LA TRAVIATA en cinema

Abans d’ahir vam assistir a la darrera representació en cinema HD, de la temporada actual del MET de Nova York. El títol escollit per aquesta ocasió era la famosa Traviata de Verdi.

Aquesta òpera, basada en l’obra d’Alexandre Dumas La dame aux cemélias, va ser estrenada a Venècia el 6 de març de 1853. És una partitura molt exigent, especialment per a la soprano que ha d’interpretar el personatge de Violetta, perquè en cadascun dels tres actes mostra unes característiques molt diferents. En el primer, és una cortesana de vida alegre i descontrolada malgrat la seva malaltia. En el segon acte, una dona que ha canviat d’estil de vida i viu amb passió l’amor que sent per Alfredo i finalment, en el darrer, una dona vençuda no solament per l’abandonament del seu amant sinó també per la tuberculosi que li està escurçant la vida a passes accelerades. Això requereix una cantant que sigui capaç d’assumir tant en el cant com en la interpretació una diversitat de registres realment excepcional.

El repartiment per a aquestes representacions al MET estava encapçalat per Natalie Dessay. Sens dubte tota una garantia d’interpretació dramàtica, tot i que amb la incògnita de la veu, ja que de tots és conegut que no està travessant el seu millor moment. Lamentablement els temors es van confirmar. Natalie Dessay va oferir un autèntic recital representatiu, dubto que hi hagi ara per ara ningú que pugi fer sentir al públic tanta passió i emoció interpretant. La seva veu ens va fer patir molt, sobretot en el primer acte on va tenir greus problemes. Després, la seva experiència li va permetre sortejar els obstacles de la partitura amb esforç, constància i una grandiosa lliçó d'interpretació. D’una cosa n’estic segur, una altra cantant hauria fracassat estrepitosament si s’hagués trobat en una situació similar, però ella va substituir els problemes vocals amb un dramatísme insuperable i que a banda d’emocionar-nos va aconseguir quelcom que sembla impossible: que la veu quedi en un segon terme. Dos detalls, el primer, quan va ser entrevistada al final del primer acte i va reconèixer públicament: “I missed the high note. Sorry”, i el segon, quan malgrat la seva grandiosa actuació, va sortir a saludar amb una cara d’infinita tristesa. Ella sap molt bé que la seva veu necessita un descans important i que segurament ja mai tornarà a ser la que ha estat en els darrers anys. En una entrevista feta no fa massa, ella deia que quan no pugui seguir cantant al nivell que ella voldria, es retirarà de l’òpera i és dedicarà al teatre. Sens dubte és una actriu espectacular, de les millors que ha donat el món de l’òpera.

Natalie Dessay i Matthew Polenzani

Al seu costat, Matthew Polenzani, un tenor de bona i agradable veu, però un autèntic estaquirot escènic, va interpretar un Alfredo (l’amant de Violetta) tan correcte com inexpressiu. El tercer paper important de La Traviata és el de Giorgio (el pare d’Alfredo). El baríton rus Dmitri Hvorostovsky, un autèntic ídol al MET, va interpretar amb veu clara i potent el seu personatge. És una pena que no sàpiga respirar  i sembli “un búfal” quan agafa aire, a banda que els seus recursos interpretatius siguin també força limitats Cap dels dos van fer creïbles els seus personatges, al contrari que Natalie Dessay.  Per la seva banda, Fabio Luisi, va dirigir una vegada més l’orquestra i cor del MET amb gran solvència i va dotar la partitura de Verdi de tots els matisos requerits.

Mai m’ha agradat aquesta producció de Willy Decker, ni quan Netrebko i Villazón la van interpretar i gravar en el festival de Salzburg, ni ara. Penso que és una escenografia freda, distant i pobra, quan La Traviata és pura passió. No té elements escènics que ajudin els cantants a interpretar i està totalment barallada amb el text. Per què Annina, la serventa de Violetta, no fa absolutament res quan aquesta, a punt de morir, li demana un got d’aigua?, per què la pobra Violetta es mor sola mentre Alfredo, Giorgio i Annina s’ho miren de lluny?, per què quan Violetta demana a Giorgio que l’abraci com una filla, aquest es queda com un “don Tancredo”?. He vist moltes Traviata’s i mai cap tan insulsa, insípida i desapassionada com aquesta. Si no arriba a ser perquè la Dessay hi va deixar el cor i l'ànima dalt de l’escenari ....

aquí us deixo un dels fragments més coneguts de La Traviata, concretament el  "Sempre libera", procedent de la web del MET, correspon a la representació del dia 10 d'abril d'enguany.

