diumenge, 25 de gener del 2009

VISITA AL LICEU

Fa molt temps que teníem ganes de fer una visita al Gran Teatre del Liceu. Però és clar, no una visita per veure els espais públics (sala principal, foyer, saló dels miralls, espai liceu) que els tenim molt vistos, el que volíem veure era les zones no públiques del teatre, en poques paraules: les tripes de l’edifici.

L’oportunitat se’ns va presentar quan fa pocs dies vam rebre un avís de la Teresa G. del grup de les Villazonistes del Liceu, informant-nos que tenia una visita d’aquestes característiques en cartera i tenia un parell de places lliures. Immediatament vam dir-li que sí, que n’estàvem molt d’interessats. Per tant, la Teresa ens afegeix al grup i quedem pel dissabte a les 9,15 hores a la porta del Teatre.

Arriba dissabte i a les 9,10 ja hi érem tot el grup de 10 persones esperant que ens obrissin les portes per a nosaltres sols. Tot un luxe!

Ales 9,15 hores, amb puntualitat britànica ens venen a buscar i coneixem l’Estrella que serà la persona que ens farà el tour guiat. Abans de començar però, ens fem una foto al vestíbul del teatre i l’Estrella ens informa que la visita serà a tota marxa ja que hi ha moltes coses per veure i ho hem de fer abans que comenci l’activitat i el treball a l’interior del teatre. Precisament aquest dissabte hi ha previst un assaig a partir de les 11.

En primer lloc agafem un ascensor que ens condueix a la sisena planta i allí ens situem: a la dreta el port, a l’esquerra el Tibidabo. És el darrer moment que tenim noció de la situació geogràfica, ja que a partir d’aquell instant, l’Estrella amb la col•laboració de la Sílvia, ens conduirà a través de passadissos i portes que es van obrint davant nostre (i es tornen a tancar quan hem passat), en un recorregut laberíntic. L’Estrella és una gran comunicadora que explica apassionadament tot el que anem veient i que respon totes les preguntes que li anem fent al llarg del recorregut amb coneixement del tema i un envejable sentit de l’humor que fa encara més agradable la trepidant visita.

Entre d’altres, em costa recordar tot el que vam arribar a veure, vam visitar les sales d’assaig de l’orquestra simfònica amb 97 músics de plantilla i l’orquestra de l’Acadèmia amb 64 musics. Aquests darrers només hi són durant un any, ja que cada any es renova tota l’orquestra. Aquests músics han de passar serioses proves per entrar a formar part de l’orquestra, on a banda de concerts, faran tasques de reforç de l’orquestra simfònica en moments puntuals. També vam visitar la sala on assaja el cor del teatre, que actualment està format per 73 persones, tot i que en algunes representacions poden tenir el complement d’altres cors.

Vam visitar els camerinos dels primers intèrprets, força austers cal dir, amb un sofà, un piano, un monitor de tv i la taula i mirall per a maquillar, això sí, amb vistes a les Rambles. També vam estar al camerino del cor femení.

Vam estar a les sales de sastreria, maquillatge i caracterització on vam poder veure màscares i perruques en preparació per a la propera òpera que s’hi representarà, L’Incoronazione di Poppea de Monteverdi.

També vam visitar el backstage (l’escenari), el fosar dels músics i tot l’entrellat de magatzems i plataformes mòbils que situades en diferents nivells permeten muntar diferents escenografies al mateix temps.

Tot això i molt més que costa de detallar ens ho va anar explicant l’Estrella, amanint tota la informació amb un munt d’anècdotes viscudes.

El Gran Teatre del Liceu, abans de l’incendi del 1994 ocupava uns 12.000 metres quadrats dels quals més de 8.000 eren espais públics i la resta dedicats a escenari, magatzems, camerinos, etc, és a dir, tot el que no veu la gent. Actualment, després de la reconstrucció, el teatre ocupa 36.000 metres quadrats dels quals uns 11.000 són públics i la resta, 25.000, són equipaments tècnics.

També ens va explicar el laboriós procés de posar una òpera en escena. Tot s'inicia cinc anys abans, que es quan es comencen a planificar les temporades, contractar muntatges a altres teatres, dissenyar els propis, contractació de cantants, i emplenar la resta de la temporada amb altres espectacles (dansa, concerts, recitals, etc.). Dos mesos abans de l’estrena comencen a arribar camions amb els elements de l’escenografia, decorats, vestits, sabates, perruques, etc., i poden començar els assajos, coordinats per 2 o 3 regidors (segons l’òpera) i que són els elements clau del muntatge, ja que ho controlen tot, des de l’entrada i sortida a escena dels cantants, dels cors, el treball dels apuntadors, els canvis de llums, etc. Tots aquests moviments estan minuciosament detallats en la còpia de les partitures que tenen els regidors.
Una visita molt interessant i amb un consell final : no l’espifiem anomenant electricistes els elèctrics, ni director el mestre.

