SENYORETA JÚLIA

En el marc del Festival Grec 2012, es representa Senyoreta Júlia al teatre Romea, fins el 29 de juliol, en una versió que el dramaturg, guionista i director londinenc Patrick Marber ha fet sobre l’original que August Strindberg va escriure l’any 1888.

Strindberg va reflectir la lluita de classes i la lluita de sexes que imperaven a l’època, a partir dels tres únics personatges de l’obra: la Júlia, la filla d’un aristòcrata, el John, el xófer, i la Christine, la cuinera i núvia del criat.

Marber ha mantingut els personatges però ha canviat el context històric i geogràfic i ha traslladat l’acció a l’Anglaterra de 1945, quan els resultats electorals després de la segona guerra mundial donen la victòria al partit laborista i Winston Churchill perd el poder.

Es mantenen les diferències de classes socials, en aquest cas en favor de la dona, la senyoreta Júlia, enfront dels altres dos personatges, el xófer i la cuinera. Hi ha una lluita de sentiments i emocions amb un fort component sexual en la relació entre la senyoreta i el xófer. Ella, amb un cert desequilibri emocional, a més de sexe, busca amor però a ell no li importa tant això sinó que veu en ella possibilitats de prosperar socialment.

Josep Maria Mestres ha dirigit Cristina Genebat (Júlia), Mireia Aixalà (Christine) i Julio Manrique (John) de forma magistral.

En la roda de premsa de presentació, i tenint en compte que Strindberg es va inspirar en la seva dona, una aristòcrata i actriu amb qui no tenia bona relació, i que va escriure aquest paper per enfonsar-la, la Cristina Genebat va afirmar que li feia una mica de por fer-lo. Doncs bé, no cal que pateixi gens ni mica perquè fa una interpretació excepcional, sap transmetre l’emoció de cada moment, i fa molt creïble el personatge.

La Mireia Aixalà interpreta amb seguretat i convicció el personatge d’una dona conservadora, religiosa i que es nega a acceptar el que està passant al seu voltant.

El Julio Manrique interpreta el seu paper de forma molt solvent, passant amb molta facilitat del registre de dominador per la seva condició d’home al de dominat pel servilisme cap al senyor de la casa.

Finalment, fer esment de l’escenografia a càrrec del Pep Duran, que trobo realment molt encertada. Tota l’obra es desenvolupa a la cuina i gràcies a unes projeccions en vídeo que hi ha a mode de finestrals, s’aconsegueix l’estructura típica de les mansions victorianes, és a dir, a dalt els senyors, a baix els servents.

Una obra totalment recomanable, amb detalls que enganxen els espectadors, i amb un truc de màgia inclòs que no us explicaré pas!.