MANON A NOVA YORK

Jules Massenet (1842-1912), està considerat un dels grans i més populars músics francesos. Va composar vint i cinc òperes, però també música per a ballets, oratoris, cantates i obres per a orquestra i piano, a més d’unes dues-centes cançons.  La seva obra es considera que va influir  en músics veristes com Leoncavallo, Mascagni o Puccini. A banda de Manon, les òperes més representades de Massenet son: Le Cid, Werther, Tahïs i Cendrillon.

Manon, estrenada a París el 1884, és possiblement la seva òpera més famosa. Basada en “Les aventures du Chevalier Des Grieux et de Manon Lescaut” de l’Abate Prevost, relata la història d’una joveneta, Manon, predestinada a la vida monacal que la seva família ha decidit per a ella, però es fuga amb el cavaller Des Grieux (del qual, mai no hem sabut el nom), suposadament enamorada, però bàsicament per fugir i dedicar-se al que li agrada, el luxe i la vida fàcil. Des Grieux és “segrestat” per sicaris al servei del seu pare per tal que deixi la vida “pecaminosa” que du amb Manon i ella, afavorida per la circumstància, es dedica al que li agrada, per a la qual cosa no li falten candidats rics que la complaguin. Amb el temps, ella se n’assabenta que Des Grieux, a causa d’un desengany amorós (evidentment el d’ella) ara és l’abat de Saint Sulpice, on la seva oratòria triomfa entre els feligresos/es. Ella el va a veure i el sedueix, malgrat la resistència (poca) que ell hi oposa. Ella l’arrossega al luxe i al joc i en el casino guanya una fortuna, però el perdedor, un ex-pretendent de Manon, els denuncia a ell per trampós i a ella per “dissoluta”. Ell, gràcies a les gestions del seu pare és posat en llibertat i es dedica a cercar la d’ella, però passa el temps i no ho aconsegueix fins que un dia, quan un grup de presoners van camí del port per a ser deportats, aconsegueix subornar el sergent de la guàrdia i pot quedar-se sol amb Manon, que malalta pel temps passat a la presó morirà finalment en braços del seu amant Des Grieux.

Jules Massenet (1842-1912)

La posada en escena del MET de Laurent Pelly em va semblar pobra, mancada d’imaginació, i amb una gran quantitat de comportaments dels personatges fora de lloc. On era el “candor” d’una Manon de 16 anys, o el “recat” de les senyores del segle XIX, ja que semblava que anaven totes com llopes darrera dels rics o “bavejant” quan escolten el sermó del jove abat de Saint Sulpice?. Com pot ser que Manon entri a l’església “descocada” com qui va a recollir un Òscar?. Per no parlar del “niu” d’amor de Manon i Des Grieux que més aviat semblava les golfes de la 13 rue del percebe o el casino clandestí, amb més elements d’un pàrquing que d’una sala de joc. A més, molts moments ens “recordaven” (per no dir “copiaven”) clàssics del cinema com My Fair Lady, Hello Dolly o “Els cavallers prefereixen les rosses”, això sí, sempre amb un vestuari al servei de la diva Netrebko.

L’orquestra i el cor del Metropolitan, com de costum, van sonar d’allò més bé sota la batuta de Fabio Luisi.

Pel que fa als intèrprets, Anna Netrebko composa una Manon poc clàssica, i que en el primer acte s’acosta més a una cupletista que a una innocent noieta. En l’aspecte vocal, això sí, magnífica, tot i que una primeríssima figura mundial com ella no es pot permetre el luxe de fer dues “pifiades” consecutives per voler arribar amb la veu on no pot ni necessita fer-ho. Això no desllueix una gran actuació però sí que la taca una mica.

Per a mi, el millor de la nit, i de llarg, el tenor polonès Piotr Beczala. Va interpretar un Des Grieux increïble, excels, immillorable. Sens dubte és un dels millors (mai diré el millor) tenor interpretant òpera francesa (i moltes coses més també). Ahir al vespre, en arribar a casa, vaig estar buscant pel YouTube, interpretacions del  “En fermant les yeux” del segon acte de Manon, per diferents cantants, i us asseguro que no en vaig trobar cap que em fes oblidar la meravellosa interpretació de Beczala. “Gallina de piel” total!!.

Piotr Beczala i Anna Netrebko en dos moments de Manon,  l'escena de Saint Sulpice i el darrer acte.                    (fotos: Ken Howard-Met)

La resta del repartiment, molt equilibrat. Amb un Paulo Szot fent un cosí de la Manon magnífic, un David Pittsinger (Comte Des Grieux), Christopher Montagne (Guillot) i Bradley Garvin (Brétigny) també a un molt bon nivell, així com l’Anne-Carolyn Bird (Pousette), Jennifer Black (Javotte) i Ginger Costa Jackson (Rosette).

