Aquesta òpera, una de les que més mals de cap va causar a Verdi, va ser estrenada el 17 de febrer de 1859 al Teatro Apollo de Roma, és a dir, enguany fa 150 anys.
Els mals de cap els va ocasionar la trama, ja que estava basada en els fets que van envoltar l’assassinat del rei Gustau III de Suècia. La censura de l’època va exigir a Verdi molts canvis en la posada en escena. Verdi va intentar canviar el menys possible la història, i tot i que l’estrena no es va fer a Nàpols (ciutat amb molts més problemes de censura), sinó a Roma, les modificacions van ser notables. L’acció es va traslladar d’Estocolm a Boston i el rei Gustau va ser substituït pel comte de Warwick, ja que les lleis de l’època prohibien l’escenificació de l’assassinat d’un rei. En els darrers anys, però, en algun muntatge s’ha recuperat el llibret original d’Antonio Somma i s’ha tornat a representar amb el personatge del rei Gustau en lloc del comte de Warwick. No obstant això, la majoria de les produccions segueixen amb el comte i no amb el rei.
Recentment, nosaltres vam tenir ocasió de veure aquesta òpera en el viatge que vam fer a Londres, en una coproducció de la ROH amb el Real de Madrid, el Comunale de Bolonya i el Houston Grand Opera. Una versió força espectacular amb vistosos i atractius jocs de miralls.
La interpretació va anar a càrrec de Ramon Vargas (Riccardo), Angela Marambio (Amèlia), Giovanni Battista Parodi (Samuel), Dalibor Jenis (Renato), Elena Manistina (Ulrica) i Anna Christy (Oscar) en els papers principals. El nivell general dels cantants va ser força bo, però jo destacaria per sobre de tots, l’Anna Christy amb unes magnífiques coloratures. La direcció de Maurizio Benini, molt correcta al servei de la partitura i els cantants en tot moment.
A grans trets la trama de l’obra gira al voltant de Riccardo, Comte de Warwick, que està enamorat en secret d’Amèlia, esposa del seu amic i fidel secretari Renato. Durant una audiència, Oscar, patge del comte, avisa aquest dels rumors de conspiració però Riccardo no en fa gaire cas. A la mateixa audiència un jutge proposa l’exili de la bruixa Ulrica, però Oscar la defensa i el comte proposa anar a visitar-la d’incògnit. Amèlia també és a la cabana de la bruixa per demanar-li un remei per oblidar un amor prohibit. La bruixa li recomana unes herbes que haurà de recollir de nit al bosc prop de l’arbre del patíbul. Amèlia se’n va a buscar les herbes i Riccardo decideix seguir-la. Abans però, la bruixa profetitza al comte que morirà assassinat i l’assassí serà la primera persona a qui doni la mà. Riccardo se’n riu i quan veu arribar el seu amic Renato, li dona la mà per convèncer la bruixa que la seva profecia mai podrà acomplir-se.
Entretant, al bosc, Amèlia recull les herbes quan apareix Riccardo que li confessa el seu amor, però ella s’estima Renato, el seu marit, i no sap què fer. Poc després també arriba Renato al bosc per advertir Riccardo del perill que corre a causa de la conspiració. Riccardo ha de fugir i deixa Amèlia, amb la cara coberta per no ser reconeguda, en companyia de Renato i li demana que la porti a la ciutat sense preguntar-li res, ni tan sols el seu nom. Renato s’hi compromet, però quan arriben els conspiradors i ataquen Renato, Amèlia, intentant protegir-lo, es descobreix. Els conspiradors es burlen de Renato i aquest, furiós, els cita per l’endemà a casa seva.
Renato resol venjar-se del comte unint-se a la conspiració i quan arriben els altres conspiradors es juguen qui serà el que matarà Riccardo. La sort fa que sigui Renato l’escollit, i serà durant el ball de màscares que se celebrarà al palau del comte. Riccardo entretant, valora la seva amistat amb Renato i per no caure en temptacions, decideix enviar-lo amb Amèlia cap a Anglaterra.
Finalment durant el ball, Riccardo és assassinat per Renato, mentre el comte, moribund, explica a Renato que Amèlia mai li ha estat infidel.
Aquesta és la història, molt resumida d’un ballo in maschera, una d’aquelles òperes que quan les escoltes per primera vegada t’enganxen immediatament, amb una música extraordinàriament equilibrada, en la qual ni sobra ni falta cap nota.
Aquí teniu dos magnífics fragments, dels molts que hi ha en aquesta òpera.
