CRÒNIQUES BAVARESES – 6 (i final)

Aquesta darrera “crònica bavaresa” no és exactament una crònica. És un petit recull fotogràfic de la ciutat de Munic, amb el qual tanquem aquesta tanda de posts que han tingut com a protagonista destacat l’acollidora capital de Baviera.

Una ciutat tant amant de les seves tradicions com oberta i respectuosa amb les idees alienes, i tant conservadora i clàssica com innovadora i moderna en tots els terrenys. Una ciutat en què ens hem sentit molt i molt a gust ja que té l’aire de les ciutat centreeuropees però al mateix temps té un no sé què, que la fa molt més mediterrània que la resta d’aquestes ciutats.

Munic és una ciutat que ja coneixíem d’un parell de visites anteriors, però que ens deixa aquell bon sabor de boca que ens fa venir ganes de tornar-hi en un futur no molt llunyà.

Salut !!

CRÒNIQUES BAVARESES – 5 (avui va de Museus)

Munic és una ciutat que respira cultura pels quatre cantons.

Sota qualsevol porxada o en una cantonada o en una plaça, es pot escoltar Rossini, Mozart o Bach interpretats per grups que congreguen gran nombre de vianants.

Però avui no toca parlar de música sinó de les magnífiques col•leccions que guarden les Alte Pinakothek i Neue Pinakothek i el Museu Egipci, que són els museus que vam visitar. N’hi ha molts més de museus, però el temps no vam poder estirar-lo més.

Entre les moltes i espectaculars obres que guarda l’Alte Pinakothek podem citar les de mestres com Dürer, Rafael, Boticelli, Leonardo, Rubens, Rembrandt, Canaletto, Murillo, El Greco, Fragonard, Van Ruisdael o la família Brueghel. Tot plegat: impressionant. Vam aprofitar per anar-hi un diumenge plujós i poc adient per passejar, i la sorpresa va ser que el tiquet de diumenge només costava un euro. Vam aprofitar per dinar a la cafeteria del mateix museu (molt recomanable tant per la qualitat com pel preu) i després de dinar vam travessar la Theresienstrasse i vam anar a la Neue Pinakothek.

Si el contingut de la Alte és magnífic, el de la Neue no queda enrere. Si no, jutgeu els noms d’alguns dels autors que s’exposen: Picasso, Cezanne, Turner, Gainsborough, Constable, Goya, Monet, Degas, Pisarro, Van Gogh, Manet, Klimt o Rodin. Realment extraordinari!

El tercer museu que vam visitar va ser l’Egipci, amb una molt interessant mostra de peces provinents de les diferents dinasties faraòniques. Un passeig per la història d’una cultura que cada dia (i ja fa anys) ens fascina més i més.

Complementant les passejades per la ciutat, Munic ofereix un altra tipus de passejades, les que es poden fer a través de la història de l’art visitant els seus interessantíssims i ben cuidats museus.

CRÒNIQUES BAVARESES - 4 (Viktualienmarkt)

Els mercats reflecteixen la vida quotidiana d’una ciutat i és per això que ens agrada visitar-los. A Munic, varem passejar força estona pel Viktualienmarkt, els orígens del qual se situen a la propera Marientplatz, primer com un mercat de cereals, que amb el temps va anar creixent fins que es va fer necessari el seu trasllat a un emplaçament més gran. L’actual és un mercat a l’aire lliure en què les parades estan disposades en casetes, amb una gran oferta de productes frescos com fruites, verdures, hortalisses, bolets, formatges, embotits, pa, vi, cerveses, espècies, sucs de fruita fets al moment... Igualment, podem trobar parades de flors i articles d’artesania fets amb palla.

En el centre del mercat, hi ha un Maibaum o arbre de maig que és un arbre sense branques pintat de blau i blanc que representa les diferents corporacions artesanals del lloc i que tradicionalment s’aixeca cada 1 de maig.

En diverses èpoques de l’any, el Viktualienmarkt és escenari de festes populars com la festa de l’arengada, el dia dels cervesers, el dels jardiners , la festa de l’espàrrec, la festa de l’estiu, el ball de les verdulaires el dimarts de carnaval i d’altres.

Passejar-se pel Viktualienmarkt és una festa per als sentits perquè els colors i les olors envaeixen el visitant i si volem deixar-nos temptar una mica més, podem acabar la visita gaudint dels sabors de la Baviera prenent l’esmorzar típic bavarès que consisteix en dues salsitxes blanques cuites en aigua, acompanyades de mostassa dolça, un brètzel i una cervesa. Tos això sota l’ombra d’uns castanyers centenaris, en el Biergärten que hi ha en el mateix mercat.

CRÒNIQUES BAVARESES - 3 (Donizetti)

La darrera òpera que vam veure al Nationaltheater de Munic va ser l’Elisir d’amore de Gaetano Donizetti. D’entrada, el tenor Rolando Villazón va haver de ser substituït a causa d’una infecció intestinal, amb la qual cosa, el seu substitut, el tenor eslovac Pavol Breslik, va disposar de molt poc temps per tal d’integrar-se en la producció.

