CRÒNIQUES BAVARESES - 3 (Donizetti)

La darrera òpera que vam veure al Nationaltheater de Munic va ser l’Elisir d’amore de Gaetano Donizetti. D’entrada, el tenor Rolando Villazón va haver de ser substituït a causa d’una infecció intestinal, amb la qual cosa, el seu substitut, el tenor eslovac Pavol Breslik, va disposar de molt poc temps per tal d’integrar-se en la producció.

Anem per parts, Pavol Breslik ho va fer força bé malgrat els nervis inicials. Però és clar, entre el poc temps de què va disposar per assajar i que va haver de cantar, per exemple, la furtiva lagrima penjat d’un fanal a més de sis metres de terra, podríem dir que la seva contribució va ser francament bona. Així ho va interpretar el públic que el va aplaudir amb entusiasme en tot moment. Aquest cantant, a qui fa poc vam poder veure en El Rapte en el Serrall al Liceu, es un tenor lleuger amb molt bones facultats vocals i amb un timbre que recorda a vegades, i salvant les distàncies, Juan Diego Flórez. Veurem si en el futur confirma totes aquestes qualitats.

Per a mi la triomfadora indiscutible va ser una Nino Machaidze plenament compenetrada amb l’Adina de l’obra. Amb una veu i una gestualitat impecables, cada nova òpera que interpreta, aquesta noia ho fa millor. Ja no és aquella promesa que va cantar (i tan bé) Roméo et Juliette al costat de Rolando Villazón al Festival de Salzburg del 2008 substituint l’Anna Netrebko. Evidentment no era el seu primer paper protagonista, però si que va ser el que la va llançar a la fama a nivell mundial. Avui, és una de les veus més preuades del belcantisme i cadascuna de les seves aparicions dalt d’un escenari és molt esperada i amb una expectació creixent.

El Belcore de Fabio Maria Capitanucci va ser més que correcte. Amb una veu potent i plena, va haver de representar un atípic personatge, que en samarreta “imperi” comandava un exèrcit, de "tortugues ninja”. Es a dir, molt lluny del clàssic militar fatxenda a que estem acostumats.

I què dir de Dulcamara?. Molt bé Ambroggio Maestri, movent la seva colossal figura i cantant amb gràcia i solvència. Llàstima que en lloc d’arribar en carro, cavall o fins i tot cotxe o moto, ho fes amb un artefacte sense definir que semblava dissenyat pel mateix professor Franz de Copenhagen.

La direcció de Juraj Valcuha molt correcta, traient molt profit de la magnífica orquestra i cor de la Bayerischen Staatsoper.

Resumint, un molt bon “elisir” en l’aspecte musical i francament horrorós, per al meu gust, en el visual. I és que aquestes lluminoses idees de fer cantar al pobre Nemorino penjat d’un fanal, en mig d’un carrer brut i destartalat, ple de “tumbones” de platja i amb un artefacte que esquitxa focs d’artifici i confeti, no sé per què, però no és ben bé la idea que tinc d’una òpera romàntica. Això sí, tot plegat resulta força “original”, o no?.

Contracrònica – Un 10 com una casa de pagès per a la Nino Machaidze. A l’entreacte, va agafar de la mà el Pavol Breslik i el va fer sortir a saludar, cosa que el públic va agrair molt. Fora de l’escenari, senzilla i simpàtica com sempre, amb texans i samarreta i el seu somriure permanent. El Pavol Breslik també va estar molt complaent amb la gent que li demanava autògrafs i fotos, i és que el xicot no se’n sabia avenir de l’èxit obtingut. El públic sap valorar l’esforç d’un cantant que s’ha de posar en la pell d’un personatge en molt poques hores. També molt agradable l’Ambroggio Maestri, un senyor que deu fer vora els dos metres i deu pesar ... ni se sap ... que va estar amabilíssim amb tothom i ens va anunciar que l’any vinent vindrà al Liceu a fer el Falstaff. Per la seva banda, el Fabio Maria Capitanucci, també molt amable i simpàtic, va comentar que tenia previst actuar al Liceu en la Linda de Chamounix del 2011, també en Il Pirata en versió concert i possiblement una Madama Butterfly. A més d’un Elisir d’amore a València.

.