En resum, una molt bona vetllada operística, preludi de la darrera d’aquesta temporada que serà el dissabte vinent. Una Traviata que ja veurem com funcionarà i amb qui. N’informarem.

SI SOM A L’ÒPERA I ÉS DISSABTE ... SOM AL MET

Marcello Giordani

Ahir dissabte es va retransmetre en directe a cinemes de tot el món la funció de torn des del MET de Nova York. Es representava una de les primeres òperes de Verdi, concretament la cinquena. Es tractava d’Ernani, estrenada a Venècia l’any 1844 sobre l’adaptació de l’obra de teatre de Victor Hugo que porta el mateix nom. Des del moment de la seva estrena, es va convertir en una òpera de gran popularitat.

L’acció es desenvolupa durant els primers anys del regnat de Carles V i narra la història d’Ernani, bandoler i opositor al nou rei i enamorat d’Elvira que està obligada a casar-se amb el seu oncle i tutor Ruy Gómez de Silva. Ernani entra al castell de Silva per a rescatar Elvira i es troba amb el mateix Carles que també vol Elvira. Quan Ernani i Carles desembeinen les espases, són interromputs per Silva que arriba en aquell moment. Silva reconeix el rei i deixa fugir Ernani. Més endavant, el bandoler torna al castell disfressat de pelegrí, i tot i descobrir la seva veritable identitat, Silva li dóna hospitalitat i l’amaga encara que li jura que es venjarà d’ell. Quan arriba el rei, Silva es nega a revelar on és Ernani basant-se en les lleis d’hospitalitat. Davant la negativa de Silva, Elvira intervé per calmar al rei i s’ofereix com ostatge. Un cop marxa el rei amb Elvira, Ernani explica a Silva que Carles està enamorat de la noia, aleshores tots dos fan una aliança per matar el rei i Silva posposa la seva venjança. Com a prova, Ernani dóna a Silva un corn de caça i li diu que quan el faci sonar, posarà la seva vida a la seva disposició. En l’acte següent, un grup de conspiradors, entre els quals hi ha Ernani i Silva, es troben a Aquisgrà on s’ha d’elegir l’emperador del Sacre Imperi Romà. Carles és elegit emperador i ordena l’arrest de tots els conspiradors. Ernani revela al rei la seva autèntica personalitat: Joan d’Aragó,  duc de Sogorb i Cardona. Elvira demana clemència per als condemnats i Carles ho accepta com a mesura de gràcia en el dia de la seva coronació com a emperador, i a més, concedeix la mà d’Elvira a Ernani. Tothom està content menys Silva que reclama la seva revenja. El darrer acte es desenvolupa al castell on Ernani i Elvira s’han casat. Silva irromp emmascarat i reclama el jurament fet temps enrere per Ernani. Tant aquest com Elvira intenten fer-lo entrar en raó, però Silva, lluny de canviar, fa sonar el corn de caça i Ernani seguint les lleis d’honor, posa fi a la seva vida i s’apunyala mortalment. Elvira veient la mort del seu marit, agafa la daga i fa el mateix davant la desesperació de Silva.

El pas del temps fa que la trama estigui força desfasada, però hem de recordar que l’obra es va escriure en plena època del romanticisme i amb els cànons de l’època. Musicalment, es tracta d’un Verdi primerenc força belcantista, tot i que els personatges ja estan imbuïts plenament per l’heroisme verdià.

Dmitri Hvorostovsky , Angela Meade i Ferruccio Furlanetto

La producció i l’escenografia és de Pier-Luigi Samaritani i ja té gairebé trenta anys. Malgrat tot, si exceptuem algunes inexactituds en les indumentàries i algun altre detall, penso que és força aprofitable. La direcció musical va ser de Marco Armiliato, un director que mai brilla amb excel·lència però que sempre resulta eficient.

El repartiment, força irregular. La jove soprano Angela Meade (Elvira) té una gran veu i una presència contundent. L’únic “però” que li posaria és la seva poca teatralitat. Marcello Giordani (Ernani) és un verista pur i per tant es troba amb moltes dificultats davant d’un paper verdià, i ahir van quedar paleses les mancances. Dmtri Hvorostovsky (Carles) va complir amb el seu paper, amb alguns moments molt brillants. Finalment, el veterà Ferruccio Furlanetto (Silva) va ser, sense cap dubte, el millor de la tarda, ja que tot i superar ja la seixantena, manté unes qualitats vocals i interpretatives magnífiques.

Era la primera vegada que veia Ernani escenificada i malgrat no ser una de les òperes que més m’agraden de Verdi, trobo que conté moments extraordinaris que fan presagiar la magnífica música que desenvoluparia durant els anys posteriors.

