LA LUCIA DEL MET (o com casar-se i embogir en set minuts)

Pels que no ho sabeu, una gran part de la temporada operística del MET (Metropolitan Opera) de Nova York, es retransmet en directe a sales de cinema de tot el món en HD. Ahir tocava Lucia de Lammermoor de Gaetano Donizetti. Hi va haver un problema, i és que als USA havien passat a l’horari d’estiu la setmana passada i aquí, per mantenir l’hora d’inici de les 7 de la tarda, van decidir fer la transmissió en un “fals directe”, és a dir, amb una hora de decalatge.

Malgrat el so, que no va ser excel·lent com en altres ocasions, la representació va anar avançant d’acord al que s’havia previst, fins que quan estàvem arribant al final del primer acte es va perdre el senyal. Després de 7 minuts d’aturada, es va reprendre la connexió, però oh sorpresa!, aquesta vegada en temps real, és a dir, havent perdut una hora, encara sort que la meitat d’aquest temps corresponia a un entreacte. Per tant, vam passar del casament forçat de la pobre Lucia, a la bogeria total d’aquesta, en només 7 minuts, sens dubte, un nou rècord mundial. A la sortida, ens van regalar un tiquet per a una propera emissió operística com a compensació pels problemes de so i d’imatge, una manera molt correcta de demanar disculpes.

De totes maneres, vull deixar clar que vam gaudir d’un gran vespre operístic amb un molt bon muntatge del MET que ja havíem vist en temporades anteriors i amb una direcció musical de Patrick Summers, molt correcta i respectuosa amb els cantants.

Lucia de Lammermoor és una òpera on el pes principal el porten tres cantants principals i quatre secundaris. Dels principals cal destacar la grandiosa (no ho puc definir d’una altra manera) actuació de la francesa Natalie Dessay. Cada frase, cada gest, cada nota, és una autèntica lliçó de com s’ha d’interpretar aquest personatge. Per a mi, sens dubte la millor Lucia de l’actualitat i una de les millors de sempre. Al seu costat vam poder gaudir d’un Joseph Calleja en el paper d’Edgardo, extraordinari de veu (la millor actuació que l’he vist) tot i que una mica “soso” teatralment, cosa ja típica en ell però que espero que amb el temps vagi millorant. El tercer paper protagonista és el d’Enrico, que el Ludovic Tézier va brodar vocalment, però potser va fer massa de dolent, no sé si de collita pròpia o per indicacions de la direcció. En l’aspecte dels secundaris, ressaltar el gran Raimondo del coreà Kwangchul Youn, pletòric de veu en tot moment, el fantàstic Arturo de Matthew Plenk, un personatge tan breu com complicat i la molt creïble Alisa de Theodora Hanslowe. L’únic punt negre (i molt negre) del repartiment va ser el Normanno de Philip Webb, fluix, però molt fluix i més al costat de la resta, sort que era el paper solista menys important.

En resum, una gran vetllada operística malgrat els problemes tècnics que esperem no es repeteixin en la propera retransmissió. Confiem que anant ja amb el mateix horari (a l’Unió Europea canvia el cap de setmana vinent) no haguem de recórrer a falsos directes que compliquin les coses.

STUPENDA PER SEMPRE !

Joan Sutherland (Sydney 1926 – Les Avents 2010)

Se’m fa molt difícil parlar de la Joan Sutherland, que fa pocs dies que ens ha deixat. I és que ella ha estat, sense cap dubte, una de les raons per les quals fa uns quants anys em vaig enganxar al món de l’òpera.

No sé exactament què va ser el primer que vaig escoltar d’ella, potser “La fille du regiment” o potser “Norma”, però si que tinc clar que em va impressionar i de quina manera, la seva portentosa veu i la seva facilitat per fer senzilles les coses més complicades. Quan vaig escoltar la seva Traviata gravada amb el Luciano Pavarotti l’any 1981, sota la direcció del Richard Bonynge, el seu marit, em vaig quedar astorat per la facilitat que tenia per jugar amb la veu. Ja sé que molts diran que no és la millor Traviata de la història, però en aquells temps i per a una persona com jo que poca òpera havia escoltat, em va deixar sobtat. Vaig voler seguir amb aquella parella de cantants que tant m’havien agradat (Sutherland-Pavarotti) i vaig començar a col•leccionar gravacions d’ells, Rigoletto, Norma, Un ballo in Maschera, Il Trovatore, La Fille du regiment, I Puritani, Turandot i per descomptat Lucia de Lammermoor.

Tot i que amb el anys he anat descobrint molts més cantants (d’ara i d’abans) haig de reconèixer que la parella Sutherland-Pavarotti és de les que més m’ha fet vibrar i sentir la grandesa del cant. La Joan Sutherland, al llarg de la seva vida, ha interpretat molts rols, però n’hi ha uns quants als quals ella els va donar una personalitat única i inigualable. Jo, si n’hagués d’escollir un, sens dubte em quedaria amb la Lucia de Lammermoor. Un personatge que han interpretat les més grans de tots els temps però, per al meu gust, com la Joan cap.

Precisament va ser el rol de Lucia el que la va llençar a la fama mundial. Va ser en la producció de Franco Zeffirelli de l’any 1959 al Covent Garden de Londres. L’any 1960, després d’una representació d’Alcina de Händel a La Fenice de Venècia, va ser qualificada com “La Stupenda”, sobrenom que la va acompanyar ja la resta de la seva vida. I és que poques, molt poques cantants han estat conegudes pel sobrenom. Marilyn Horne, la gran mezzosoprano americana, va dir que Sutherland tenia “una de les més formidables tècniques vocals de tots els temps” i “que era capaç de cantar els papers més exigents de tot el gènere operístic, donant-nos a tots una superba lliçó tècnica”.

Després de les paraules de la gran Marilyn Horne, poques coses més es poden afegir. Joan Sutherland es va retirar discretament l’any 1990, la temporada anterior (1988/89) encara va interpretar Lucia de Lammermoor al Liceu quan ja no era aquella Lucia dels anys 60 i 70 que va meravellar a tothom.

Una de les cantants més grans de tota la història ens ha deixat, és cert, però la seva veu restarà immortal gràcies a la gran quantitat de gravacions existents i als bons moments de què hem gaudit escoltant-les.