MANON A NOVA YORK

Jules Massenet (1842-1912), està considerat un dels grans i més populars músics francesos. Va composar vint i cinc òperes, però també música per a ballets, oratoris, cantates i obres per a orquestra i piano, a més d’unes dues-centes cançons.  La seva obra es considera que va influir  en músics veristes com Leoncavallo, Mascagni o Puccini. A banda de Manon, les òperes més representades de Massenet son: Le Cid, Werther, Tahïs i Cendrillon.

Manon, estrenada a París el 1884, és possiblement la seva òpera més famosa. Basada en “Les aventures du Chevalier Des Grieux et de Manon Lescaut” de l’Abate Prevost, relata la història d’una joveneta, Manon, predestinada a la vida monacal que la seva família ha decidit per a ella, però es fuga amb el cavaller Des Grieux (del qual, mai no hem sabut el nom), suposadament enamorada, però bàsicament per fugir i dedicar-se al que li agrada, el luxe i la vida fàcil. Des Grieux és “segrestat” per sicaris al servei del seu pare per tal que deixi la vida “pecaminosa” que du amb Manon i ella, afavorida per la circumstància, es dedica al que li agrada, per a la qual cosa no li falten candidats rics que la complaguin. Amb el temps, ella se n’assabenta que Des Grieux, a causa d’un desengany amorós (evidentment el d’ella) ara és l’abat de Saint Sulpice, on la seva oratòria triomfa entre els feligresos/es. Ella el va a veure i el sedueix, malgrat la resistència (poca) que ell hi oposa. Ella l’arrossega al luxe i al joc i en el casino guanya una fortuna, però el perdedor, un ex-pretendent de Manon, els denuncia a ell per trampós i a ella per “dissoluta”. Ell, gràcies a les gestions del seu pare és posat en llibertat i es dedica a cercar la d’ella, però passa el temps i no ho aconsegueix fins que un dia, quan un grup de presoners van camí del port per a ser deportats, aconsegueix subornar el sergent de la guàrdia i pot quedar-se sol amb Manon, que malalta pel temps passat a la presó morirà finalment en braços del seu amant Des Grieux.

Jules Massenet (1842-1912)

La posada en escena del MET de Laurent Pelly em va semblar pobra, mancada d’imaginació, i amb una gran quantitat de comportaments dels personatges fora de lloc. On era el “candor” d’una Manon de 16 anys, o el “recat” de les senyores del segle XIX, ja que semblava que anaven totes com llopes darrera dels rics o “bavejant” quan escolten el sermó del jove abat de Saint Sulpice?. Com pot ser que Manon entri a l’església “descocada” com qui va a recollir un Òscar?. Per no parlar del “niu” d’amor de Manon i Des Grieux que més aviat semblava les golfes de la 13 rue del percebe o el casino clandestí, amb més elements d’un pàrquing que d’una sala de joc. A més, molts moments ens “recordaven” (per no dir “copiaven”) clàssics del cinema com My Fair Lady, Hello Dolly o “Els cavallers prefereixen les rosses”, això sí, sempre amb un vestuari al servei de la diva Netrebko.

L’orquestra i el cor del Metropolitan, com de costum, van sonar d’allò més bé sota la batuta de Fabio Luisi.

Pel que fa als intèrprets, Anna Netrebko composa una Manon poc clàssica, i que en el primer acte s’acosta més a una cupletista que a una innocent noieta. En l’aspecte vocal, això sí, magnífica, tot i que una primeríssima figura mundial com ella no es pot permetre el luxe de fer dues “pifiades” consecutives per voler arribar amb la veu on no pot ni necessita fer-ho. Això no desllueix una gran actuació però sí que la taca una mica.

Per a mi, el millor de la nit, i de llarg, el tenor polonès Piotr Beczala. Va interpretar un Des Grieux increïble, excels, immillorable. Sens dubte és un dels millors (mai diré el millor) tenor interpretant òpera francesa (i moltes coses més també). Ahir al vespre, en arribar a casa, vaig estar buscant pel YouTube, interpretacions del  “En fermant les yeux” del segon acte de Manon, per diferents cantants, i us asseguro que no en vaig trobar cap que em fes oblidar la meravellosa interpretació de Beczala. “Gallina de piel” total!!.

Piotr Beczala i Anna Netrebko en dos moments de Manon,  l'escena de Saint Sulpice i el darrer acte.                    (fotos: Ken Howard-Met)

La resta del repartiment, molt equilibrat. Amb un Paulo Szot fent un cosí de la Manon magnífic, un David Pittsinger (Comte Des Grieux), Christopher Montagne (Guillot) i Bradley Garvin (Brétigny) també a un molt bon nivell, així com l’Anne-Carolyn Bird (Pousette), Jennifer Black (Javotte) i Ginger Costa Jackson (Rosette).

En resum, una molt bona vetllada operística, preludi de la darrera d’aquesta temporada que serà el dissabte vinent. Una Traviata que ja veurem com funcionarà i amb qui. N’informarem.