de l’Auditori de Sant Cugat és molt gran (amb diferència la major de tots els teatres on s’ha presentat aquesta versió de Roméo et Juliette).

Malgrat tot, vull destacar la gran Juliette que ens va oferir Maite Alberola, que tot i començar molt correcta i amb precaució, va anar creixent tal i com avançava la representació. El mateix podem dir del Roméo de l’Albert Casals, que va estar un pèl fred fins que va atacar l’Ah!, leve-toi soleil, se’n va sortir molt bé i a partir d’aquest moment va guanyar en seguretat i fluïdesa vocal. Tant la Maite Alberola com l’Albert Casals ens van oferir un quart acte ple de moments deliciosos i molt emotius. Sens dubte, i amb diferència, el millor de la nit.

La resta del repartiment, amb Àlex Sanmartí, Ángel Jimenez, Laura Vila, Júlia Farrés-Llongueras, Albert Desprius, Fabian Reynolds, Xavier Aguilar, Juan Carlos Esteve i Jorge Armando Jasso, van estar correctes, però per sobre de tots va sobresortir Toni Marsol, un baríton que cada dia fa millor feina dalt l’escenari tant en l’aspecte vocal com interpretatiu.

El Cor Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès van estar, com és habitual,  molt correctes sota l’encertada direcció de Daniel Gil de Tejada.

Albert Casals i Maite Alberola,  Daniel Gil de Tejada,  Toni Marsol
 En el programa de mà d’aquest Roméo et Juliette, ja s’han anunciat els títols que formaran part de la propera temporada 2012-2013 de l’AAOS: Tosca de Puccini (novembre-desembre), Nabucco de Verdi (febrer-març) i  La Traviata de Verdi (abril-maig), a més del ja habitual Homenatge a la Sarsuela.

dilluns, 16 d’abril del 2012

LA TRAVIATA en cinema


Abans d’ahir vam assistir a la darrera representació en cinema HD, de la temporada actual del MET de Nova York. El títol escollit per aquesta ocasió era la famosa Traviata de Verdi.

Aquesta òpera, basada en l’obra d’Alexandre Dumas La dame aux cemélias, va ser estrenada a Venècia el 6 de març de 1853. És una partitura molt exigent, especialment per a la soprano que ha d’interpretar el personatge de Violetta, perquè en cadascun dels tres actes mostra unes característiques molt diferents. En el primer, és una cortesana de vida alegre i descontrolada malgrat la seva malaltia. En el segon acte, una dona que ha canviat d’estil de vida i viu amb passió l’amor que sent per Alfredo i finalment, en el darrer, una dona vençuda no solament per l’abandonament del seu amant sinó també per la tuberculosi que li està escurçant la vida a passes accelerades. Això requereix una cantant que sigui capaç d’assumir tant en el cant com en la interpretació una diversitat de registres realment excepcional.

El repartiment per a aquestes representacions al MET estava encapçalat per Natalie Dessay. Sens dubte tota una garantia d’interpretació dramàtica, tot i que amb la incògnita de la veu, ja que de tots és conegut que no està travessant el seu millor moment. Lamentablement els temors es van confirmar. Natalie Dessay va oferir un autèntic recital representatiu, dubto que hi hagi ara per ara ningú que pugi fer sentir al públic tanta passió i emoció interpretant. La seva veu ens va fer patir molt, sobretot en el primer acte on va tenir greus problemes. Després, la seva experiència li va permetre sortejar els obstacles de la partitura amb esforç, constància i una grandiosa lliçó d'interpretació. D’una cosa n’estic segur, una altra cantant hauria fracassat estrepitosament si s’hagués trobat en una situació similar, però ella va substituir els problemes vocals amb un dramatísme insuperable i que a banda d’emocionar-nos va aconseguir quelcom que sembla impossible: que la veu quedi en un segon terme. Dos detalls, el primer, quan va ser entrevistada al final del primer acte i va reconèixer públicament: “I missed the high note. Sorry”, i el segon, quan malgrat la seva grandiosa actuació, va sortir a saludar amb una cara d’infinita tristesa. Ella sap molt bé que la seva veu necessita un descans important i que segurament ja mai tornarà a ser la que ha estat en els darrers anys. En una entrevista feta no fa massa, ella deia que quan no pugui seguir cantant al nivell que ella voldria, es retirarà de l’òpera i és dedicarà al teatre. Sens dubte és una actriu espectacular, de les millors que ha donat el món de l’òpera.

Natalie Dessay i Matthew Polenzani
Al seu costat, Matthew Polenzani, un tenor de bona i agradable veu, però un autèntic estaquirot escènic, va interpretar un Alfredo (l’amant de Violetta) tan correcte com inexpressiu. El tercer paper important de La Traviata és el de Giorgio (el pare d’Alfredo). El baríton rus Dmitri Hvorostovsky, un autèntic ídol al MET, va interpretar amb veu clara i potent el seu personatge. És una pena que no sàpiga respirar  i sembli “un búfal” quan agafa aire, a banda que els seus recursos interpretatius siguin també força limitats Cap dels dos van fer creïbles els seus personatges, al contrari que Natalie Dessay.  Per la seva banda, Fabio Luisi, va dirigir una vegada més l’orquestra i cor del MET amb gran solvència i va dotar la partitura de Verdi de tots els matisos requerits.

