PÉLLEAS ET MÉLISANDE

Fa uns dies vam assistir al Liceu a la representació de Pelléas et Mélisande, de Claude Debussy, Aquest autor, juntament amb el seu compatriota Maurice Ravel, són considerats els renovadors musicals de finals del segle XIX i principis del XX, ja que van trencar amb el romanticisme per crear un corrent nou que és definit com impressionisme musical.

Aquesta òpera feia gairebé 50 anys que no es representava al Liceu, i a punt ha estat de no representar-se ara. Tot ve de quan a finals de gener passat, la Direcció del teatre va iniciar els tràmits per a la presentació d’un ERO que afectava set espectacles programats, entre ells, l’òpera de Debussy. Amb la presentació de l’ERO, es van cancel·lar totes les funcions d’aquests espectacles i es va retornar l’import de les localitats.  Pocs dies després de tot aquest enrenou,  la Direcció, davant l’amenaça de vaga dels treballadors, va retirar l’ERO i va intentar recuperar alguna de les funcions anul·lades. Malauradament tant sols s’ha pogut recuperar Pelléas et Mélisande però amb moltes mancances, ja que si abans de la suspensió hi havia venut (entre abonaments i entrades) més del 60% de l’aforament, quan es tornen a posar les entrades a la venda s’ha de partir de zero i la venda de localitats queda molt lluny del 60% que estava venut cinc mesos abans. En resum, un munt d’incongruències que rematen la nefasta gestió que la Direcció del teatre ha fet durant els darrers anys.

Si ens centrem en l’òpera en sí, haig de dir que tot i tractar-se d’una partitura molt bona, per a mi resulta molt “plana” en relació amb la música d’autors com Wagner, Verdi o Puccini. La interpretació dels cantants d’aquesta funció no passa de correcta, amb l’excepció de John Tomlinson, el veterà baix britànic que amb una veu totalment decadent em va semblar absolutament fora de lloc.

El millor de tot, sens dubte, és la magnífica escenografia de Robert Wilson. Una meravella visual, tot i què, complementada amb la direcció escènica del mateix Wilson, basada en el teatre tradicional japonès (Kabuki), de moviments super-lents i amb uns personatges totalment asèptics fa que tot plegat esdevingui un pèl avorrit.

L’orquestra sota la direcció de Michael Boder va sonar molt bé, mentre que a mi em va donar la impressió que els intèrprets no se sentien massa còmodes movent-se durant tres hores "a càmera lenta".

En resum, un Pélleas que fa cinc mesos va començar malament i que a la fi no ha obtingut els resultats que probablement mereixia.