Anem per parts, Pavol Breslik ho va fer força bé malgrat els nervis inicials. Però és clar, entre el poc temps de què va disposar per assajar i que va haver de cantar, per exemple, la furtiva lagrima penjat d’un fanal a més de sis metres de terra, podríem dir que la seva contribució va ser francament bona. Així ho va interpretar el públic que el va aplaudir amb entusiasme en tot moment. Aquest cantant, a qui fa poc vam poder veure en El Rapte en el Serrall al Liceu, es un tenor lleuger amb molt bones facultats vocals i amb un timbre que recorda a vegades, i salvant les distàncies, Juan Diego Flórez. Veurem si en el futur confirma totes aquestes qualitats.

Per a mi la triomfadora indiscutible va ser una Nino Machaidze plenament compenetrada amb l’Adina de l’obra. Amb una veu i una gestualitat impecables, cada nova òpera que interpreta, aquesta noia ho fa millor. Ja no és aquella promesa que va cantar (i tan bé) Roméo et Juliette al costat de Rolando Villazón al Festival de Salzburg del 2008 substituint l’Anna Netrebko. Evidentment no era el seu primer paper protagonista, però si que va ser el que la va llançar a la fama a nivell mundial. Avui, és una de les veus més preuades del belcantisme i cadascuna de les seves aparicions dalt d’un escenari és molt esperada i amb una expectació creixent.

El Belcore de Fabio Maria Capitanucci va ser més que correcte. Amb una veu potent i plena, va haver de representar un atípic personatge, que en samarreta “imperi” comandava un exèrcit, de "tortugues ninja”. Es a dir, molt lluny del clàssic militar fatxenda a que estem acostumats.

I què dir de Dulcamara?. Molt bé Ambroggio Maestri, movent la seva colossal figura i cantant amb gràcia i solvència. Llàstima que en lloc d’arribar en carro, cavall o fins i tot cotxe o moto, ho fes amb un artefacte sense definir que semblava dissenyat pel mateix professor Franz de Copenhagen.

La direcció de Juraj Valcuha molt correcta, traient molt profit de la magnífica orquestra i cor de la Bayerischen Staatsoper.

Resumint, un molt bon “elisir” en l’aspecte musical i francament horrorós, per al meu gust, en el visual. I és que aquestes lluminoses idees de fer cantar al pobre Nemorino penjat d’un fanal, en mig d’un carrer brut i destartalat, ple de “tumbones” de platja i amb un artefacte que esquitxa focs d’artifici i confeti, no sé per què, però no és ben bé la idea que tinc d’una òpera romàntica. Això sí, tot plegat resulta força “original”, o no?.

Contracrònica – Un 10 com una casa de pagès per a la Nino Machaidze. A l’entreacte, va agafar de la mà el Pavol Breslik i el va fer sortir a saludar, cosa que el públic va agrair molt. Fora de l’escenari, senzilla i simpàtica com sempre, amb texans i samarreta i el seu somriure permanent. El Pavol Breslik també va estar molt complaent amb la gent que li demanava autògrafs i fotos, i és que el xicot no se’n sabia avenir de l’èxit obtingut. El públic sap valorar l’esforç d’un cantant que s’ha de posar en la pell d’un personatge en molt poques hores. També molt agradable l’Ambroggio Maestri, un senyor que deu fer vora els dos metres i deu pesar ... ni se sap ... que va estar amabilíssim amb tothom i ens va anunciar que l’any vinent vindrà al Liceu a fer el Falstaff. Per la seva banda, el Fabio Maria Capitanucci, també molt amable i simpàtic, va comentar que tenia previst actuar al Liceu en la Linda de Chamounix del 2011, també en Il Pirata en versió concert i possiblement una Madama Butterfly. A més d’un Elisir d’amore a València.

.

CRÒNIQUES BAVARESES - 2 (Puccini)

La segona òpera que vam presenciar al Nationaltheater de Munic fa uns dies va ser la Tosca de Puccini.

Tosca és una d’aquelles òperes que malgrat estar catalogades com a “veristes”, sempre m’han agradat força. La música de Puccini és senzillament extraordinària, creant un climax excepcional que en els seus primers compassos ja deixa veure que allò no acabarà bé.

La producció de Luc Bondy ens va agradar força, gens clàssica però ajudant en tot moment que la força i la vitalitat de la música de Puccini no es dispersés en un escenari inadequat.

Teníem també molt d’interès en veure el Jonas Kaufmann, un dels millors tenors (mai es pot dir el millor, però en aquest cas gairebé) de l’actualitat. A més, hi havia l’al•licient que cantava a la seva ciutat natal.

El de Mario Cavaradossi, és un paper difícil i la versió que en fa el Jonas Kaufmann és molt i molt bona. El tenor muniquès està en tot moment extraordinari, tant cantant amb veu poderosa, amb legatos i pianíssims difícils d’escoltar avui en dia en altres cantants, com actuant, posant el sentiment que cal en cada frase. No crec que sigui cap sacrilegi dir que actualment és el millor Cavaradossi possible.

