ADRIANA LECOUVREUR

L'actriu Adrienne Lecouvreur -
Retrat de Charles Antoine Coypel (1694-1752)

Qui va ser Adriana Lecouvreur?, una pregunta que ens hem fet molts al veure el nom d’aquesta cèlebre òpera de Francesco Cilea (1866-1950).

Doncs Adrienne (era francesa) Lecouvreur va existir realment. Va ser una famosa actriu que va viure entre els anys 1692 i 1730. Va debutar l’any 1717 en el teatre més famós de Paris, la Comédie Française, va esdevenir l’actriu més popular de la seva època fins que va morir misteriosament. Sembla ser que va tenir una apassionada relació amorosa amb Maurici de Saxònia i que podria haver estat emmetzinada per la seva rival, la Duquesa de Bouillon, per l’amor de Maurici. L’Església Catòlica li va negar un enterrament cristià, per la qual cosa, el seu amic Voltaire va escriure un dur poema sobre el tema. L’any 1849, Eugène Scribe i Ernest Legouvé van escriure una obra teatral inspirada en la vida de l’actriu, i l’any 1902, i basada en aquesta peça teatral, al Teatre Líric de Milà es va estrenar l’òpera de Francesco Cilea amb llibret d’Arturo Colautti. La música que Francesco Cilea va composar per narrar la història de la pobre Adriana és realment magnífica, amb moments memorables per a qualsevol aficionat a l’òpera.

Pel que fa a la representació de divendres passat, hem de dir que la vam gaudir d’allò més. En primer lloc, la producció de David McVicar és esplèndida tant en la concepció de l’espai escènic com en la il·luminació i el vestuari. Fugint d’invents estrafolaris (quan no toca, no toca) i amb una molt correcta direcció dels intèrprets.

D’aquests cal destacar per sobre de tots a Barbara Frittoli, una soprano que sempre m’ha agradat força però que dona a aquesta Adriana un esplendor i unes prestacions vocals sensacionals en tots els aspectes. Per la seva banda, Roberto Alagna fa un Maurizio molt creïble, tot i que crec que aquest no és ben bé el seu millor paper. Els molt veterans Dolora Zajick i Joan Pons van estar solvents tot i que la seva carrera professional ja va de baixada. Molt correctes les aportacions dels secundaris Francisco Vas, Marc Pujol, Eduardo Santamaria, Josep Lluís Moreno, Estefanía Perdomo i Anna Alàs. L’orquestra va sonar molt bé, sota l’encertada direcció de Maurizio Benini.

En resum, una representació d’aquelles que et fan sortir molt satisfet del teatre i amb ganes de tornar-hi, encara que sigui per gaudir novament d’unes veus d’autèntic luxe i de primeríssim nivell mundial.

De dalt a baix: Roberto Alagna,
Barbara Frittoli i Joan Pons.

CONTRACRÒNICA – Tres quarts d’hora abans de començar les funcions al Liceu, sempre es fa una xerrada explicativa de l’obra al Foyer. Bé, en aquesta ocasió, i quan ja portàvem més de deu minuts de xerrada, un senyor aixeca la mà i pregunta en veu alta “Todo el parlamento será en catalán?”, el noi que estava donant les explicacions, respon amb un sec “sí” i acte seguit, el senyor en qüestió i la seva esposa (suposem), s’aixequen i marxen, i la xerrada continua. I és que hi ha gent que ni té sentit del ridícul ni ha entès res encara, i mira que portem anys fent pedagogia. Segur que a Alemanya no s’hagués atrevit aa preguntar ni a fer el “numeret”. Espero que l’òpera li agradés encara que fos en llegua italiana.

Al final de l’obra vam poder accedir als camerinos i aconseguir signatures i fotos amb alguns dels protagonistes, la qual cosa sempre serveix per a completar una vetllada magnífica. Tant el Roberto Alagna com la Barbara Frittoli ens van signar també les seves respectives propostes gastronòmiques incloses en el llibre “The Opera Cooks”. La Barbara Frittoli ens va recomanar molt la seva “Cassoeula di Milano”, una recepta medieval que encara es conserva i que ella, com a bona cuinera i milanesa militant, fa sovint. El Roberto Alagna també ens va recomanar el seu “Champagne cocktail Victorienne”, una autèntica bomba segons ell. Serà qüestió de tastar-lo!.