LA TRAVIATA en cinema

Abans d’ahir vam assistir a la darrera representació en cinema HD, de la temporada actual del MET de Nova York. El títol escollit per aquesta ocasió era la famosa Traviata de Verdi.

Aquesta òpera, basada en l’obra d’Alexandre Dumas La dame aux cemélias, va ser estrenada a Venècia el 6 de març de 1853. És una partitura molt exigent, especialment per a la soprano que ha d’interpretar el personatge de Violetta, perquè en cadascun dels tres actes mostra unes característiques molt diferents. En el primer, és una cortesana de vida alegre i descontrolada malgrat la seva malaltia. En el segon acte, una dona que ha canviat d’estil de vida i viu amb passió l’amor que sent per Alfredo i finalment, en el darrer, una dona vençuda no solament per l’abandonament del seu amant sinó també per la tuberculosi que li està escurçant la vida a passes accelerades. Això requereix una cantant que sigui capaç d’assumir tant en el cant com en la interpretació una diversitat de registres realment excepcional.

El repartiment per a aquestes representacions al MET estava encapçalat per Natalie Dessay. Sens dubte tota una garantia d’interpretació dramàtica, tot i que amb la incògnita de la veu, ja que de tots és conegut que no està travessant el seu millor moment. Lamentablement els temors es van confirmar. Natalie Dessay va oferir un autèntic recital representatiu, dubto que hi hagi ara per ara ningú que pugi fer sentir al públic tanta passió i emoció interpretant. La seva veu ens va fer patir molt, sobretot en el primer acte on va tenir greus problemes. Després, la seva experiència li va permetre sortejar els obstacles de la partitura amb esforç, constància i una grandiosa lliçó d'interpretació. D’una cosa n’estic segur, una altra cantant hauria fracassat estrepitosament si s’hagués trobat en una situació similar, però ella va substituir els problemes vocals amb un dramatísme insuperable i que a banda d’emocionar-nos va aconseguir quelcom que sembla impossible: que la veu quedi en un segon terme. Dos detalls, el primer, quan va ser entrevistada al final del primer acte i va reconèixer públicament: “I missed the high note. Sorry”, i el segon, quan malgrat la seva grandiosa actuació, va sortir a saludar amb una cara d’infinita tristesa. Ella sap molt bé que la seva veu necessita un descans important i que segurament ja mai tornarà a ser la que ha estat en els darrers anys. En una entrevista feta no fa massa, ella deia que quan no pugui seguir cantant al nivell que ella voldria, es retirarà de l’òpera i és dedicarà al teatre. Sens dubte és una actriu espectacular, de les millors que ha donat el món de l’òpera.

Natalie Dessay i Matthew Polenzani

Al seu costat, Matthew Polenzani, un tenor de bona i agradable veu, però un autèntic estaquirot escènic, va interpretar un Alfredo (l’amant de Violetta) tan correcte com inexpressiu. El tercer paper important de La Traviata és el de Giorgio (el pare d’Alfredo). El baríton rus Dmitri Hvorostovsky, un autèntic ídol al MET, va interpretar amb veu clara i potent el seu personatge. És una pena que no sàpiga respirar  i sembli “un búfal” quan agafa aire, a banda que els seus recursos interpretatius siguin també força limitats Cap dels dos van fer creïbles els seus personatges, al contrari que Natalie Dessay.  Per la seva banda, Fabio Luisi, va dirigir una vegada més l’orquestra i cor del MET amb gran solvència i va dotar la partitura de Verdi de tots els matisos requerits.

Mai m’ha agradat aquesta producció de Willy Decker, ni quan Netrebko i Villazón la van interpretar i gravar en el festival de Salzburg, ni ara. Penso que és una escenografia freda, distant i pobra, quan La Traviata és pura passió. No té elements escènics que ajudin els cantants a interpretar i està totalment barallada amb el text. Per què Annina, la serventa de Violetta, no fa absolutament res quan aquesta, a punt de morir, li demana un got d’aigua?, per què la pobra Violetta es mor sola mentre Alfredo, Giorgio i Annina s’ho miren de lluny?, per què quan Violetta demana a Giorgio que l’abraci com una filla, aquest es queda com un “don Tancredo”?. He vist moltes Traviata’s i mai cap tan insulsa, insípida i desapassionada com aquesta. Si no arriba a ser perquè la Dessay hi va deixar el cor i l'ànima dalt de l’escenari ....

aquí us deixo un dels fragments més coneguts de La Traviata, concretament el  "Sempre libera", procedent de la web del MET, correspon a la representació del dia 10 d'abril d'enguany.