diumenge, 8 de juny del 2008

Pedres (2) SANT PERE DE CASSERRES

Avui proposem la visita d’unes “pedres” molt properes. Es tracta d’una sortida molt atractiva que combina paisatge, història i patrimoni arquitectònic.

El Monestir de Sant Pere de Casserres és una joia del romànic, situat majestuosament en un meandre del riu Ter. L’estil arquitectònic inicial és romànic de l’escola catalano-llombarda, tot i que el claustre es va construir la segona meitat del segle XI.

És l’únic monestir de l’orde benedictí a Osona i va ser erigit per nobles osonencs. Les obres començaren l’any 1006 quan la vescomtessa Ermetruit comprà el domini de Casserres al comte de Barcelona Ramon Borrell, amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere.

A partir del 1012 començà a haver-hi vida comunitària, si bé fins el 1050 l’església no fou consagrada. El monestir però, baixà aviat a la condició de priorat per no poder mantenir els dotze monjos necessaris per a continuar essent abadia.

El 1079 va perdre la independència quan va ser unit al gran monestir de Cluny pels vescomtes d’Osona i Cardona, els seus fundadors, per tal d’assegurar-hi la vida monàstica regular. Més endavant, al segle XIII, la comunitat va augmentar, però mai va passar de dotze o tretze persones, i durant els segles XIV i XV la vida comunitària va decaure de tal manera que a finals del segle XV només hi havia dos monjos a Casserres.
Els bisbes de Vic, que durant anys havien intervingut activament en la vida del monestir, van deixar de fer-ho per la manca d’entrada de diners de les rendes del monestir, i això va marcar una forta davallada per al cenobi. L’any 1752 el priorat i tots els seus béns van passar al col•legi dels jesuïtes de Betlem de Barcelona, del qual va ser una simple possessió o granja. Però aquesta possessió va acabar quan l’any 1767 Carles III va decretar l’expulsió dels jesuïtes.

Posteriorment va passar a mans particulars i es va mantenir com a masoveria fins que l’any 1991 va ser adquirit pel Consell Comarcal d’Osona que, juntament amb la Generalitat de Catalunya, va dur a terme la restauració del conjunt del monestir durant els anys 1994-1998.


En resum, una visita molt interessant, que es pot conjugar, per reposar forces, amb un bon àpat al restaurant Fussimanya, a Tavèrnoles, on es poden degustar plats i productes del país, molt recomanables les taules d’embotits i les carns a la brasa, per un preu molt raonable.

7 comentaris:

  1. Quina sort que tenim de posseir joies com aquestes en el nostre patrimoni. Mira, així hi viatgem, ni que siga amb foto. Salutacions.

    ResponElimina
  2. Ostres Josep, jo vaig estar en aquest monestir una pila d'anys, exactament la friolera de 30 anys cap allà als finals dels 70. Amb el Virtèlia vam anar-hi a fer un concurs de fotografia i la veritat que en tinc un record molt inesborrable. Com pots imaginar-te no hi havia res restaurat i era una autèntica ruina però conservava la bellesa dels llocs plens d'història.
    Ens apuntem l'excursió per fer-la properament, ara, avís a navegants, el restaurant Fusimanya s'ha de reservar si no et pots quedar sense taula.
    Boníssima crònica, Josep!

    ResponElimina
  3. Gràcies pels vostres comentaris.

    Francesc,

    Penso que si tots conneguèssim una mica millor el nostre passat, segurament tindriem una mica més d'autoestima nacional. Si a més gaudimm del patrimoni i viatgem, com diem aqui, oli en un llum.

    Parella vermella,

    Realment fortografiar pedres es una passada, si a sobre l'entorn acompanya, és fantàstic. Per cert, teniu raó pel que fa a Fussimanya, nosaltres hi vam anar fa uns dies amb uns amics i la taula la teniem reservada feia quinze dies.

    ResponElimina
  4. Hola Josep,
    fa uns anys vaig anar amb l'Asun al Parador de Vic (a Sau) i aquesta va ser una de les excursions que vàrem fer. Guardo un molt bon record d'aquells dies i ara tu me'ls has fet recordar. Gràcies

    ResponElimina
  5. Ruben,

    Gràcies pel teu comentari i m'alegro molt que el post parlant de les "pedres" de Sant Pere de Casserres t'hagi portat bons records.

    Fins aviat

    ResponElimina
  6. Doncs jo no hi he estat mai, però gràcies a aquest fantàstic reportatge, pel qual et felicito de tot cor, Josep, com a mínim l'he conegut.

    Quanta raó tens quan dius que si coneguéssim més el nostre passat tindríem molta més autoestima nacional!

    I ara disculpeu la "boutade", però m'ha fet molta gràcia que la parella vermella adverteixi que s'ha d'encarregar taula si es vol menjar al Fussimanya... No és nota, no, que són gent "de vida" :))

    Salut, amics!

    ResponElimina
  7. Enric,

    Si no hi has estat, et recomano la visita a Sant Pere, encara que serveixi d'excusa per després anar a Fussimanya.

    ResponElimina