SEVILLA

La Torre del Oro

Fa unes setmanes vam tenir ocasió de passar uns quants dies a la capital andalusa. Sevilla, que feia gairebé vint anys que no visitàvem (des de l’Expo), ens va semblar una ciutat viva, plena d'olors i colors i força més moderna i menys folklòrica del que habitualment surt reflectida en els mitjans.

D’entrada, dir que els tres eixos que atrauen més turisme (Setmana Santa, toros i flamenc) no els vam “tastar” per la senzilla raó que no ens interessen, a banda que la Setmana Santa, ens ha agafat totalment fora de temporada. Per contra, no vam trobar poder assistir a cap de les representacions de “Le nozze di Figaro” que aquells dies es representava al Teatre de la Maestranza, perquè, tal i com ja sabíem, feia setmanes que les localitats estaven exhaurides.

El nostre interès se centrava en algunes de les “joies” de la ciutat, com poden ser la catedral o Los Reales Alcázares (ambdues obres declarades patrimoni de la humanitat per l’Unesco), i per descomptat en la història més antiga de la ciutat representada tant en el Museu Arqueològic com en les restes romanes d’Itàlica, a la veïna localitat de Santiponce. Per cert, cal destacar l’esplèndid estat de conservació de molts mosaics romans tant en el museus com a l’aire lliure a Itàlica.

De cap manera vam renunciar als passejos per barris com Triana o Santa Cruz, l’antic barri jueu, que és una autèntica delícia en tots els sentits, o visitar palaus com la Casa de Pilatos o el de la Marquesa de Lebrija que contenen moltes restes de procedència romana o àrab, que en el seu dia van poder ser preservades de la seva desaparició, gràcies a uns quants aristòcrates, amants de l’art i la història que es van avançar als depredadors habituals d’obres d’art antic.

Tampoc ens vam poder resistir, en l’aspecte gastronòmic, al “tapeo” que es viu en qualsevol racó de la ciutat a qualsevol hora del dia i, afegiria, de la nit, però no varem caure en la “temptació” de passejar en carro de cavall pel barri antic.

(Dalt) Mosaic d'Itàlica  /  Estàtua de Venus al Museu Arqueològic  /  Una racó del barri de Santa Cruz
(Baix) Pati de la Casa de Pilatos  /  Façana del Palau de la Marquesa de Lebrija  /  Mosaic al barri de Triana

Pel que fa al que queda dempeus de l’Expo-92, nosaltres no vam veure-ho de prop, però pels comentaris dels mateixos sevillans, queda poca cosa i mal aprofitada. S’han conservat alguns dels pavellons que es van construir, on si han traslladat alguns organismes oficials, museus o un auditori, també un parc temàtic d’escàs èxit, i em sembla que en concurs de creditors, i un parc tecnològic que no acaba d’arrencar totalment.

Una de les obres més controvertides que s’han fet en els darrers anys (es va inaugurar el mes de març d’enguany), ha estat la remodelació de la Plaza de la Encarnación, amb la construcció d’una faraònica estructura (150x70 metres) que ocupa la totalitat de la plaça i que amb el nom de “Metropol Parasol” (en l’argot sevillà: las setas) va dissenyar  l’arquitecte alemany Jürgen Mayer. Aquest projecte alberga entre d’altres, un aparcament, el nou Mercado de la Encarnación, el Antiquarium de Sevilla (amb les restes romanes trobades durant les obres), una gran plaça apta per a espectacles i un magnífic mirador-passeig que et permet fer un llarg recorregut per sobre de tota l’estructura i veure tota ciutat des d’una alçada de 26 metres.

La Giralda  /  Interior de la catedral  /  Dues imatges de Los Reales Alcázares

Un dels trets més característics de la ciutat és el gran nombre d’esglésies, capelles, ermites i convents de tots els estils i èpoques. Des del gòtic-mudèjar fins el barroc més recarregat. Evidentment, per sobre de  totes, destaca la monumental catedral (1401), construïda en l’espai ocupat per l’antiga mesquita major de la ciutat, i que és el temple gòtic més gran del món i el recinte catòlic més extens després de Sant Pere al Vaticà i Saint Paul a Londres. Però encara conserva algun dels elements de l’arquitectura àrab original, com són el Patio de los Naranjos i la Giralda, reconvertida en campanar de la catedral.

Sevilla, a més, és una ciutat que serveix de decorat a moltes òperes, Don Giovanni, Il Barbiere di Siviglia, Le Nozze di Figaro, Fidelio, Carmen, La Favorita o La Forza del Destino entre moltes, tenen com rerefons aquesta ciutat. Nosaltres vam buscar i, teòricament trobar alguns d’aquests escenaris, com la fàbrica de tabacs on treballava Carmen (avui universitat de Sevilla), “les remparts de Séville” (muralles), també de l’òpera Carmen, o el balcó on se suposa que Rossina canta “una voce poco fa” a Il barbiere.

(Dalt) El projecte Metropol-Parasol a la Plaza de la Encarnación  /  Plaza de España
(Baix) Escenaris d'òpera: l'antiga fàbrica de tabacs (avui Universitat de Sevilla),  "Les remparts de Seville" i el suposat balcó de Rossina. 

Entre les coses que ens han cridat l’atenció cal destacar els tendalls que cobreixen molts carrers cèntrics per tal de protegir els vianants del sol estiuenc. Cal dir que tot i que la temperatura de finals de setembre era en graus més elevada que la de Barcelona, la sensació de calor era inferior i això es notava en la suor, molt inferior que a casa nostra. Més coses, la gran quantitat de plaques fetes amb mosaics que guarneixen les parets de qualsevol racó de la ciutat, sobretot (i de forma gairebé malaltissa) al barri de Triana on hi havia moltes façanes amb un mosaic recordant un torero, un poeta, una Mare de Déu o qualsevol personatge públic que tingués relació amb aquella casa o carrer. I és que la indústria del mosaic no ha entrat en crisi a Sevilla, ja que no hi ha casa, comerç, hotel o restaurant, que no tingui un o molts racons decorats amb rajoles de mil formes i colors.

(Dalt) La religió serveix fins i tot per anunciar tapes  /  Tendalls al carrer de Sierpes  /  Papereres ben "senyalitzades"  /  Un dels molts mosaics del barri de Triana .
(Baix)  El souvenir tòpic  /   "esgotat" per la feina  /  Avís curiós 

També ens va cridar l’atenció el monument de bronze de mida natural dedicat a l’actual Duquesa d’Alba, les papereres amb un cartell indicant que “allò” és una paperera, o els cartells que hi ha a molts llocs, com un que vam trobar a la molt popular  bodega-tasca  “El Rinconcillo” que deia: “Prohibido terminantemente el cante”. Per cert, seguint una tradició medieval (aquest establiment està obert des de l’any 1670), per anar als serveis, les dones han de demanar la clau, naturalment, els homes no. Increïble però cert. Tot això i molt més són contradiccions que es poden trobar en una encantadora i atractiva ciutat com Sevilla, que viu a cavall de la modernitat i l’anacronisme.