Els mals de cap els va ocasionar la trama, ja que estava basada en els fets que van envoltar l’assassinat del rei Gustau III de Suècia. La censura de l’època va exigir a Verdi molts canvis en la posada en escena. Verdi va intentar canviar el menys possible la història, i tot i que l’estrena no es va fer a Nàpols (ciutat amb molts més problemes de censura), sinó a Roma, les modificacions van ser notables. L’acció es va traslladar d’Estocolm a Boston i el rei Gustau va ser substituït pel comte de Warwick, ja que les lleis de l’època prohibien l’escenificació de l’assassinat d’un rei. En els darrers anys, però, en algun muntatge s’ha recuperat el llibret original d’Antonio Somma i s’ha tornat a representar amb el personatge del rei Gustau en lloc del comte de Warwick. No obstant això, la majoria de les produccions segueixen amb el comte i no amb el rei.
Recentment, nosaltres vam tenir ocasió de veure aquesta òpera en el viatge que vam fer a Londres, en una coproducció de la ROH amb el Real de Madrid, el Comunale de Bolonya i el Houston Grand Opera. Una versió força espectacular amb vistosos i atractius jocs de miralls.
La interpretació va anar a càrrec de Ramon Vargas (Riccardo), Angela Marambio (Amèlia), Giovanni Battista Parodi (Samuel), Dalibor Jenis (Renato), Elena Manistina (Ulrica) i Anna Christy (Oscar) en els papers principals. El nivell general dels cantants va ser força bo, però jo destacaria per sobre de tots, l’Anna Christy amb unes magnífiques coloratures. La direcció de Maurizio Benini, molt correcta al servei de la partitura i els cantants en tot moment.A grans trets la trama de l’obra gira al voltant de Riccardo, Comte de Warwick, que està enamorat en secret d’Amèlia, esposa del seu amic i fidel secretari Renato. Durant una audiència, Oscar, patge del comte, avisa aquest dels rumors de conspiració però Riccardo no en fa gaire cas. A la mateixa audiència un jutge proposa l’exili de la bruixa Ulrica, però Oscar la defensa i el comte proposa anar a visitar-la d’incògnit. Amèlia també és a la cabana de la bruixa per demanar-li un remei per oblidar un amor prohibit. La bruixa li recomana unes herbes que haurà de recollir de nit al bosc prop de l’arbre del patíbul. Amèlia se’n va a buscar les herbes i Riccardo decideix seguir-la. Abans però, la bruixa profetitza al comte que morirà assassinat i l’assassí serà la primera persona a qui doni la mà. Riccardo se’n riu i quan veu arribar el seu amic Renato, li dona la mà per convèncer la bruixa que la seva profecia mai podrà acomplir-se.
Entretant, al bosc, Amèlia recull les herbes quan apareix Riccardo que li confessa el seu amor, però ella s’estima Renato, el seu marit, i no sap què fer. Poc després també arriba Renato al bosc per advertir Riccardo del perill que corre a causa de la conspiració. Riccardo ha de fugir i deixa Amèlia, amb la cara coberta per no ser reconeguda, en companyia de Renato i li demana que la porti a la ciutat sense preguntar-li res, ni tan sols el seu nom. Renato s’hi compromet, però quan arriben els conspiradors i ataquen Renato, Amèlia, intentant protegir-lo, es descobreix. Els conspiradors es burlen de Renato i aquest, furiós, els cita per l’endemà a casa seva.
Renato resol venjar-se del comte unint-se a la conspiració i quan arriben els altres conspiradors es juguen qui serà el que matarà Riccardo. La sort fa que sigui Renato l’escollit, i serà durant el ball de màscares que se celebrarà al palau del comte. Riccardo entretant, valora la seva amistat amb Renato i per no caure en temptacions, decideix enviar-lo amb Amèlia cap a Anglaterra.Finalment durant el ball, Riccardo és assassinat per Renato, mentre el comte, moribund, explica a Renato que Amèlia mai li ha estat infidel.
Aquesta és la història, molt resumida d’un ballo in maschera, una d’aquelles òperes que quan les escoltes per primera vegada t’enganxen immediatament, amb una música extraordinàriament equilibrada, en la qual ni sobra ni falta cap nota.
Aquí teniu dos magnífics fragments, dels molts que hi ha en aquesta òpera.
