El repartiment estava encapçalat per la soprano Ángeles Blancas en el paper de Luisa, Albert Montserrat en el de Rodolfo, Stefano Antonucci en el de Miller, Ricardo Zennato en el del comte Walter, Nino Surguladze en el de Federica, Pavel Kudinov en el de Wurm i Itxaro Mentxaka en el de Laura.
La gran triomfadora de la tarda va ser sense cap mena de dubte la soprano Ángeles Blancas que va fer una exhibició tant de veu com d’interpretació. El tenor Albert Montserrat no va estar a l’altura, amb la veu molt forçada i en un paper que no li anava gens. La resta del repartiment va estar correcte en els seus papers, destacant la jove mezzo-soprano Nino Surguladze.Per cert, vam tenir l’ocasió de conèixer personalment en Josep Rumbau, autor del bloc “Medicina del canto, òpera, música y otras cosas” amb qui vam estar conversant abans de començar la representació i durant l’entreacte de l’òpera i aprofitem l’ocasió per a recomenar aquest magnífic bloc, en el qual cada nit se’ns proposa un petit fragment musical que ens ajuda a relaxar-nos abans d’anar a descansar.
Tornant a Luisa Miller, com que no tenim imatges de la representació del Liceu, us proposem tot seguit la interpretació de l’ària “Quando le sere al placido” feta per Carlo Bergonzi l’any 1981.
Bergonzi, un dels millor intèrprets de Verdi que hi ha hagut, va néixer a Parma el 13 de juliol de 1924, per tant, d’aquí a pocs dies farà 84 anys. Aquest post doncs, serveix també per felicitar el gran tenor italià.
No coneixia el Bergonzi en cant, només de nom. Per cert, ara que els americans volen multar youtube per això de les imatges, podrem seguir disfrutant de l'òpera així?
ResponEliminaEl bloc de "Medicina del cant..." l'he visitat i ja el tinc a les adreces d'interès. Això de l'òpera de butxaca segurament era una bona idea.
Sempre que entre al tema òpera, pense amb les companyes que donen música a l'institut. Alguna d'elles em diu que l'alumnat no aguanta l'òpera, ni la més coneguda ni sols les àries. Com es pot crear afició a l'òpera si, inicialment, ja en tenen rebuig? Quina llàstima.
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaEl Carlo Bergonzi, per al meu gust, és un dels millors tenors de sempre, jo fins fa pocs anys el coneixia només de nom però vaig començar a escoltar grabacions seves i em va entusiasmar.
Confio que no afecti massa tota lo moguda contra el youtube, ja veurem que és el que passa.
Celebro que t'hagi agradat el bloc de la "medicina del cant", els posts són breus i interessants i el Josep Rumbau és un tipus super-agradable.
En quant al que comentes sobre la gent jove i l'òpera, és una llàstima. Al Liceu ja fa vàries temporades van iniciar uns cicles per a les escoles (i també familiars) amb el títol del "El Petit Liceu". Adapten òperes (les escurçen) i les fan atractives per als nens. Ara mateix em venen al cap títols com "La Petita Flauta Màgica" o "El Superbarber de Sevilla", i tenen força èxit. Potser és una manera de començar, com a mínim, a "estovar" l'oïda de la canalla, tan castigada per les músiques (?) que solen sentir per la tele.
Com sempre, un plaer "parlar" amb tu.
Estic contenta de trobar persones que gaudexin de l'opera i la música clasica.. M'agrada molt el teu blog!!
ResponEliminaPetonets musicals
Durant 4 anys vaig tenir com a professor de cant Miguel fleta, fill del famos tenor. Vaig escoltar moltes de les seves grabacions... pero algunes vegades els seus llarguissims "pianissims" i repetits masses vegades segons la meva modesta opinió.... es clar, jo no soc ningu en el mon de la musica, nomes una dona que ha cantat molt i que esta boja per la musica clasica i l'opera especialment. En podries donar la teva opinió...d'aquest cantant?
ResponEliminaMoltes gracies i una forta abraçada
Mamapi,
ResponEliminaGràcies pels teus comentaris.
No puc estar d'acord amb que tu "no ets ningú en el món de música" ja que has cantat i com a mínim ets molt més que nosaltres.
