L’ÀNIMA DEL LICEU, el concert

El cor i l'orquestra del Gran Teatre del Liceu en el concert d'ahir

Tal i com vam parlar en una entrada anterior, ahir es va celebrar el concert “L’Ànima del Liceu”. Un concert organitzat totalment pels treballadors del teatre, tot i que en algun moment, la Direcció semblava que es volgués apuntar l’èxit de l’organització. Res més lluny de la realitat, és més, aquest concert ha estat com un autèntic malson per a la inoperant i nefasta direcció general del Liceu que des d’un bon principi va intentar posar pals a les rodes als organitzadors. Només després que veiessin que no se’n sortirien, van acceptar-ho com a mal menor, això sí, fent creure a l’opinió pública que “ells” (la Direcció) formaven part de l’organització.

Amb aquest concert, els treballadors han volgut agrair totes les mostres de suport rebudes per part dels aficionats i abonats durant els “estira i arronsa” que han tingut amb la Direcció. És ben cert que la Direcció va retirar un ERO, però a canvi els treballadors han renunciat a cobrar gairebé un milió i mig d’euros en salaris. Així les coses, s’havia de començar a negociar el futur el dia 1 de març, i avui a 23 d’abril, la Direcció encara no s’ha dignat a seure a la taula de negociació. O sigui que el problema segueix plenament vigent, encara que semblés que amb la retirada de l’ERO tot s’havia resolt.

D’entrada, el públic dempeus, va rebre als components de l’orquestra i el cor amb una d’aquelles ovacions que es recordaran durant anys. Aquests es repetirien amb la posterior aparició dalt de l’escenari, dels participants, els quals,  ho van fer de franc. Començant pels quatre directors musicals que ha tingut el teatre des de la seva reinauguració després de  l’incendi de 1994, els mestres Bertrand de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder, a més de Josep Pons que serà el proper a partir del mes de setembre. Després d’un emotiu vídeo de benvinguda, amb la veu de Jaume Tribó, una de les persones més estimades del teatre, va començar el concert. Els participants, per ordre d’aparició, van ser Ainhoa Arteta, Roberto Alagna, Karine Deshayes, Ildikó Komlósi, Cristina Obregón, Linda Watson, Joan Pons i Carlos Álvarez. A més, hi va haver sorpreses, tal i com s’havia anunciat. En primer lloc Lang Lang, l’extraordinari pianista xinès que va mostrar el seu suport als treballadors del teatre micro en mà, poc abans d'interpretar espectacularment la Campanella de Liszt.

 

Més tard, Rolando Villazón que va emocionar tothom amb un missatge íntegrament en català, gravat en vídeo ja que per problemes d’agenda no va poder venir; i finalment Albert Guinovart va interpretar l’adaptació per a piano i orquestra del seu tango Arrebato, sota la direcció del mestre Geràssim Voronkov. 

Després de vàries “propines”, el concert va acabar amb la interpretació de l’Allellujah de “El Messies” de Händel sota la direcció de José Luis Basso, director del cor del Liceu, el qual es va veure incrementat amb la presència de tots els grans cantants que van participar en el concert, però sense protagonisme, és a dir, barrejats amb la seixantena de components del cor. El comiat de l’orquestra i el cor va ser encara més entusiàsticament aplaudida que l’aparició al principi del concert.

Diverses imatges amb els protagonistes del històric concert d'ahir

Van ser gairebé tres hores d'emocions que van deixar palès de manera molt clara que aquest teatre té ànima, i que l’ànima la formen els membres de l’orquestra i del cor i la resta del treballadors del Liceu, però també i de manera molt significativa, el públic i abonats, que en qüestió de molt poques hores, va exhaurir les entrades que es van posar a la venda el passat dia 10. Per descomptat, queden fora d’aquesta ànima, els “arribistes” i els polítics de torn, que l’únic que persegueixen és el lluïment propi i, quan hi ha un esdeveniment com el d’ahir, “sortir a la foto”. No és això, senyors, l’Ànima del Liceu, no és això. A veure si ho entenen d’una vegada, i el dia d’ahir marca un abans i un després en la manera de gestionar i fer possible que la música, per sobre de tot la música, arribi al públic neta i clara, i sense els condicionaments i la imprevisió de l’actualitat.