En primer lloc "Alzati; là tuo figlio... Eri tu, che m'acchiavi... amb Joan Pons (audio)
i després "Forse la soglia attinse... Ma se m'e forza perderti" amb Carlo Bergonzi (video)
.
josep, molt grat per el téu comentari en el méu video del arrós negre y sobre el baix cantant, el panaé, la veritat es que he vixut una época gloriossa al méu poble sobre el cant y els séus cantants, inolvidable y crec que irrepetible...y ara en castellá, tengo en mi estante la ópera UN BALLO IN MASCHERA, interpretada por josé carreras, montserrat caballé, renato bruson, margherita guglielmi y ruza baldani,grabada en directo desde el teatro la scala de milán...SUBLIME...y como hablas de londres, no te rias por favor de lo que te voy a decir, yó estuve en londres hace unos años, y canté como tenor solista en el ópera hosusse, pero sabes donde.......en la acera apoyado sobre la pared del teatro..me rio pero es cierto..nadie me podrá decir que no he cantado alli como TENOR SOLISTA..se me olvidaba, la grabación antes mencionada es del año 1975....abraçades
ResponEliminaJosep,
ResponEliminaFas un resum molt meritori ja que no et deixes res essencial d'un Ballo que és una òpera que, com tu dius, enganxa a la primera.
Jo, com en Paco, també he cantat i BALLAT al Covent Garden. L'ària va ser l'Havanera de la Carmen en una mitja part dels Comtes d'Hoffman i el ball, quatre salts prou subtils com per no cridar l'atenció, a l'entreacte d'un bellíssim Romeo i Julieta brodat pel Kirov.
O sigui que puc dir, com en Paco, que he cantat i ballat a la ROH i a dins, eh?.
Una abraçada per tu i la Glòria
Jo no estic molt al corrent del món de la lírica, però aquesta crònica que has fet m'ha encantat. Buscarè aquesta òpera per escoltar-la.
ResponEliminaPetonets
Quins records més agradables! Realment va ser una gran vetlada durant i després de l'òpera, amb la sesió de fotos. Simpatic el Ramón Vargas amb el seu "panama" que li feia de paraigües a Londres. La pena es que se'ns va escapar la Marambio (igual encara està perduda per alli dintre, com altres que jo em sé...)
ResponEliminaUna abraçada
Nois, m’agrada molt el Ballo, molt ! I és que vaig tenir la sort d’escoltar en Joan Pons cantant el “Eri tu..: » al Liceu, cap al 1988 crec . Va ser fantàstic ! És un dels meus records més estimats, un dels meus moments « màgics »,d’ aquells que queden per sempre.
ResponEliminaGràcies, m’ha fet molta il•lusió retrobar-lo a casa vostre.
Gràcies per el resum..i "a lo tonto a lo tonto" ja deveu tenir un grapat dse fotos amb lo milloret de cada casa, eh? Un día les podríeu posar totes i nosaltres ens podríem morir d'enveja, jejeje!!!
ResponEliminaPaco,
ResponEliminaEl "Ballo..." de que parlas amb el Carreras, la Caballé i el Bruson també eltenim i és realment magnífic. Ja veig que les teves actuacions com a tenor no és limiten a l'àmbit de Crevillent sinó que han traspassat fronteres.
Això si que es, exportar l'art.
Glòria,
Una altra artista que ha actuat arreu, al ROH i emulant la Callas i la Duncan alhora. Sensacional!!
Maria,
Segur que t'agradarà aquesta òpera, hi ha un grapat de fragments magnífics i per a tot tipus de veu:
tenor, soprano, baríton...
Cristina,
Records molt agradables d'aquella vetllada. I la trobada posterior amb els cantants, menys la Marimbao que encara no deu haver sortit... , gairebé els que ens passa a nosaltres pels laberíntics passadissos del ROH. Però no tothom pot explicar que s'ha perdut per les entranyes del Covent Garden, oi?
Teresa,
A mi també m'encanta el "Ballo.." i l'Eri tu de'n Pons el trobo sublim. Cada vegada que l'escolto (i ho faig sovint doncs el porto al mp3) se'm posa la pell de gallina.
Una abraçada a tothom
Maria Teresa,
ResponEliminaSi, tenim unes quantes fotos amb cantants (sobretot la Glòria que se les guarda amb molt carinyo). Suposo que no tantes com tu, i sobretot amb el "nen" (aquesta ens falta.... de moment), però tot arribarà.
Una abraçada i fins aviat.
Josep; Com molt bé dius, va ser una de les óperes que més mals de cap l'hi va donar a Verdi. L'estrena a Espanya i més concretament al Teatre del Liceu, fou al cap de dos anys, el gener de
ResponElimina1861, no va trigar gaire a venir al Liceu... potser l'alta societat de l'epoca barcelonina, volia saber com era assassinat un rei/comte? Josepb.
Josep
ResponEliminaEncara com la van estrenar, en una època amb tant de merder.