Abans d’ahir vam
assistir a la darrera representació en cinema HD, de la temporada actual del
MET de Nova York. El títol escollit per aquesta ocasió era la famosa Traviata
de Verdi.
Aquesta òpera, basada en
l’obra d’Alexandre Dumas La dame aux
cemélias, va ser estrenada a Venècia el 6 de març de 1853. És una partitura
molt exigent, especialment per a la soprano que ha d’interpretar el personatge
de Violetta, perquè en cadascun dels tres actes mostra unes característiques
molt diferents. En el primer, és una cortesana de vida alegre i descontrolada
malgrat la seva malaltia. En el segon acte, una dona que ha canviat d’estil de
vida i viu amb passió l’amor que sent per Alfredo i finalment, en el darrer, una
dona vençuda no solament per l’abandonament del seu amant sinó també per la
tuberculosi que li està escurçant la vida a passes accelerades. Això requereix
una cantant que sigui capaç d’assumir tant en el cant com en la interpretació una
diversitat de registres realment excepcional.
El repartiment per a aquestes
representacions al MET estava encapçalat per Natalie Dessay. Sens dubte tota
una garantia d’interpretació dramàtica, tot i que amb la incògnita de la veu,
ja que de tots és conegut que no està travessant el seu millor moment.
Lamentablement els temors es van confirmar. Natalie Dessay va oferir un
autèntic recital representatiu, dubto que hi hagi ara per ara ningú que pugi
fer sentir al públic tanta passió i emoció interpretant. La seva veu ens va fer
patir molt, sobretot en el primer acte on va tenir greus problemes. Després, la
seva experiència li va permetre sortejar els obstacles de la partitura amb esforç, constància i una grandiosa lliçó d'interpretació. D’una cosa n’estic segur, una altra cantant hauria fracassat
estrepitosament si s’hagués trobat en una situació similar, però ella va
substituir els problemes vocals amb un dramatísme insuperable i
que a banda d’emocionar-nos va aconseguir quelcom que sembla impossible: que la
veu quedi en un segon terme. Dos detalls, el primer, quan va ser entrevistada
al final del primer acte i va reconèixer públicament: “I missed the high note. Sorry”, i el segon, quan malgrat la seva
grandiosa actuació, va sortir a saludar amb una cara d’infinita tristesa. Ella
sap molt bé que la seva veu necessita un descans important i que segurament ja
mai tornarà a ser la que ha estat en els darrers anys. En una entrevista feta
no fa massa, ella deia que quan no pugui seguir cantant al nivell que ella voldria, es
retirarà de l’òpera i és dedicarà al teatre. Sens dubte és una actriu espectacular,
de les millors que ha donat el món de l’òpera.
Natalie Dessay i Matthew Polenzani |
Al seu costat, Matthew
Polenzani, un tenor de bona i agradable veu, però un autèntic estaquirot
escènic, va interpretar un Alfredo (l’amant de Violetta) tan correcte com
inexpressiu. El tercer paper important de La Traviata és el de Giorgio (el pare
d’Alfredo). El baríton rus Dmitri Hvorostovsky, un autèntic ídol al MET, va
interpretar amb veu clara i potent el seu personatge. És una pena que no sàpiga
respirar i sembli “un búfal” quan agafa
aire, a banda que els seus recursos interpretatius siguin també força limitats Cap
dels dos van fer creïbles els seus personatges, al contrari que Natalie
Dessay. Per la seva banda, Fabio Luisi,
va dirigir una vegada més l’orquestra i cor del MET amb gran solvència i va
dotar la partitura de Verdi de tots els matisos requerits.