COOKIES & KAUFMANN

Dissabte passat varem anar al cinema a veure el Faust del Jonas Kaufmann al MET, i com que la sessió es preveia llarga, vaig pensar que estaria bé portar unes galetes per compartir amb els amics mentre féssim tertúlia en els entreactes. I ja que seríem virtualment a Nova York, què millor que portar les galetes americanes per excel·lència?. Efectivament, vaig portar cookies, amb la recepta de la Mireia Carbó, i com a mostra que eren boníssimes, només dir que no en va quedar ni una!.

Ingredients:

180 g de farina

1 culleradeta de bicarbonat o llevat

100 g de sucre morè

1 ou

100 g de mantega pomada

175 g de xocolata per a postres

1 pessic de sucre avainillat

1 pessic de sal

Preparació:

Batre la mantega pomada amb el sucre fins a aconseguir una crema. Afegir-hi la sal, la vainilla i l’ou i remenar. Incorporar la farina i el llevat tamisats. Afegir-hi la xocolata picada.

Amb l’ajut d’una cullereta, fer boletes de massa i posar-les en una safata coberta amb paper de forn i coure-les amb el forn ja calent a 180ºC, amb l’escalfor de dalt i de baix,  uns 8 ó 10 minuts aproximadament, fins que siguin daurades.

SETMANA D’ÒPERA AL CINEMA (2) Faust a Nova York

Ahir al vespre tocava anar al MET de BCN (malgrat el Madrid-Barça) i la veritat és que un Faust ben interpretat et compensa de moltes coses.

Fitxa del repartiment::

Jonas Kaufmann - Faust

Marina Poplavskaya - Marguerite

René Pape  - Méphistophélès
Russell Braun - Valentin
Michèle Losier - Siébel
Wendy White - Marthe
Jonathan Beyer – Wagner

Direcció musical - Yanick Nézet-Séguin

Producció - Des McAnuff

Faust és una òpera que musicalment sempre m’ha agradat molt, el text ja és una altra cosa. Gounod era un home profundament religiós i en aquesta obra queda ben palès. L’argument és d’un misticisme religiós que en molts moments esdevé integrisme del més ranci. Tot això però, queda embolicat dins d’una partitura meravellosa que la converteix en una de les obres capitals del romanticisme francès.

La interpretació que vam veure ahir al MET va ser molt bona. Amb un Jonas Kaufmann pletòric de veu i amb grans detalls interpretatius, una Marina Poplavskaya que va brillar i fer creïble la desgraciada Marguerite (un dels personatges que més pena em fa del món de l’òpera) i un René Pape extraordinari vocalment, donant vida a un dimoni senyorial i poderós.

El secundaris no van anar pitjor. El Valentin de Rusell Braun va ser magnífic fent que el “bon germà” de Marguerite resultés un odiós i vehement intolerant. També em va agradar molt la forma de cantar i moure’s de la Michèle Losier com a Siébel, l’enamorat platònic de Marguerite. Joanthan Beyer (Wagner) i Wendy White (Martha) van complir perfectament amb els seus respectius rols.

No em va semblar malament la direcció del canadenc Yanick Nézet-Séguin, però sense ser cap cosa excepcional, tot i que el públic del MET el va aplaudir força. Un comentari especial mereix la posada en escena de Des McAnuff. El teatre novaiorquès es caracteritza per no fer muntatges trencadors, per tant el d’aquest Faust és un pel estrany. Jo encara li estic donant voltes ja que a banda de no entendre’l, estèticament el vaig trobar molt lleig, per dir-ho d’una manera suau. Des d’un estrany laboratori  “pseudo-atòmic” (?) on treballa el Dr. Faust, a la pobre Marguerite cosint desesperadament amb una “Singer”, passant per un Méphistophélès que semblava el tercer blues brother o una nit de Walpurgis amb zombis extrets del Thriller de Michael Jackson. Aquestes i altres virgueries que suposo que van encarir la producció, van ser rebudes pel sempre educat i cortès públic del MET amb alguns xiulets, cosa que també va ser força inusual.

He estat uns quants anys sense veure cap representació de Faust, i aquest any n’he vist tres, sense comptar la de Londres que no vaig poder visionar en el cinema. Per a mi el millor Faust ha estat el de Piotr Beczala (Liceu) junt amb el de Jonas Kaufmann (MET), molt per sobre del de  l’Alagna de París. Tot i que la Marguerite de la Poplavskaya em va agradar molt, no em va fer oblidar el de la Stoyanova del Liceu. El Méphistophélès del René Pape (MET), infinitament superior al del Schrott del Liceu, però en canvi el Valentin del Ludovic Tezier (Liceu), de llarg, el millor de tots. Conclusió, si al Liceu haguessin fet l’òpera escenificada, encara que fos amb poc pressupost en lloc de fer-la concertant, hauria passat, sense cap dubte, pel davant de les altres, un cop vistes les interpretacions i els muntatges.