Mai m’ha agradat aquesta producció de Willy Decker, ni quan Netrebko i Villazón la van interpretar i gravar en el festival de Salzburg, ni ara. Penso que és una escenografia freda, distant i pobra, quan La Traviata és pura passió. No té elements escènics que ajudin els cantants a interpretar i està totalment barallada amb el text. Per què Annina, la serventa de Violetta, no fa absolutament res quan aquesta, a punt de morir, li demana un got d’aigua?, per què la pobra Violetta es mor sola mentre Alfredo, Giorgio i Annina s’ho miren de lluny?, per què quan Violetta demana a Giorgio que l’abraci com una filla, aquest es queda com un “don Tancredo”?. He vist moltes Traviata’s i mai cap tan insulsa, insípida i desapassionada com aquesta. Si no arriba a ser perquè la Dessay hi va deixar el cor i l'ànima dalt de l’escenari ....

aquí us deixo un dels fragments més coneguts de La Traviata, concretament el  "Sempre libera", procedent de la web del MET, correspon a la representació del dia 10 d'abril d'enguany.

diumenge, 8 d’abril del 2012

MANON A NOVA YORK


Jules Massenet (1842-1912), està considerat un dels grans i més populars músics francesos. Va composar vint i cinc òperes, però també música per a ballets, oratoris, cantates i obres per a orquestra i piano, a més d’unes dues-centes cançons.  La seva obra es considera que va influir  en músics veristes com Leoncavallo, Mascagni o Puccini. A banda de Manon, les òperes més representades de Massenet son: Le Cid, Werther, Tahïs i Cendrillon.

Manon, estrenada a París el 1884, és possiblement la seva òpera més famosa. Basada en “Les aventures du Chevalier Des Grieux et de Manon Lescaut” de l’Abate Prevost, relata la història d’una joveneta, Manon, predestinada a la vida monacal que la seva família ha decidit per a ella, però es fuga amb el cavaller Des Grieux (del qual, mai no hem sabut el nom), suposadament enamorada, però bàsicament per fugir i dedicar-se al que li agrada, el luxe i la vida fàcil. Des Grieux és “segrestat” per sicaris al servei del seu pare per tal que deixi la vida “pecaminosa” que du amb Manon i ella, afavorida per la circumstància, es dedica al que li agrada, per a la qual cosa no li falten candidats rics que la complaguin. Amb el temps, ella se n’assabenta que Des Grieux, a causa d’un desengany amorós (evidentment el d’ella) ara és l’abat de Saint Sulpice, on la seva oratòria triomfa entre els feligresos/es. Ella el va a veure i el sedueix, malgrat la resistència (poca) que ell hi oposa. Ella l’arrossega al luxe i al joc i en el casino guanya una fortuna, però el perdedor, un ex-pretendent de Manon, els denuncia a ell per trampós i a ella per “dissoluta”. Ell, gràcies a les gestions del seu pare és posat en llibertat i es dedica a cercar la d’ella, però passa el temps i no ho aconsegueix fins que un dia, quan un grup de presoners van camí del port per a ser deportats, aconsegueix subornar el sergent de la guàrdia i pot quedar-se sol amb Manon, que malalta pel temps passat a la presó morirà finalment en braços del seu amant Des Grieux.

Jules Massenet (1842-1912)
La posada en escena del MET de Laurent Pelly em va semblar pobra, mancada d’imaginació, i amb una gran quantitat de comportaments dels personatges fora de lloc. On era el “candor” d’una Manon de 16 anys, o el “recat” de les senyores del segle XIX, ja que semblava que anaven totes com llopes darrera dels rics o “bavejant” quan escolten el sermó del jove abat de Saint Sulpice?. Com pot ser que Manon entri a l’església “descocada” com qui va a recollir un Òscar?. Per no parlar del “niu” d’amor de Manon i Des Grieux que més aviat semblava les golfes de la 13 rue del percebe o el casino clandestí, amb més elements d’un pàrquing que d’una sala de joc. A més, molts moments ens “recordaven” (per no dir “copiaven”) clàssics del cinema com My Fair Lady, Hello Dolly o “Els cavallers prefereixen les rosses”, això sí, sempre amb un vestuari al servei de la diva Netrebko.

L’orquestra i el cor del Metropolitan, com de costum, van sonar d’allò més bé sota la batuta de Fabio Luisi.

Pel que fa als intèrprets, Anna Netrebko composa una Manon poc clàssica, i que en el primer acte s’acosta més a una cupletista que a una innocent noieta. En l’aspecte vocal, això sí, magnífica, tot i que una primeríssima figura mundial com ella no es pot permetre el luxe de fer dues “pifiades” consecutives per voler arribar amb la veu on no pot ni necessita fer-ho. Això no desllueix una gran actuació però sí que la taca una mica.