Com que estava terminantment prohibit fer fotos en els espais que vam visitar, les fotografies que veieu són del Jordi Play extretes del llibre: Liceu, Òpera, Barcelona (2009).
-

22 comentaris:

  1. Ja, ja, genial "il racconto", teniu una capacitat de retentiva admirable.

    (Estrella, no em renyis) però jo estava tant atabalada mirant-ho tot que es com si no m'enrecordés de res!

    I que guapos/es que estem a la foto, de tant lluny quedem molt bé !

    Un matí molt ben aprofitat i, com deiem al sortir, es valora molt més tota la tasca de tots els professionals que participen en una ópera i s'enten encara menys que abans que hi hagi gent capaç de bufar per qualsevol cosa que no li acaba d'agradar. Una ópera és un miracle!

    ResponElimina
  2. Quina sort poder veure en viu i en directe les parts amagades del Liceu. M'ha agradat molt llegir aquest post.

    ResponElimina
  3. Caram!!! Es que portaveu una gravadora amagada???
    Quina memòria! La veritat es que va ser interessantissim! i gràcies a l'Estrella, molt divertit i ara gràcies a la vostra crónica, realment innoblidable. Molt be "cafeteros"! com sempre, un 10!!

    ResponElimina
  4. Glòria i Josep! Quin luxe poder visitar aquests raconets!! Quina crònica més detallada! Felicitats per l'escrit! :) Petons!

    ResponElimina
  5. Fue como entrar en las entrañas de la bestia.. Pasillos y pasillos, escaleras, rincones, maquinaria…. Todo controlado, todo ensayado, todo milimetrado para que cuando te sientes en tu butaca puedas soñar, puedas trasladarte durante dos horas en el tiempo y en el espacio. Su éxito consiste en que nada falle, su trabajo está mejor realizado si parece que no existe, si tienes la sensación de que todo fluye de manera natural e improvisada, y eso lo consiguen a diario. Una gigantesca máquina de fino y perfecto engranaje que sorprende cuando la descubres. ¡Es la magia del teatro!

    Gracias Estrella por hacernos la visita tan agradable….Que grupo.. ¿Cuando quedamos de nuevo?

    ResponElimina
  6. Heu aprovat l'examen amb nota. Si encara tens dubtes quan vulguis pots repetir.
    Ha estat un plaer conèixer-vos

    ResponElimina
  7. Oooh, quina crònica amics!!! i l'Estrella quin bloc més alucinant que té.
    Moltes i moltes felicitats estimats, em disfrutat moltíssim!
    petons dolços.

    ResponElimina
  8. Nois, quin luxe passejar entre aquelles parets amb tot el que hi tenen impregnat...
    Tot molt ben explicat.
    Fins aviat...

    ResponElimina
  9. Glòria!! saps que!! jo no he anat mai al liceu. :(( però t'haig de dir que encara que a mi la música clàssic ni m'agrada ni em desagrada, em faria moltissima il-lusió anar un dia al liceu a veure alguna cosa.

    Hauré de convencer a l'Andreu per un dia anar a Barcelona a "Barcelonejar", que aixo també em faria molta il.lusió.

    Però tinc un problema: quant li dic a l'Andreu el que em fa il.lusió em diu que a mi tot em fa il.lusió que si fos per mi no acabariem mai!! :((

    Ho has vist Glòria??

    ResponElimina
  10. Magnífica la crònica!!!. És com un conte que voldries que durara més i més. Tampoc nosaltres (Lluís i jo) hem estat encara mai al Liceu; molt menys a les seves entranyes..., però amb l'avanç de programació que hem vist per la propera temporada, crec que intentarem posar-li remei ben aviat.
    Una abraçada i felicitacions a l'Estrella pel seu bloc i per haver sabut traure l'encant de Mèxic.

    ResponElimina
  11. Cristina i Lluís,
    Això de no haver pogut venir a Barcelona per anar al Liceu, té remei. Ja sabeu que l'any vinent ve el Juandi, a veure si a banda de la Fille du Regiment podem fer alguna coseta més.
    Una abraçada des de BCN i fins aviat!.