Amb tot, la vetllada d’ahir va ser molt positiva tant en l’aspecte musical com en el de poder compartir estones i opinions amb una colla d’amics units per la música.


Un petit fragment del proleg de Faust amb Jonas Kaufmann i René Pape

SETMANA D’ÒPERA AL CINEMA (1) Don Giovanni a Milà

esquerra: Peter Mattei i Bryn Terfel   centre: Daniel Baremboim   dreta: Anna Netrebko, Giuseppe Filianoti i Barbara Frittoli

Ahir era Sant’Ambroggio, patró de Milà, i com és tradicional el Teatro alla Scala feia la gala inaugural de temporada. Com en anys anteriors hem tingut el plaer de poder-ho seguir en directe a través de la retransmissió que es feia a centenars de sales de cinema de tot Europa.

Per a inaugurar aquesta temporada, el títol triat ha estat Don Giovanni de W.A.Mozart. Amb un llibret de Lorenzo da Ponte, l’òpera es va estrenar a Praga  el 29 d’octubre de 1787, tot i que per a l’estrena a Viena del 7 de maig de l’any següent, Mozart hi va afegir tres àries amb els seus recitatius.

La funció milanesa d’ahir tenia d’entrada prous atractius per tal que els aficionats gaudíssim d’una bona vetllada. La fitxa tècnica d’aquesta representació va ser:

Peter Mattei (Don Giovanni)
Anna Netrebko (Donna Anna)
Giuseppe Filianoti (Don Ottavio)
Bryn Terfel (Leporello)

Barbara Frittoli (Donna Elvira)
Stefan Kocán (Masetto)
Anna Prohaska (Zerlina)

Kwangchul Youn (Il Comendatore)

Direcció musical Daniel Barenboim
Direcció escènica Robert Carsen

D’entrada vull dir que no he vist tants Don Giovanni’s com per jutjar moltes coses de les que vam veure ahir i que molta gent ja ha comentat, per tant em limitaré a explicar el que em va agradar i el que no com a aficionat que sóc, no tan sols a l’òpera, sinó també i molt especialment a la música de Mozart.

El cor i l’orquestra de l’Scala em van agradar força i no entraré en si la direcció de Baremboim va ser més  lenta del que hauria d’haver estat. Pel que fa al treball del canadenc Robert Carsen, el vaig trobar en general original i espectacular, tot i que hi va haver moments que no em van fer massa el pes. Personalment em va agradar molt més la resolució de l’obra, amb la “caiguda” a l’infern de Don Giovanni, tal i com la van plantejar fa dos mesos al MET de Nova York.

Pel que fa als cantants, em van agradar molt els papers femenins. Anna Netrebko esplèndida en tots els aspectes, Barbara Frittoli (una gran intèrpret de Mozart) va superar, per al meu gust, la seva actuació en el mateix paper a NY, i finalment,  Anna Prohasca que va brodar la Zerlina, tan actuant com cantant.

Stefan Kocán,  Anna Prohasca,  Barbara Frittoli,  Bryn Terfel,  Anna Netrebko,  Giuseppe Filianoti

La part masculina del repartiment, al meu parer, va ser força més irregular. Peter Mattei té una veu bonica i un cant elegant, però no el veig com el canallesc i cínic Don Giovanni. Sí que em va agradar Bryn Terfel, però m’hauria agradat veure l’Ildebrando d’Arcangelo en qualsevol dels dos papers, ja que farà dues funcions com Don Giovanni i sis més com Leporello. Giuseppe Filianoti va alternar bons moments amb d’altres que no em van agradar, i tant Kwangchul Youn com Stefan Kocán (que va fer el mateix paper al MET) no em van acabar de fer el pes en cap moment.

Globalment però, vaig sortir força content del cinema, llàstima del tall d’imatge i so dels darrers minuts que ens van deixar amb les ganes de veure el sextet final i la reacció del públic envers els protagonistes.

Haurem d’esperar a escoltar el concert en àudio o esperar a veure el vídeo de la funció.

AM (6) AUDREY HEPBURN

La proposta per l’Agost Musical d’avui ha estat un suggeriment de la Glòria. I és que, coincidint amb el 50è aniversari de l’estrena de la pel·lícula “Breakfast at Tiffany’s”, avui us proposem escoltar la cançó Moon River amb lletra de Johnny Mercer i música d’Henri Mancini, tot un clàssic que va guanyar l’Oscar a la millor cançó l’any 1961. Hi ha dotzenes de bones versions d’aquest tema, però hem volgut posar l’original, amb l’encantadora i fascinant Audrey Hepburn, en l’escena de la pel·lícula en què la interpreta. Visca el glamour, fins i tot sortint de la dutxa i abans d’esmorzar. Que vagi de gust!

