Aquesta òpera, una de les que més mals de cap va causar a Verdi, va ser estrenada el 17 de febrer de 1859 al Teatro Apollo de Roma, és a dir, enguany fa 150 anys.
Els mals de cap els va ocasionar la trama, ja que estava basada en els fets que van envoltar l’assassinat del rei Gustau III de Suècia. La censura de l’època va exigir a Verdi molts canvis en la posada en escena. Verdi va intentar canviar el menys possible la història, i tot i que l’estrena no es va fer a Nàpols (ciutat amb molts més problemes de censura), sinó a Roma, les modificacions van ser notables. L’acció es va traslladar d’Estocolm a Boston i el rei Gustau va ser substituït pel comte de Warwick, ja que les lleis de l’època prohibien l’escenificació de l’assassinat d’un rei. En els darrers anys, però, en algun muntatge s’ha recuperat el llibret original d’Antonio Somma i s’ha tornat a representar amb el personatge del rei Gustau en lloc del comte de Warwick. No obstant això, la majoria de les produccions segueixen amb el comte i no amb el rei.
Recentment, nosaltres vam tenir ocasió de veure aquesta òpera en el viatge que vam fer a Londres, en una coproducció de la ROH amb el Real de Madrid, el Comunale de Bolonya i el Houston Grand Opera. Una versió força espectacular amb vistosos i atractius jocs de miralls.
La interpretació va anar a càrrec de Ramon Vargas (Riccardo), Angela Marambio (Amèlia), Giovanni Battista Parodi (Samuel), Dalibor Jenis (Renato), Elena Manistina (Ulrica) i Anna Christy (Oscar) en els papers principals. El nivell general dels cantants va ser força bo, però jo destacaria per sobre de tots, l’Anna Christy amb unes magnífiques coloratures. La direcció de Maurizio Benini, molt correcta al servei de la partitura i els cantants en tot moment.
A grans trets la trama de l’obra gira al voltant de Riccardo, Comte de Warwick, que està enamorat en secret d’Amèlia, esposa del seu amic i fidel secretari Renato. Durant una audiència, Oscar, patge del comte, avisa aquest dels rumors de conspiració però Riccardo no en fa gaire cas. A la mateixa audiència un jutge proposa l’exili de la bruixa Ulrica, però Oscar la defensa i el comte proposa anar a visitar-la d’incògnit. Amèlia també és a la cabana de la bruixa per demanar-li un remei per oblidar un amor prohibit. La bruixa li recomana unes herbes que haurà de recollir de nit al bosc prop de l’arbre del patíbul. Amèlia se’n va a buscar les herbes i Riccardo decideix seguir-la. Abans però, la bruixa profetitza al comte que morirà assassinat i l’assassí serà la primera persona a qui doni la mà. Riccardo se’n riu i quan veu arribar el seu amic Renato, li dona la mà per convèncer la bruixa que la seva profecia mai podrà acomplir-se.
Entretant, al bosc, Amèlia recull les herbes quan apareix Riccardo que li confessa el seu amor, però ella s’estima Renato, el seu marit, i no sap què fer. Poc després també arriba Renato al bosc per advertir Riccardo del perill que corre a causa de la conspiració. Riccardo ha de fugir i deixa Amèlia, amb la cara coberta per no ser reconeguda, en companyia de Renato i li demana que la porti a la ciutat sense preguntar-li res, ni tan sols el seu nom. Renato s’hi compromet, però quan arriben els conspiradors i ataquen Renato, Amèlia, intentant protegir-lo, es descobreix. Els conspiradors es burlen de Renato i aquest, furiós, els cita per l’endemà a casa seva.
Renato resol venjar-se del comte unint-se a la conspiració i quan arriben els altres conspiradors es juguen qui serà el que matarà Riccardo. La sort fa que sigui Renato l’escollit, i serà durant el ball de màscares que se celebrarà al palau del comte. Riccardo entretant, valora la seva amistat amb Renato i per no caure en temptacions, decideix enviar-lo amb Amèlia cap a Anglaterra.
Finalment durant el ball, Riccardo és assassinat per Renato, mentre el comte, moribund, explica a Renato que Amèlia mai li ha estat infidel.
Aquesta és la història, molt resumida d’un ballo in maschera, una d’aquelles òperes que quan les escoltes per primera vegada t’enganxen immediatament, amb una música extraordinàriament equilibrada, en la qual ni sobra ni falta cap nota.
Aquí teniu dos magnífics fragments, dels molts que hi ha en aquesta òpera.