Pel que fa al Miguel Fleta, no podem opinar massa, ja que hem escoltat molt poques coses d'ell. El que si puc dir, es que al meu sogre li agradava molt i en parlava sovint, tant d'ell com d'altres cantants de le seva època com el Marcos Redondo o l'Hipólito Lázaro, als quals havia vist en directe en més d'una ocasió.
Fa unes setmanes en un bloc, "la coctelera"(potser ja el coneixes) van fer una comparació entre el Miguel Fleta i l'Hipólito Làzaro, cantant tots dos el "A te o cara" dels Puritans de Bellini, per tal d'apreciar les diferències interpretatives. Et deixo l'adreça per si t'interessa:
http://www.lacoctelera.com/operasiempre/categoria/miguel-fleta
Esperem seguir coomptant amb les teves visites i per descomptat, si vols, amb els teus comentaris.
Una abraçada i fins aviat.
Com ja vaig comentar a la Glòria per telèfon, no vaig disfrutar gaire amb aquesta “Luis Miller”, una òpera que en algun bloc un entès va calificar fins i tot de “kquita”, cosa amb la qual no hi estic gens d’acord, però en això dels gustos, sempre he cregut que el millor és no discutir.
ResponEliminaL’Àngeles Blancas em va agradar però no em va meravellar, i per a mi va ser, junt amb la sempre impecable Itxaro Mentxaka, així com el chor, el millor de la representació d’una òpera preciosa que requereix millors intèrprets.
Pel que fa a l’ària “Quando le sere al placido”, a mi personalment m’agrada moltíssim i em commou cantada pel vostre paisà. Aquí el pots sentir i veure.
He visitat el bloc de què parleu i m'ha semblat molt interessant. Ja me'l miraré ben mirat.
Enric,
ResponEliminaD'acord amb tu. Aquesta òpera requeria millors intèrprets. També és una llàstima que les òperes primerénques de Verdi se les despreci tan olimpicament, sembla ser que abans de la Traviata o Rigoletto no hi havia Verdi, i aquesta Luisa Miller, com Nabucco o d'altres són bonísimes.
Molt bona la versió del Carreras del "Quando le sere al placido" que indiques, i és que el Josep Carreres dels 80 era de lo milloret que s'ha escoltat.
Una abraçada
Josep,
ResponEliminaJo, que ja tinc una edat, escoltava al malaurat Joan LLuch que, amb la seva veu neta i cultíssima, retransmetia fa molts anys les òperes des del Liceo, per Radio Nacional de España en Barcelona i...recordo que va venir en Carlo Bergonzi, un home ja gran, per cantar L'elisir. En Joan Lluch va dir que l'havia anat a buscar a l'aeroport, i que era un home encantador però, com que també tenia una edat i era molt perfeccionista, els dies que cantava no obria la boca per parlar i, es va passar el dia xerrant amb en Joan Lluch, aquest de viva veu i "il catedrattico" com li deien a Bergonzi, contestant per escrit...He pensat que, si no la sabies, t'agradaria l'anècdota.
Aquella nit vaig escoltar una "Furtiva" canònica en la veu d'en Bergonzi.
Respecte de la veu d'en Carreras, penso sincerament que no ha estat la més potent però si una de les millors del seu temps i, inqüestionablement, la mes bella. Mai el gran Pavarotti, en Plàcido i tants altres grans tenors, han estat amos d'un instrument tan dúctil i tan ric en matisos. Ja veieu a qui varen triar el Karajan i el Bernstein...això ja ho diu tot.
Preciosa la versio bergoniziana que has penjat.
Glòria,
ResponEliminaCom sempre, encantat de llegir-te.
L'anècdota que expliques és molt bona.
Jo no fa gaire més de 20 anys que estic fascinat pel món de l'òpera (abans només escoltava música clàssica) i per tant el Joan Lluch, tot i que l'havia escoltat, en aquella època no el seguia.
El Carlo Bergonzi em va agradar des de que li vaig escoltar una Bohème amb la Tebaldi en un disc que tenia el meu sogre. Des d'aleshores l'he escoltat força i cada vegada m'ha agradat més.
Del Josep Carreras què més podem dir que no s'hagi dit ja darrerament?.
Una abraçada