AM (5) GIUSEPPE VERDI

A l’Agost Musical d’avui, volem recordar un dels fragments més coneguts de la història de l’òpera. Es tracta del cor “Va pensiero” de l’òpera Nabucco de Giseppe Verdi. Aquesta òpera  va  ser estrenada el 1842 i va popularitzar definitivament al compositor. Hi va tenir molt a veure, tot i que l’autor no ho pretenia, que el públic es  sentís molt identificat amb el cor dels esclaus jueus, ja que aleshores, Itàlia era sota el domini de l’imperi austríac.

Molts consideren aquest “va pensiero” com l’himne no oficial italià. Segur que l’heu escoltat un munt de vegades, nosaltres, avui ho tornarem a fer perquè aquest vespre anem a veure la retransmissió en directe per cinema de l’òpera Nabucco, des del Teatre de Taormina a Sicília. O sigui que el que vulgui apuntar-s’hi, ja ho sap, als cinemes Cinesa i a Barcelona, també als cinemes Girona.

IL TROVATORE al cinema

Dimitri Hvorostovsky i Sondra Radvanovsky

Ahir vam assistir a la penúltima retransmissió en directe al cinema de l’actual temporada del MET de Nova York. L’opera: Il Trovatore de Giuseppe Verdi. Estrenada a Roma l’any 1853.

D’entrada haig de dir que Il Trovatore és des de fa molts anys, una de les meves òperes preferides, tant per la música com per la dificultat de la interpretació, ja que es necessiten quatre grans veus per a dur-la a terme.

La trama de l’obra és una de les més enrevessades que hi ha. L’acció se situa a inicis del segle XV entre Aragó i Biscaia i la revolta que hi ha després del Compromís de Casp entre els partidaris de Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell. Com podeu veure, la història de Catalunya també està present en el món de l’òpera, i de quina manera!.

Dolora Zajick

En la primera escena, Ferrando, cap de la guàrdia del comte Luna (partidari de Ferran d’Antequera), explica als soldats que fa anys una bruixa va ser cremada a la foguera per acostar-se al bressol on jeien els dos fills del pare de l’actual comte. Des de la foguera, la bruixa va demanar a la seva filla Azucena que es revengés i aquesta ho va fer raptant un dels fills del comte del qual van trobar les restes cremades al costat de la foguera on abans s’havia executat la bruixa. El comte mai va creure que el seu fill fos mort i abans de morir, va fer jurar al seu altre  fill, l’actual comte Luna, que buscaria el seu germà. Actualment el comte Luna està enamorat de Leonora i està gelós de Manrico (partidari de Jaume d’Urgell), un trobador que també la pretén. En un campament de gitanos, Azucena explica al seu fill Manrico la història de la mort de la seva mare i que, obcecada com estava per la revenja, va llençar per error el seu propi fill (embolicat en una manta) a la foguera en lloc del fill del comte Luna que havia segrestat. Com veieu la cosa no pot estar més embolicada, per tant avançarem ja que sinó no acabarem mai i avançarem fins el darrer acte. 

Aquí trobarem a l’Azucena empresonada juntament amb el seu fill Manrico que l’havia volgut rescatar. Leonora enamorada de Manrico, promet al comte Luna que es lliurarà a ell si deixa en llibertat el trobador. El comte accedeix i Leonora abans d’anar-se’n amb el comte, beu un verí i mor poc després. El comte, veient que ha estat víctima d’un engany, mana executar Manrico i un cop aquest és mort, Azucena confessa al comte Luna que Manrico era el seu germà al que havia estat buscant durant tants anys, i que per tant, al final havia aconseguit la revenja promesa a la seva mare.

Sondra Radvanovsky i Marcelo Alvarez

En la representació del MET vull destacar la Leonora de Sondra Radvanovsky, una de les millors sopranos verdianes d’avui en dia, va estar segura i espectacular, lluint tota la gamma de recursos tècnics que posseeix. També l’Azucena de Dolora Zajickva ser extraordinària amb una veu potent i plena de matisos. Tot i això, ambdues, amb una pèssima dicció (no ho sé, però imagino que cantaven en italià), com malauradament és habitual en la majoria de veus femenines. Dimitri Hvorostovsky va fer un magnífic Conte di Luna amb un cant precís i una veu clara i potent acompanyada d’un fraseig molt més entenedor que les seves companyes de repartiment. He deixat per al final el tenor argentí Marcelo Alvarez. No em va agradar, trobo que té un timbre de veu molt bonic però canta a batzegades i moltes vegades accelera les notes, la qual cosa delata o bé dificultats vocals o bé manca de confiança. Tot i que el seu Manrico va ser molt digne, pel meu gust no va estar a l’alçada dels altres tres protagonistes, a més va lluir un histrionisme totalment desfasat  Tant els restants papers secundaris com el cor van estar a un molt bon nivell, com és habitual en els repartiments del MET.