Els mals de cap els va ocasionar la trama, ja que estava basada en els fets que van envoltar l’assassinat del rei Gustau III de Suècia. La censura de l’època va exigir a Verdi molts canvis en la posada en escena. Verdi va intentar canviar el menys possible la història, i tot i que l’estrena no es va fer a Nàpols (ciutat amb molts més problemes de censura), sinó a Roma, les modificacions van ser notables. L’acció es va traslladar d’Estocolm a Boston i el rei Gustau va ser substituït pel comte de Warwick, ja que les lleis de l’època prohibien l’escenificació de l’assassinat d’un rei. En els darrers anys, però, en algun muntatge s’ha recuperat el llibret original d’Antonio Somma i s’ha tornat a representar amb el personatge del rei Gustau en lloc del comte de Warwick. No obstant això, la majoria de les produccions segueixen amb el comte i no amb el rei.
Recentment, nosaltres vam tenir ocasió de veure aquesta òpera en el viatge que vam fer a Londres, en una coproducció de la ROH amb el Real de Madrid, el Comunale de Bolonya i el Houston Grand Opera. Una versió força espectacular amb vistosos i atractius jocs de miralls.
La interpretació va anar a càrrec de Ramon Vargas (Riccardo), Angela Marambio (Amèlia), Giovanni Battista Parodi (Samuel), Dalibor Jenis (Renato), Elena Manistina (Ulrica) i Anna Christy (Oscar) en els papers principals. El nivell general dels cantants va ser força bo, però jo destacaria per sobre de tots, l’Anna Christy amb unes magnífiques coloratures. La direcció de Maurizio Benini, molt correcta al servei de la partitura i els cantants en tot moment.A grans trets la trama de l’obra gira al voltant de Riccardo, Comte de Warwick, que està enamorat en secret d’Amèlia, esposa del seu amic i fidel secretari Renato. Durant una audiència, Oscar, patge del comte, avisa aquest dels rumors de conspiració però Riccardo no en fa gaire cas. A la mateixa audiència un jutge proposa l’exili de la bruixa Ulrica, però Oscar la defensa i el comte proposa anar a visitar-la d’incògnit. Amèlia també és a la cabana de la bruixa per demanar-li un remei per oblidar un amor prohibit. La bruixa li recomana unes herbes que haurà de recollir de nit al bosc prop de l’arbre del patíbul. Amèlia se’n va a buscar les herbes i Riccardo decideix seguir-la. Abans però, la bruixa profetitza al comte que morirà assassinat i l’assassí serà la primera persona a qui doni la mà. Riccardo se’n riu i quan veu arribar el seu amic Renato, li dona la mà per convèncer la bruixa que la seva profecia mai podrà acomplir-se.
Entretant, al bosc, Amèlia recull les herbes quan apareix Riccardo que li confessa el seu amor, però ella s’estima Renato, el seu marit, i no sap què fer. Poc després també arriba Renato al bosc per advertir Riccardo del perill que corre a causa de la conspiració. Riccardo ha de fugir i deixa Amèlia, amb la cara coberta per no ser reconeguda, en companyia de Renato i li demana que la porti a la ciutat sense preguntar-li res, ni tan sols el seu nom. Renato s’hi compromet, però quan arriben els conspiradors i ataquen Renato, Amèlia, intentant protegir-lo, es descobreix. Els conspiradors es burlen de Renato i aquest, furiós, els cita per l’endemà a casa seva.
Renato resol venjar-se del comte unint-se a la conspiració i quan arriben els altres conspiradors es juguen qui serà el que matarà Riccardo. La sort fa que sigui Renato l’escollit, i serà durant el ball de màscares que se celebrarà al palau del comte. Riccardo entretant, valora la seva amistat amb Renato i per no caure en temptacions, decideix enviar-lo amb Amèlia cap a Anglaterra.Finalment durant el ball, Riccardo és assassinat per Renato, mentre el comte, moribund, explica a Renato que Amèlia mai li ha estat infidel.
Aquesta és la història, molt resumida d’un ballo in maschera, una d’aquelles òperes que quan les escoltes per primera vegada t’enganxen immediatament, amb una música extraordinàriament equilibrada, en la qual ni sobra ni falta cap nota.
Aquí teniu dos magnífics fragments, dels molts que hi ha en aquesta òpera.
En primer lloc "Alzati; là tuo figlio... Eri tu, che m'acchiavi... amb Joan Pons (audio)
i després "Forse la soglia attinse... Ma se m'e forza perderti" amb Carlo Bergonzi (video)
.
