PÉLLEAS ET MÉLISANDE

Fa uns dies vam assistir al Liceu a la representació de Pelléas et Mélisande, de Claude Debussy, Aquest autor, juntament amb el seu compatriota Maurice Ravel, són considerats els renovadors musicals de finals del segle XIX i principis del XX, ja que van trencar amb el romanticisme per crear un corrent nou que és definit com impressionisme musical.

Aquesta òpera feia gairebé 50 anys que no es representava al Liceu, i a punt ha estat de no representar-se ara. Tot ve de quan a finals de gener passat, la Direcció del teatre va iniciar els tràmits per a la presentació d’un ERO que afectava set espectacles programats, entre ells, l’òpera de Debussy. Amb la presentació de l’ERO, es van cancel·lar totes les funcions d’aquests espectacles i es va retornar l’import de les localitats.  Pocs dies després de tot aquest enrenou,  la Direcció, davant l’amenaça de vaga dels treballadors, va retirar l’ERO i va intentar recuperar alguna de les funcions anul·lades. Malauradament tant sols s’ha pogut recuperar Pelléas et Mélisande però amb moltes mancances, ja que si abans de la suspensió hi havia venut (entre abonaments i entrades) més del 60% de l’aforament, quan es tornen a posar les entrades a la venda s’ha de partir de zero i la venda de localitats queda molt lluny del 60% que estava venut cinc mesos abans. En resum, un munt d’incongruències que rematen la nefasta gestió que la Direcció del teatre ha fet durant els darrers anys.

Si ens centrem en l’òpera en sí, haig de dir que tot i tractar-se d’una partitura molt bona, per a mi resulta molt “plana” en relació amb la música d’autors com Wagner, Verdi o Puccini. La interpretació dels cantants d’aquesta funció no passa de correcta, amb l’excepció de John Tomlinson, el veterà baix britànic que amb una veu totalment decadent em va semblar absolutament fora de lloc.

El millor de tot, sens dubte, és la magnífica escenografia de Robert Wilson. Una meravella visual, tot i què, complementada amb la direcció escènica del mateix Wilson, basada en el teatre tradicional japonès (Kabuki), de moviments super-lents i amb uns personatges totalment asèptics fa que tot plegat esdevingui un pèl avorrit.

L’orquestra sota la direcció de Michael Boder va sonar molt bé, mentre que a mi em va donar la impressió que els intèrprets no se sentien massa còmodes movent-se durant tres hores "a càmera lenta".

En resum, un Pélleas que fa cinc mesos va començar malament i que a la fi no ha obtingut els resultats que probablement mereixia.

ADRIANA LECOUVREUR

L'actriu Adrienne Lecouvreur -
Retrat de Charles Antoine Coypel (1694-1752)

Qui va ser Adriana Lecouvreur?, una pregunta que ens hem fet molts al veure el nom d’aquesta cèlebre òpera de Francesco Cilea (1866-1950).

Doncs Adrienne (era francesa) Lecouvreur va existir realment. Va ser una famosa actriu que va viure entre els anys 1692 i 1730. Va debutar l’any 1717 en el teatre més famós de Paris, la Comédie Française, va esdevenir l’actriu més popular de la seva època fins que va morir misteriosament. Sembla ser que va tenir una apassionada relació amorosa amb Maurici de Saxònia i que podria haver estat emmetzinada per la seva rival, la Duquesa de Bouillon, per l’amor de Maurici. L’Església Catòlica li va negar un enterrament cristià, per la qual cosa, el seu amic Voltaire va escriure un dur poema sobre el tema. L’any 1849, Eugène Scribe i Ernest Legouvé van escriure una obra teatral inspirada en la vida de l’actriu, i l’any 1902, i basada en aquesta peça teatral, al Teatre Líric de Milà es va estrenar l’òpera de Francesco Cilea amb llibret d’Arturo Colautti. La música que Francesco Cilea va composar per narrar la història de la pobre Adriana és realment magnífica, amb moments memorables per a qualsevol aficionat a l’òpera.

Pel que fa a la representació de divendres passat, hem de dir que la vam gaudir d’allò més. En primer lloc, la producció de David McVicar és esplèndida tant en la concepció de l’espai escènic com en la il·luminació i el vestuari. Fugint d’invents estrafolaris (quan no toca, no toca) i amb una molt correcta direcció dels intèrprets.

D’aquests cal destacar per sobre de tots a Barbara Frittoli, una soprano que sempre m’ha agradat força però que dona a aquesta Adriana un esplendor i unes prestacions vocals sensacionals en tots els aspectes. Per la seva banda, Roberto Alagna fa un Maurizio molt creïble, tot i que crec que aquest no és ben bé el seu millor paper. Els molt veterans Dolora Zajick i Joan Pons van estar solvents tot i que la seva carrera professional ja va de baixada. Molt correctes les aportacions dels secundaris Francisco Vas, Marc Pujol, Eduardo Santamaria, Josep Lluís Moreno, Estefanía Perdomo i Anna Alàs. L’orquestra va sonar molt bé, sota l’encertada direcció de Maurizio Benini.