L’escenografia, em va semblar excessivament monòtona tant en els decorats com en la il·luminació, no sabies si eres al castell, al campament de gitanos, o a la presó, tot tenia el mateix color i els mateixos elements decoratius, per cert, encara no sé què hi pintava un Crist penjat a la creu en la majoria de quadres que composen l’obra. Ja sabem que Il Trovatore no és una òpera divertida, però una mica més de varietat en les diferents escenes s’hauria agraït. Amb tot, ens ho vam passar molt bé amb una de les obres verdianes més populars i representades.

ROSSINI A NOVA YORK

Per variar una mica de temàtica, dissabte al vespre vam anar al cinema Yelmo-Icaria a veure una òpera totalment diferent de les dues “veristes” que vam veure divendres al Liceu. Es tractava de Le Comte Ory, de Gioacchino Rossini, que va ser estrenada a Paris el 1828. Una òpera còmica i divertida, com només el geni de Pesaro sabia fer.

Bé, tots sabem que Rossini era un “bon vivant” amb poques ganes de treballar, per tant el que va fer va ser aprofitar uns quants temes musicals d’una òpera anterior, Il viaggio a Reims, estrenada el 1825 i que es va representar molt poc, per farcir part de la partitura d’aquest Le comte Ory, que sí que es va representar força i amb gran èxit.

Diana Damrau, Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez

La situació se situa a inicis del segle XII quan els cavallers marxen a lluitar a les croades deixant les seves dones soles. D’això se’n vol aprofitar Ory, un noble cràpula i tarambana que vol seduir la comtessa Adèle i s’inventa les mil i una per aconseguir els seus favors. Primer com a ermità i conseller d’ànimes turmentades, i més tard, quan és descobert, tornant a entrar al castell amb els seus homes però aquesta vegada disfressats de monges. Com podeu veure una trama força absurda.  Però ja se sap, en aquestes òperes còmiques la història no és el seu principal atractiu ja que tot gira al servei de la música i de les habilitats vocals dels intèrprets. És a dir, tot el contrari del verisme del qual vam parlar en l’última entrada. Per tant, Rossini aprofita aquesta trama clarament vodevilesca per crear uns temes musicals meravellosos al servei de veus privilegiades. Per cert, Rossini va haver de “driblar” la censura de l’època canviant el parentiu del marit d’Adèle convertint-lo en el seu germà.

Joyce DiDonato i Diana Damrau

La producció de Barlett Sher ha estat senzilla però efectista, lluny de l’espectacularitat a què ens tenen acostumats des del MET, i l’orquestra i els cors del Metropolitan Opera House van sonar molt bé sota la més que correcta direcció de Maurizio Benini. Una òpera belcantista que pretengui mostrar les qualitats vocals i el bon gust interpretatiu, necessita per sobre de tot d’un grup de cantants que sigui capaç de tirar-la endavant superant totes les dificultats que la partitura els depara. En això (trobar bons intèrprets) al MET tenen la mà trencada i els calés per aconseguir-ho. Per aquesta òpera s’ha comptat amb un autèntic “dream team” del belcantisme. 

Juan Diego Flórez, Joyce DiDonato i Diana Damrau

Per començar, Diana Damrau, que va brodar el paper de la comtessa Adéle amb una seguretat, claredat, potència i precisió en els aguts que la converteixen actualment en la indiscutible reina del belcanto. Al seu costat, Juan Diego Flórez, sense cap mena de dubte el millor tenor lleuger de l’actualitat i el que millor sap llegir i interpretar Rossini. Flórez va fer una autèntica creació del comte Ory amb una exhibició fantàstica de tota classe de “pirotècnies vocals” i a més, fent gala d’una extraordinària vis còmica.  Compartint escenari amb aquests dos “monstres” no hi podia haver qualsevol cantant, i el paper del patge Isolier va ser per a Joyce DiDonato. Una cantant meravellosa per la qual tinc una especial debilitat, tant per la seva tècnica acurada i elegant com per la sensibilitat interpretativa amb què ho fa i la sensacional versatilitat per interpretar qualsevol tipus de personatge. El trio del segon acte que van protagonitzar aquests tres cantants va ser sublim, antològic, no tinc paraules per descriure’l, però crec que serem molts els que el recordarem durant molt de temps, una autèntica exhibició de com s’ha de cantar i actuar alhora.