Mai m’ha agradat aquesta
producció de Willy Decker, ni quan Netrebko i Villazón la van interpretar i gravar
en el festival de Salzburg, ni ara. Penso que és una escenografia freda,
distant i pobra, quan La Traviata és pura passió. No té elements escènics que
ajudin els cantants a interpretar i està totalment barallada amb el text. Per què
Annina, la serventa de Violetta, no fa absolutament res quan aquesta, a punt de
morir, li demana un got d’aigua?, per què la pobra Violetta es mor sola mentre
Alfredo, Giorgio i Annina s’ho miren de lluny?, per què quan Violetta demana a Giorgio
que l’abraci com una filla, aquest es queda com un “don Tancredo”?. He vist
moltes Traviata’s i mai cap tan insulsa, insípida i desapassionada com aquesta.
Si no arriba a ser perquè la Dessay hi va deixar el cor i l'ànima dalt de l’escenari ....
aquí us deixo un dels fragments més coneguts de La Traviata, concretament el "Sempre libera", procedent de la web del MET, correspon a la representació del dia 10 d'abril d'enguany.
aquí us deixo un dels fragments més coneguts de La Traviata, concretament el "Sempre libera", procedent de la web del MET, correspon a la representació del dia 10 d'abril d'enguany.
Aquesta vegada podem estar mes o menys d'acord amb els intèrprets, les veus..... però absolutament en desacord amb la producció que em va encantar. La posada en escena em va semblar preciosa, senzilla però que fa ressaltar els personatges com cap altre.
ResponEliminaJa veus com podem les persones tindre punts de vista tan diferents.... o potser es que estaves a la sala 8 i jo a la 10.... i a la fila 1..... jajajaja
Una abraçada
Segur que era cosa de les sales, en la 8 feien un muntatge i en la 10 un altra, je, je. A mi, de totes maneres, la interpretació de la Dessay em va fer oblidar tot el que hi havia pel voltant.
EliminaUna abraçada
Hola Josep, com semprè una crònica mágnifica.
ResponEliminaUna abraçada.
Gràcies per la visita i cpel comentari.
EliminaUna abraçada Maia
No sabia que els cantants feien entrevistes entre els actes, m'ha sorprés i m'he preguntat si ho fan com els pesats dels futbolistes i esports massius en general: amb un pantallot ple de publicitat i esponsors a darrera... :S
ResponEliminaÒscar,
EliminaUna de les coses interessants que tenen les retransmissions en directe des del MET, es que en els entreactes i exclusivament per la gent que segueix a través del cinema la retransmisió, s'ofereixen entrevistes en directe amb els protagonistes, tot just surten de l'escenari. Per descomtat no hi ha publi, ja que es fan normalment davant del decorat, en el camerino o pels passadissos del teatre (on no faci nosa als tramoistes que en aquell moment estan treballant a tota màquina), i naturalment no hi ha declaracions "xorres" del tipus "ha sido un rival difícil", "hemos tenido mala suerte y merecimos un mejor resultado" i demés tòpics. Es interessant i escurça el temps que hi ha entre acte i acte. Aquests americans seran com son, però s'ha de reconèixer que aquestes coses les saben fer molt bé.
Una abraçada
Tinc un doble problema per assistir-hi: primer que no me n'assabento de quan seran (fàcilment solucionable amb una mica d'esforç personal) i el segón que solen ser entre setmana oi? I es clar, això m'ho complica molt.
EliminaPerò fa temps que he decidit que la única manera que tinc de gaudir de la òpera i que estigui a l'abast de la meva butxaca és anar al cine a veure-la en directe... o sigui que si aquest any ja s'ha acabat ho hauré de fer el vinent. Però ho tinc ben interioritzat :)
Òscar,
EliminaLes òperes des del MET de Nova York, sempre comencen a les 7 de la tarda (hora d'aquí). El més atractiu, a banda dels millors repartiments que es poden trobar avui en dia, es que es en rigorós directe, amb els mateixos descans que al teatre. Si t'interessa ja et faré arribar la programació de la propera temporada (ja es oficial) i a veure si t'animes.
Una abraçada
M'interessa molt! :)
ResponElimina