Jules Massenet
(1842-1912), està considerat un dels grans i més populars músics francesos. Va
composar vint i cinc òperes, però també música per a ballets, oratoris, cantates
i obres per a orquestra i piano, a més d’unes dues-centes cançons. La seva obra es considera que va influir en músics veristes com Leoncavallo, Mascagni
o Puccini. A banda de Manon, les òperes més representades de Massenet son: Le Cid, Werther, Tahïs i Cendrillon.
Manon, estrenada a París
el 1884, és possiblement la seva òpera més famosa. Basada en “Les aventures du Chevalier Des Grieux et de
Manon Lescaut” de l’Abate Prevost, relata la història d’una joveneta, Manon,
predestinada a la vida monacal que la seva família ha decidit per a ella, però es
fuga amb el cavaller Des Grieux (del qual, mai no hem sabut el nom),
suposadament enamorada, però bàsicament per fugir i dedicar-se al que li
agrada, el luxe i la vida fàcil. Des Grieux és “segrestat” per sicaris al
servei del seu pare per tal que deixi la vida “pecaminosa” que du amb Manon i
ella, afavorida per la circumstància, es dedica al que li agrada, per a la qual
cosa no li falten candidats rics que la complaguin. Amb el temps, ella se
n’assabenta que Des Grieux, a causa d’un desengany amorós (evidentment el
d’ella) ara és l’abat de Saint Sulpice, on la seva oratòria triomfa entre els
feligresos/es. Ella el va a veure i el sedueix, malgrat la resistència (poca)
que ell hi oposa. Ella l’arrossega al luxe i al joc i en el casino guanya una
fortuna, però el perdedor, un ex-pretendent de Manon, els denuncia a ell per
trampós i a ella per “dissoluta”. Ell, gràcies a les gestions del seu pare és
posat en llibertat i es dedica a cercar la d’ella, però passa el temps i no ho
aconsegueix fins que un dia, quan un grup de presoners van camí del port per a
ser deportats, aconsegueix subornar el sergent de la guàrdia i pot quedar-se
sol amb Manon, que malalta pel temps passat a la presó morirà finalment en
braços del seu amant Des Grieux.
 |
| Jules Massenet (1842-1912) |
La posada en escena del
MET de Laurent Pelly em va semblar pobra, mancada d’imaginació, i amb una gran
quantitat de comportaments dels personatges fora de lloc. On era el “candor”
d’una Manon de 16 anys, o el “recat” de les senyores del segle XIX, ja que
semblava que anaven totes com llopes darrera dels rics o “bavejant” quan escolten
el sermó del jove abat de Saint Sulpice?. Com pot ser que Manon entri a
l’església “descocada” com qui va a recollir un Òscar?. Per no parlar del “niu”
d’amor de Manon i Des Grieux que més aviat semblava les golfes de la 13 rue del
percebe o el casino clandestí, amb més elements d’un pàrquing que d’una sala de
joc. A més, molts moments ens “recordaven” (per no dir “copiaven”) clàssics del
cinema com My Fair Lady, Hello Dolly o “Els cavallers prefereixen les rosses”,
això sí, sempre amb un vestuari al servei de la diva Netrebko.
L’orquestra i el cor del
Metropolitan, com de costum, van sonar d’allò més bé sota la batuta de Fabio
Luisi.
Pel que fa als
intèrprets, Anna Netrebko composa una Manon poc clàssica, i que en el primer
acte s’acosta més a una cupletista que a una innocent noieta. En l’aspecte
vocal, això sí, magnífica, tot i que una primeríssima figura mundial com ella
no es pot permetre el luxe de fer dues “pifiades” consecutives per voler
arribar amb la veu on no pot ni necessita fer-ho. Això no desllueix una gran
actuació però sí que la taca una mica.
Per a mi, el millor de
la nit, i de llarg, el tenor polonès Piotr Beczala. Va interpretar un Des
Grieux increïble, excels, immillorable. Sens dubte és un dels millors (mai diré
el millor) tenor interpretant òpera francesa (i moltes coses més també). Ahir
al vespre, en arribar a casa, vaig estar buscant pel YouTube, interpretacions
del “En
fermant les yeux” del segon acte de Manon, per diferents cantants, i us
asseguro que no en vaig trobar cap que em fes oblidar la meravellosa
interpretació de Beczala. “Gallina de piel” total!!.
 |
| Piotr Beczala i Anna Netrebko en dos moments de Manon, l'escena de Saint Sulpice i el darrer acte. (fotos: Ken Howard-Met) |
La resta del
repartiment, molt equilibrat. Amb un Paulo Szot fent un cosí de la Manon
magnífic, un David Pittsinger (Comte Des Grieux), Christopher Montagne
(Guillot) i Bradley Garvin (Brétigny) també a un molt bon nivell, així com l’Anne-Carolyn
Bird (Pousette), Jennifer Black (Javotte) i Ginger Costa Jackson (Rosette).
En resum, una molt bona
vetllada operística, preludi de la darrera d’aquesta temporada que serà el
dissabte vinent. Una Traviata que ja veurem com funcionarà i amb qui.
N’informarem.