Per a mi, el millor de la nit, i de llarg, el tenor polonès Piotr Beczala. Va interpretar un Des Grieux increïble, excels, immillorable. Sens dubte és un dels millors (mai diré el millor) tenor interpretant òpera francesa (i moltes coses més també). Ahir al vespre, en arribar a casa, vaig estar buscant pel YouTube, interpretacions del  “En fermant les yeux” del segon acte de Manon, per diferents cantants, i us asseguro que no en vaig trobar cap que em fes oblidar la meravellosa interpretació de Beczala. “Gallina de piel” total!!.

Piotr Beczala i Anna Netrebko en dos moments de Manon,  l'escena de Saint Sulpice i el darrer acte.                    (fotos: Ken Howard-Met)
La resta del repartiment, molt equilibrat. Amb un Paulo Szot fent un cosí de la Manon magnífic, un David Pittsinger (Comte Des Grieux), Christopher Montagne (Guillot) i Bradley Garvin (Brétigny) també a un molt bon nivell, així com l’Anne-Carolyn Bird (Pousette), Jennifer Black (Javotte) i Ginger Costa Jackson (Rosette).

En resum, una molt bona vetllada operística, preludi de la darrera d’aquesta temporada que serà el dissabte vinent. Una Traviata que ja veurem com funcionarà i amb qui. N’informarem.

dilluns, 26 de març del 2012

L’ÀNIMA DEL LICEU

Aquest matí al Cafè de l’Òpera, s’ha presentat en roda de premsa, el concert “L’Ànima del Liceu”, que es durà a terme el proper diumenge dia 22 d’abril a les 12 del migdia.

La presentació l’han fet Charles Courant, músic de l’orquestra del GTL i membre del comitè d’empresa, Michael Boder, actual director musical i Josep Pons, que assumirà aquesta tasca a partir del proper mes de setembre.

Abans de res, hem de deixar clar que aquest concert és una iniciativa íntegrament dels treballadors i que la direcció del Gran Teatre del Liceu no ha tingut cap tipus de participació en la seva organització. Només ha donat el vist i plau quan no ha tingut més remei que acceptar-ho.

Hi ha molta gent que creu que el “problema” del Liceu ja estava solucionat quan fa un mes es va anunciar que es retirava l’ERO que la direcció havia presentat i els treballadors desconvocaven la vaga que havien anunciat per a les representacions de La Bohème. Doncs bé, part de la “solució” del problema passava per iniciar converses l’1 de març entre la direcció i els treballadors, i avui, a 26 de març, aquestes converses ni han començat n’hi ha data prevista per a l’inici. Els treballadors estan amb la mosca a l’orella ja que no se’n refien ni un pèl d’una direcció que s’ha mostrat tan intransigent com nefasta alhora de gestionar un equipament cultural com el teatre de la Rambla.

Charles Courant, Michael Boder i Josep Pons durant la roda de premsa d'aquest matí
Els treballadors del GTL han volgut deixar clar que aquest concert neix a proposta dels treballadors i en nom de la responsabilitat i la consciència institucionals. Que es tracta de consolidar la unió amb el públic i agrair les mostres de suport i afecte rebudes en aquests moments tan crítics, no sols per a la institució, sinó també per al seu futur professional. Aquest concert pretén ser un homenatge al públic, als abonats, als mecenes i a tots aquells que se senten part del Liceu, per això l’han batejat amb el nom de l’Ànima del Liceu.

El concert comptarà amb la presència dels tres directors musicals que ha tingut el teatre des de la seva reinauguració, els mestres Bertrand de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder, així com del mestre Josep Pons que assumirà la direcció musical la propera temporada. A més hi intervindran primeríssimes figures de l’òpera actual com Roberto Alagna, Joan Pons o Ainhoa Arteta que juntament amb altres que s’anunciaran properament, actuaran de manera totalment desinteressada i donant un clar suport a l’actitud responsable dels treballadors, cor i orquestra del GTL. També s’ha anunciat que hi haurà actuacions sorpresa molt impactants i que cantants que també s’hi han adherit, però que per compromisos laborals no hi podran ser, com Plàcido Domingo, Natalie Dessay o Rolando Villazón, enviaran vídeos de suport que es podran veure durant el concert.

Les localitats per a aquest esdeveniment, que es preveu multitudinari i que serà presentat pel televisiu Ramón Gener, es posaran a la venda el proper 10 d’abril pels canals habituals, Servicaixa a partir de les 9 del matí o a les taquilles del teatre a partir de les 13,30.

El preu únic per a totes les localitats, serà de només 15€, un preu simbòlic que es destinarà a cobrir les despeses logístiques que se’n derivin de la celebració del concert.

Aquest concert és una resposta clara, generosa, compromesa i esperançada de tots els treballadors del Liceu amb el suport d’aquells que encara creuen amb fermesa en el protagonisme cultural i valor simbòlic d’una institució que, com va ben dir el mestre Boder, és més que un teatre, de la mateixa manera que el Barça és més que un club.