En resum, una representació d’aquelles que et fan sortir molt satisfet del teatre i amb ganes de tornar-hi, encara que sigui per gaudir novament d’unes veus d’autèntic luxe i de primeríssim nivell mundial.

De dalt a baix: Roberto Alagna,
Barbara Frittoli i Joan Pons.

CONTRACRÒNICA – Tres quarts d’hora abans de començar les funcions al Liceu, sempre es fa una xerrada explicativa de l’obra al Foyer. Bé, en aquesta ocasió, i quan ja portàvem més de deu minuts de xerrada, un senyor aixeca la mà i pregunta en veu alta “Todo el parlamento será en catalán?”, el noi que estava donant les explicacions, respon amb un sec “sí” i acte seguit, el senyor en qüestió i la seva esposa (suposem), s’aixequen i marxen, i la xerrada continua. I és que hi ha gent que ni té sentit del ridícul ni ha entès res encara, i mira que portem anys fent pedagogia. Segur que a Alemanya no s’hagués atrevit aa preguntar ni a fer el “numeret”. Espero que l’òpera li agradés encara que fos en llegua italiana.

Al final de l’obra vam poder accedir als camerinos i aconseguir signatures i fotos amb alguns dels protagonistes, la qual cosa sempre serveix per a completar una vetllada magnífica. Tant el Roberto Alagna com la Barbara Frittoli ens van signar també les seves respectives propostes gastronòmiques incloses en el llibre “The Opera Cooks”. La Barbara Frittoli ens va recomanar molt la seva “Cassoeula di Milano”, una recepta medieval que encara es conserva i que ella, com a bona cuinera i milanesa militant, fa sovint. El Roberto Alagna també ens va recomanar el seu “Champagne cocktail Victorienne”, una autèntica bomba segons ell. Serà qüestió de tastar-lo!.

L’ÀNIMA DEL LICEU, el concert

El cor i l'orquestra del Gran Teatre del Liceu en el concert d'ahir

Tal i com vam parlar en una entrada anterior, ahir es va celebrar el concert “L’Ànima del Liceu”. Un concert organitzat totalment pels treballadors del teatre, tot i que en algun moment, la Direcció semblava que es volgués apuntar l’èxit de l’organització. Res més lluny de la realitat, és més, aquest concert ha estat com un autèntic malson per a la inoperant i nefasta direcció general del Liceu que des d’un bon principi va intentar posar pals a les rodes als organitzadors. Només després que veiessin que no se’n sortirien, van acceptar-ho com a mal menor, això sí, fent creure a l’opinió pública que “ells” (la Direcció) formaven part de l’organització.

Amb aquest concert, els treballadors han volgut agrair totes les mostres de suport rebudes per part dels aficionats i abonats durant els “estira i arronsa” que han tingut amb la Direcció. És ben cert que la Direcció va retirar un ERO, però a canvi els treballadors han renunciat a cobrar gairebé un milió i mig d’euros en salaris. Així les coses, s’havia de començar a negociar el futur el dia 1 de març, i avui a 23 d’abril, la Direcció encara no s’ha dignat a seure a la taula de negociació. O sigui que el problema segueix plenament vigent, encara que semblés que amb la retirada de l’ERO tot s’havia resolt.

D’entrada, el públic dempeus, va rebre als components de l’orquestra i el cor amb una d’aquelles ovacions que es recordaran durant anys. Aquests es repetirien amb la posterior aparició dalt de l’escenari, dels participants, els quals,  ho van fer de franc. Començant pels quatre directors musicals que ha tingut el teatre des de la seva reinauguració després de  l’incendi de 1994, els mestres Bertrand de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder, a més de Josep Pons que serà el proper a partir del mes de setembre. Després d’un emotiu vídeo de benvinguda, amb la veu de Jaume Tribó, una de les persones més estimades del teatre, va començar el concert. Els participants, per ordre d’aparició, van ser Ainhoa Arteta, Roberto Alagna, Karine Deshayes, Ildikó Komlósi, Cristina Obregón, Linda Watson, Joan Pons i Carlos Álvarez. A més, hi va haver sorpreses, tal i com s’havia anunciat. En primer lloc Lang Lang, l’extraordinari pianista xinès que va mostrar el seu suport als treballadors del teatre micro en mà, poc abans d'interpretar espectacularment la Campanella de Liszt.

 

Més tard, Rolando Villazón que va emocionar tothom amb un missatge íntegrament en català, gravat en vídeo ja que per problemes d’agenda no va poder venir; i finalment Albert Guinovart va interpretar l’adaptació per a piano i orquestra del seu tango Arrebato, sota la direcció del mestre Geràssim Voronkov. 

