divendres, 11 de juliol del 2008

DONOSTIA

Fa un dia gris, diuen que plourà, nosaltres tenim previst anar a Donostia i, malgrat l’amenaça meteorològica, agafem el cotxe i carretera i manta.

Donostia és una de les nostres ciutats predilectes per molts motius, pels seus edificis senyorials evocant el romanticisme de la “Belle Epoque”, pels seus festivals de cinema i jazz, per les platges d’Ondarreta, la Kontxa i Zurriola, per l’Igueldo i l’Urgull que les vigilen des de les altures, per la catedral i pel Kursaal, i per moltes coses més que la fan acollidora i especial.

En arribar-hi, vam passejar per la seva part antiga, amb carrers plens de bars i tabernes que ja començaven a omplir els seus mostradors de “pintxos” de mil colors i sabors. Vam arribar al moll de pescadors on les gavines sobrevolaven els vaixells a l’aguait del peix que no tardaria en arribar. Vam voltar pel seu “boulevard” ple de vida, per la vorera del riu Urumea i per les buides platges que esperaven que el bon temps arribés i les omplís de gent.

Va arribar l’hora de dinar i vam dirigir-nos al Kursaal, la sala de concerts, exposicions i congressos de Donostia, que també compta amb dos restaurants sota la direcció de Martín Berasategui. A la planta primera hi ha el restaurant d’alta cuina i a la planta baixa el que anomenen “gastropub” MB.

Vam entrar i ens vam entaular en aquest darrer, que ja havíem visitat anteriorment però com que la carta la renoven cada temporada, hi havia propostes que no coneixíem.

Els plats que vam triar van ser els següents:

De primers:
Arroz cremoso de marisco con láminas de pulpo, mejillones de roca y espuma al all i oli.
• Ensalada de langostinos con tartar de aguacate, mesclum de lechugas y vinagreta ligera de tomate
.



De segons:
Muslitos de pato confitado sobre trigo sarraceno, cocinado con hongos y “mojo” de coriandro.
• Muslo de pollo confitado y glaseado con requesón de vaca e Idiazábal y pincelada de maracuyá.

De postres:
Sopa fría de fresas, grosellas y frambuesas con crema helada de queso fresco.
• Sorbete de manzana verde bañada con una infusión de menta y cítricos, espuma de yoghourt y piedras de mantequilla.


Mentre dinem, contemplant el paisatge desert i melancòlic de la platja de Zurriola, comença a ploure. La pluja segueix quan ja hem degustat el cafè final i quan sortim al carrer la temperatura ha baixat força. Fa molt vent, encara sort que hem pogut passejar i gaudir de la ciutat durant el matí malgrat les pessimistes prediccions de “l’home del temps”.

Amb tot, ens emportem, una vegada més, un bon record de Donostia.

-

13 comentaris:

  1. Quina enveja que m'esteu fent!!!!...San Sebastian és una de les meves ciutats preferides, tant elegant, amb la Concha, el barri antic, los montaditos...Uff!!!...I aquest Arroz cremoso fa una pinta increible! Quina gana que m'està entrenant...serà qüestió d'anar a sopar! jeje!!
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  2. El post, preciós. Les fotos... quina envejaaa! Estava tan bo com sembla a les fotos? Quina manera tan original de presentar uns plats que només amb el nom ja fa ganes de fotre'ls un mos. Salutacions i més posts com aquests, "per fa"! ;)

    ResponElimina
  3. Teniu raó: Donosti és preciós i els "montaditos"... ai els "montaditos"!

    ResponElimina
  4. Quina enveja un altre cop, i els montaditos, jo menjaria de tapes sempre, ara tasto això, ara tasto allò
    Que per molts anys podeu gaudir de gestes semblants
    Ester

    ResponElimina
  5. Josep i Glòria,
    El post és preciós i els plats semblen una exposició de joieria i ja no parlem de la descripió de cada tast, vertadera literatura gastronòmica.
    Gràcies per explicar-nos-ho.

    ResponElimina
  6. Eva,

    Passejar per Donostia és realment fantàstic i per descomptat obre la gana. Ja només queda fer la tria d'on anar a entaular-te o a menjar "pintxos" a peu dret.

    Francesc,

    La resposta és sí. Els plats estaven tan bons com semblen.

    Gemma,

    Pel que dius, a tu això dels "montaditos" et porten de corcoll. No és el mateix però per matar el cuquet, sempre es pot buscar un restaurant basc de guàrdia.


    Ester,

    El mateix, busca el mateix restaurant de guàrdia i afanyat abans que tanquin.

    Glòria

    Tens raó tots els plats que servien eren aptes per a ser exposats. Autèntiques virgueries.

    Una abraçada a tothom.

    ResponElimina
  7. Quina enveja que ens esteu fent amb aquest viatge... es nota que vau disfrutar!
    Donosti és una ciutat preciosa, hi hem estat forces vegades i sempre hi tornem. Aquest estiu, de camí cap als Picos d'Europa, hi farem una parada... em fa il·lusió (i una mica de vergonya de confessar) anar a sopar al restaurant de l'Arguiñano... no és un Subijuana ni un Berasategui ni un Arzak... però tinc ganes d'anar-hi ;)

    ResponElimina
  8. Gemma,

    No volem fer enveja, eh?, només us expliquem per si alguna cosa serveix de suggeriment a algú que vaig cap allà dalt.

    Vosaltres ja teniu taula reservada a ca l'Arguiñano?. Suposo que també deu ser una mica difícil trobar lloc. I a Zarautz, fa dos anys, al mes d'agost, va ser materialment impossible deixar el cotxe: ni al carrer ni a cap pàrking, tot ple!. Suposo que l'Arguiñano en deu tenir de pàrking. Ja ens ho explicareu!.

    Fins aviat

    ResponElimina
  9. Sí, tinc reservada taula pel 16 d'agost! Però de fet, a l'Arguiñano no és gaire complicat trobar taula, és un restaurant normalet, comparat amb el que costa trobar taula a l'Arzak...

    Ja explicaré, també faré fotos dels plats, a veure si són tan bons com els del Kursaal ;)

    ResponElimina
  10. Ai, Donosti és una ciutat de la que costa marxar-hi, la seva dimensió humana i la seva bellesa et deixen marcat per sempre.
    Felicitats pel post!

    ResponElimina
  11. Jo també soc una enamorada de Donosti, i amb aquest post em venen unes ganes d’anar-hi de nou!!!!!
    Fa un temps vaig tenir una amiga vivint allà i varem recórrer un munt de restaurants i tabernes i per tot varem menjar molt bé.

    Fantàstiques les fotos!!

    Un petó
    Xaro

    ResponElimina
  12. Gemma,

    Que et vagi molt bé per Can Arguiñano i naturalment esperem informació i fotos.

    Amics vermells,

    Teniu raó, Donostia és una ciutat de la que costa marxar, i no costa gens tornar-hi, afegiria.

    Xaro,

    Em sembla que igual que tu, tots estem "penjats" per Donostia. Es questió d'anar-hi tornant de tant en tant.

    Una abraçada a tothom

    ResponElimina