    ResponElimina
  12. Llegint la vostra crònica he anat recordant tot el que ens va explicar l'Estrella. Quina memòria que teniu!!!
    Realment va ser una visita molt interessant, i amb bona comapnyia. Jo em vaig quedar parada al saber la quantitat de persones de diverses professions que es belluguen darrera una òpera i el temps que cal per tenir-ho tot a punt.

    ResponElimina
  13. Carme,
    Tens raó, es impressionant la feina de coordinació de les mil i una coses que hi ha darrera d'una obra, i fins que no ho veus de la manera que ho vam fer nosaltres l'altra dia no es valora prou.
    Una abraçada

    ResponElimina
  14. Josep,
    És una crònica molt detallada. Enhorabona per tanta informació perquè jo hi vaig anar poc abans de la seva segona inauguració i em vaig quedar en la superficie. Tot i així em va agradar molt veure la sala, l'escenària, l'enginyeria teatral.
    Jo penso, molt bonament, que un elèctric és un electricista i un mestre, el director d'orquestra així com tots o molts altres músics que la componen.
    Només era un comentari de la perepunyetes que se'm manifesta de tant en tant. Jo conoce algú molt vinculat a l'òpera i diu respectivament: els xispes i el batutero...Això ho fa la confiança.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  15. Glòria
    M'hauria agradat haver anat a una visita així abans de l'incendi, basicament per comparar les millores que s'han fet.
    En tant a la denominació de les feines, es com en totes les coses una questió de confiança o proximitat, oi? (xispes=electricista=elèctric o bé batuero=director=mestre).
    Una abraçada

    ResponElimina
  16. Quina enveja que em feu!!!! Naltres encara no hem anat mai al Liceu i en tenim mooooltes ganes...i això de poder fer una visita pels racons privats, segur que va ser una experiencia inoblidable!!!
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  17. Eva,
    Realment va ser una experiècia inoblidable. A veure quin dia us animeu i anem plegats a veure alguna cosa que us interessi.
    Una abraçada

    ResponElimina
  18. Us podeu creure que mai he anat al liceu? I després de llegir la vostra crònica m'han vingut ganes... Gràcies per compartir aquesta experiència amb tots nosaltres!
    Una abraçada

    ResponElimina
  19. Excel·lent crònica fruit, sense cap mena de dubte, d’una excel·lent memòria perquè dono fe que aquesta vegada la Glòria, al contrari del que fa als cursos de cuina, no va prendre ni un sol apunt...

    A més a més, era del tot impossible poder-ne prendre ja que semblàvem el seguici –versió accelerada- dels Reis d’Orient seguint a corre-cuita l’Estrella, no fos cas que la perdéssim i us ben asseguro que, sense el seu guiatge, i el de la Sílvia, discretament darrere nostre assegurant-se que ningú del grup es quedés endarrerit, la feina hauria estat nostra per poder sortir tot sols d’aquell immens i intricat món on totes les feines que s’hi fan, des d’una senzilla vora al pantaló que se li ha d’escurçar a un figurant, fins al darrer toc al decorat poc abans que s’alci el teló, és la silenciosa, anònima i essencial contribució perquè, asseguts còmodament a les nostres butaques, poguem gaudir d’un món il·lusori creat just en el moment en què un compositor va escriure la primera nota d’una òpera en un pentagrama.

    Un cop acabada la visita, i asseguts i xerrant tot prenent un cafè, vam arribar a l’acord que si bé ja ens imaginàvem que allà dins s’hi coia quelcom més perquè no tan sols l’ària estrella de l’òpera que s’hi representa ens arribi fins al punt de fer-nos emocionar, en canvi, no havíem valorat mai prou bé l’organització que es necessita per bellugar el gegantí engranatge que ho fa possible.

    Prometo, doncs, a partir d’ara i al final de les representacions, dedicar també els meus aplaudiments a tots els professionals de l’engranatge d’aquest Gran Teatre de la Rambla de Barcelona, el teatre que, segons va definir-lo el tenor mexicà Rolando Villazón, “sonríe con sus luces”. (De res, “villazonianes!”) ;)

    ResponElimina
  20. Enric,
    Estem d'acord amb tot el que dius i també qué la propera vegada que anem a veure una òpera al GTL dedicarem un aplaudiment a tots el professionals que fan possible que aquest complicadíssim entramat funcioni.
    Una abraçada

    ResponElimina