Després de vàries “propines”, el concert va acabar amb la interpretació de l’Allellujah de “El Messies” de Händel sota la direcció de José Luis Basso, director del cor del Liceu, el qual es va veure incrementat amb la presència de tots els grans cantants que van participar en el concert, però sense protagonisme, és a dir, barrejats amb la seixantena de components del cor. El comiat de l’orquestra i el cor va ser encara més entusiàsticament aplaudida que l’aparició al principi del concert.

Diverses imatges amb els protagonistes del històric concert d'ahir

Van ser gairebé tres hores d'emocions que van deixar palès de manera molt clara que aquest teatre té ànima, i que l’ànima la formen els membres de l’orquestra i del cor i la resta del treballadors del Liceu, però també i de manera molt significativa, el públic i abonats, que en qüestió de molt poques hores, va exhaurir les entrades que es van posar a la venda el passat dia 10. Per descomptat, queden fora d’aquesta ànima, els “arribistes” i els polítics de torn, que l’únic que persegueixen és el lluïment propi i, quan hi ha un esdeveniment com el d’ahir, “sortir a la foto”. No és això, senyors, l’Ànima del Liceu, no és això. A veure si ho entenen d’una vegada, i el dia d’ahir marca un abans i un després en la manera de gestionar i fer possible que la música, per sobre de tot la música, arribi al públic neta i clara, i sense els condicionaments i la imprevisió de l’actualitat.

L’ÀNIMA DEL LICEU

Aquest matí al Cafè de l’Òpera, s’ha presentat en roda de premsa, el concert “L’Ànima del Liceu”, que es durà a terme el proper diumenge dia 22 d’abril a les 12 del migdia.

La presentació l’han fet Charles Courant, músic de l’orquestra del GTL i membre del comitè d’empresa, Michael Boder, actual director musical i Josep Pons, que assumirà aquesta tasca a partir del proper mes de setembre.

Abans de res, hem de deixar clar que aquest concert és una iniciativa íntegrament dels treballadors i que la direcció del Gran Teatre del Liceu no ha tingut cap tipus de participació en la seva organització. Només ha donat el vist i plau quan no ha tingut més remei que acceptar-ho.

Hi ha molta gent que creu que el “problema” del Liceu ja estava solucionat quan fa un mes es va anunciar que es retirava l’ERO que la direcció havia presentat i els treballadors desconvocaven la vaga que havien anunciat per a les representacions de La Bohème. Doncs bé, part de la “solució” del problema passava per iniciar converses l’1 de març entre la direcció i els treballadors, i avui, a 26 de març, aquestes converses ni han començat n’hi ha data prevista per a l’inici. Els treballadors estan amb la mosca a l’orella ja que no se’n refien ni un pèl d’una direcció que s’ha mostrat tan intransigent com nefasta alhora de gestionar un equipament cultural com el teatre de la Rambla.

Charles Courant, Michael Boder i Josep Pons durant la roda de premsa d'aquest matí

Els treballadors del GTL han volgut deixar clar que aquest concert neix a proposta dels treballadors i en nom de la responsabilitat i la consciència institucionals. Que es tracta de consolidar la unió amb el públic i agrair les mostres de suport i afecte rebudes en aquests moments tan crítics, no sols per a la institució, sinó també per al seu futur professional. Aquest concert pretén ser un homenatge al públic, als abonats, als mecenes i a tots aquells que se senten part del Liceu, per això l’han batejat amb el nom de l’Ànima del Liceu.

El concert comptarà amb la presència dels tres directors musicals que ha tingut el teatre des de la seva reinauguració, els mestres Bertrand de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder, així com del mestre Josep Pons que assumirà la direcció musical la propera temporada. A més hi intervindran primeríssimes figures de l’òpera actual com Roberto Alagna, Joan Pons o Ainhoa Arteta que juntament amb altres que s’anunciaran properament, actuaran de manera totalment desinteressada i donant un clar suport a l’actitud responsable dels treballadors, cor i orquestra del GTL. També s’ha anunciat que hi haurà actuacions sorpresa molt impactants i que cantants que també s’hi han adherit, però que per compromisos laborals no hi podran ser, com Plàcido Domingo, Natalie Dessay o Rolando Villazón, enviaran vídeos de suport que es podran veure durant el concert.

Les localitats per a aquest esdeveniment, que es preveu multitudinari i que serà presentat pel televisiu Ramón Gener, es posaran a la venda el proper 10 d’abril pels canals habituals, Servicaixa a partir de les 9 del matí o a les taquilles del teatre a partir de les 13,30.

El preu únic per a totes les localitats, serà de només 15€, un preu simbòlic que es destinarà a cobrir les despeses logístiques que se’n derivin de la celebració del concert.

Aquest concert és una resposta clara, generosa, compromesa i esperançada de tots els treballadors del Liceu amb el suport d’aquells que encara creuen amb fermesa en el protagonisme cultural i valor simbòlic d’una institució que, com va ben dir el mestre Boder, és més que un teatre, de la mateixa manera que el Barça és més que un club.