Al seu costat vam poder veure i escoltar una Karita Mattila que ens va sorprendre. No m’havia agradat massa la seva Tosca del dia de la retransmissió per Arte, i per tant no n’esperava massa de la seva actuació, però deu n’hi do del paper que va fer aquest dia. Sense arribar a ser brillant, va cantar amb solvència i correcció i va actuar molt convincentment.

L’Scarpia de Juha Uusitalo també va estar vocalment a l’alçada i va conferir al personatge la dosi necessària de maldat, cinisme i perversió que la partitura exigeix.

La direcció de Marco Armiliato va superar amb escreix la de Fabio Luisi. Amb energia i determinació, va treure molt bon resultat de la magnífica orquestra bavaresa.

Contracrònica – A la sortida dels cantants vam poder saludar el Juha Uusitalo, molt bon xicot malgrat fer d'Scarpìa, que ens va dir que tot i que li agradaria, no té cap projecte per cantar a Barcelona de moment. El Jonas Kaufmann, va estar amabilíssim en tot moment. Li vam dir que l’esperàvem al Liceu el proper mes d’octubre, cosa que va agrair, i va parlar, riure i es va fotografiar amb tothom. Naturalment, els seus conciutadans van estar encantats. La que més es va fer esperar va ser la Karita Mattila que tot i les presses, va atendre cordialment els que l’esperàvem. Algú li va comentar sobre les xiulades del primer dia, ella no en va donar importància i amb bon sentit de l’humor va assegurar que “Mattila sempre ressorgeix”.

.

CRÒNIQUES BAVARESES - 1 (Mozart)

Amb aquest post reprenem el contacte amb el món blocaire després d’una petita "aturada" que hem aprofitat per visitar Munic i Salzburg i anar a tres representacions d’òpera al Nationaltheater de Munic.

La primera representació a la qual vam assistir va ser Le Nozze di Figaro de W.A.Mozart. No cal que reincideixi explicant la meva debilitat per la música del geni de Salzburg, i per aquesta òpera en concret. Aquestes Nozze però, tenien diversos atractius per a nosaltres.

En primer lloc el repartiment. Teníem moltes ganes de veure en directe tant l’Ildebrando d’Arcangelo com el Mariusz Kwiecien. Les expectatives no tan sols no van decebre sinó que van ser superades. Sens dubte són dos dels millors barítons actuals.

Tant l’Ildebrando d’Arcangelo (Figaro) com el Mariusz Kwiecien (Almaviva) van estar extraordinaris, dominant la situació de principi a fi i fent-se seus uns personatges que tantes vegades hem vist representar i no sempre amb l’encert que requerien. Magnífics de veu i de gestualitat, en tot moment van transmetre tot l’encant que requereix la partitura de Mozart i el text de Lorenzo da Ponte.

La part femenina de l’obra no va estar tan brillant. Anem per parts. La Camilla Tilling va resultar una Susanna força creïble teatralment parlant, però en algun moment va faltar-li el “volum” vocal necessari. Tot i això, penso que va estar molt correcta i va tenir intervencions força encertades.

D’irregular podríem qualificar l’actuació de Barbara Frittoli com la comtessa d’Almaviva. Va alternar moments bons i moments més aviat fluixets. Molt millor en el "Dove sono" que en el "Porgi amor", però curiosament, el duet “Canzonetta sull’aria” amb la Camila Tilling va ser del millor.

Una altra cosa ben diferent va ser l’actuació d’Ana Bonitatibus (Cherubino). Per a mi, la millor de la nit juntament amb els dos barítons. Va estar sensacional actuant i especialment extraordinària amb el “Voi che sapete”. Va cantar-lo apianant la veu d’una forma magistral que el públic va saber recompensar merescudament. Va ser un moment d’aquells inoblidables. Sense desmerèixer les grans interpretacions que s’han fet d’aquest fragment, crec que la interpretació de l’Ana Bonitatitbus és un dels que més m’ha emocionat.

També molt interessants la resta dels papers secundaris, destacant la Barbarina de la jove russa Evgeniya Sotnikova.

La direcció de Juraj Valcuha va ser acurada i molt correcta i l’orquestra va sonar francament bé.

Aquestes Nozze di Figaro s’han posat en escena amb una producció austera però original i imaginativa de Dieter Dorn.

Vam sortir de la nostra primera vetllada operística a la capital bavaresa satisfets i amb un molt bon regust de boca per tot el que havíem vist i escoltat.

Contracrònica: a la sortida d’artistes del teatre, el director Juraj Valcuha i l’Evgeniya Sotnikova es van mostrar agradables i atents amb la gent que se’ls acostava. Barbara Frittoli, més guapa i jove que en escena, però “diva” en tot moment. Mariusz Kwiecien simpatiquíssim i xerraire ens va parlar d’un Don Giovanni primer a Bilbao i després a Barcelona. L’Ana Bonitatibus, afectuosa i agraïda, ens va dir que té moltes ganes de venir a Barcelona, però que no té cap oferta (a què esperen!). L’Ildebrando d’Arcangelo segueix tan seductor fora com dalt de l’escenari. No té un no per a ningú que li demana una foto i també ens va parlar de Il turco in Italia i la Sonnambula al Liceu.

.