Stéphane Degout i Michele Pertusi

La resta d’interpretacions també van assolir unes cotes altíssimes. Michele Pertusi, Stéphane Degout, i Susanne Resmark van completar uns secundaris d’autèntic luxe, amb la qual cosa vam aconseguir una cosa molt difícil, sortir satisfets al cent per cent d’una representació, i que consti que aquesta apreciació personal no és única, perquè qui mes qui menys va sortir del cine dient meravelles del que acabava de veure i escoltar.

Abans d’acabar aquesta petita crònica, dos apunts. El primer és que el tenor Juan Diego Flórez va estar a punt de suspendre la funció ja que la seva dona estava de part i el nen va néixer només 35 minuts abans que comencés la funció, per la qual cosa ell va arribar al teatre amb el temps just i havent passat la nit en blanc.

El segon apunt, més aviat un recordatori, és que els propers 26 i 28 de maig, tindrem a Barcelona la Diana Damrau en uns concerts dedicats a Mozart, una de les seves especialitats. Pel que fa a Juan Diego Flórez, ens visitarà també a principis de desembre amb un recital i pocs dies més tard, ambdós protagonitzaràn també al Liceu l’òpera de Donizetti, Linda de Chamounix.

Després del que vam viure dissabte, l’espera se’ns farà llarga.

Aquí teniu tres petites mostres (de només un minut i mig cadascuna) de la meravellosa música de Rossini per aquest divertidíssim Conte Ory

LA LUCIA DEL MET (o com casar-se i embogir en set minuts)

Pels que no ho sabeu, una gran part de la temporada operística del MET (Metropolitan Opera) de Nova York, es retransmet en directe a sales de cinema de tot el món en HD. Ahir tocava Lucia de Lammermoor de Gaetano Donizetti. Hi va haver un problema, i és que als USA havien passat a l’horari d’estiu la setmana passada i aquí, per mantenir l’hora d’inici de les 7 de la tarda, van decidir fer la transmissió en un “fals directe”, és a dir, amb una hora de decalatge.

Malgrat el so, que no va ser excel·lent com en altres ocasions, la representació va anar avançant d’acord al que s’havia previst, fins que quan estàvem arribant al final del primer acte es va perdre el senyal. Després de 7 minuts d’aturada, es va reprendre la connexió, però oh sorpresa!, aquesta vegada en temps real, és a dir, havent perdut una hora, encara sort que la meitat d’aquest temps corresponia a un entreacte. Per tant, vam passar del casament forçat de la pobre Lucia, a la bogeria total d’aquesta, en només 7 minuts, sens dubte, un nou rècord mundial. A la sortida, ens van regalar un tiquet per a una propera emissió operística com a compensació pels problemes de so i d’imatge, una manera molt correcta de demanar disculpes.

De totes maneres, vull deixar clar que vam gaudir d’un gran vespre operístic amb un molt bon muntatge del MET que ja havíem vist en temporades anteriors i amb una direcció musical de Patrick Summers, molt correcta i respectuosa amb els cantants.

Lucia de Lammermoor és una òpera on el pes principal el porten tres cantants principals i quatre secundaris. Dels principals cal destacar la grandiosa (no ho puc definir d’una altra manera) actuació de la francesa Natalie Dessay. Cada frase, cada gest, cada nota, és una autèntica lliçó de com s’ha d’interpretar aquest personatge. Per a mi, sens dubte la millor Lucia de l’actualitat i una de les millors de sempre. Al seu costat vam poder gaudir d’un Joseph Calleja en el paper d’Edgardo, extraordinari de veu (la millor actuació que l’he vist) tot i que una mica “soso” teatralment, cosa ja típica en ell però que espero que amb el temps vagi millorant. El tercer paper protagonista és el d’Enrico, que el Ludovic Tézier va brodar vocalment, però potser va fer massa de dolent, no sé si de collita pròpia o per indicacions de la direcció. En l’aspecte dels secundaris, ressaltar el gran Raimondo del coreà Kwangchul Youn, pletòric de veu en tot moment, el fantàstic Arturo de Matthew Plenk, un personatge tan breu com complicat i la molt creïble Alisa de Theodora Hanslowe. L’únic punt negre (i molt negre) del repartiment va ser el Normanno de Philip Webb, fluix, però molt fluix i més al costat de la resta, sort que era el paper solista menys important.

En resum, una gran vetllada operística malgrat els problemes tècnics que esperem no es repeteixin en la propera retransmissió. Confiem que anant ja amb el mateix horari (a l’Unió Europea canvia el cap de setmana vinent) no haguem de recórrer a falsos directes que compliquin les coses.