LA DAMA DE PIQUES

No havia presenciat encara la representació d’una òpera de Txaikovski en directe.

L’experiència ha estat molt bona, tot i que no sóc massa fan de l’òpera russa. Potser per això em va agradar força aquesta Dama de Piques, ja que Txaikovski és possiblement el menys rus dels compositors russos. És més, la primera escena del segon acte recordava molt Mozart o l’òpera italiana, la resta ja no. La resta és molt “Txaikovskiana”, és a dir, amb parts musicalment molt romàntiques i d’altres orquestralment molt contundents, amb proliferació del metall i la percussió.

Txaikovski va composar aquesta òpera, que està considerada com una obra mestra, en col•laboració amb el seu germà Modest, autor del llibret inspirat en la novel•la homònima d’Aleksandr Puixkin. Va ser estrenada l’any 1890 a Sant Petersburg amb un gran èxit que s’ha anat incrementant amb el anys, especialment a Rússia.

La història narra la tragèdia d’un home obsessionat amb el joc, a causa del qual perdrà l’amor i es veurà abocat al crim, i a la seva pròpia destrucció. El gran compositor rus va incloure escenes de ballet, seguint els models de l’òpera francesa, així com fragments musicals inspirats en la música popular i religiosa russes i cors infantils com ja havia fet anteriorment Bizet a Carmen.

Pel que fa a les representacions del Liceu, s’ha de dir que aquesta mateixa producció ja s’havia pogut veure al teatre de les Rambles l’any 2003. En aquestes funcions d’ara, el repartiment estava encapçalat per Misha Didyk, un tenor amb bona veu, tot i que en algun moment va quedar “tapada” per l’orquestra. El mateix va succeir amb la soprano Emily Magee. I és que la música de Txaikovski ja hem dit que és en alguns moments força contundent. Sense ser entès, diria que el director Michael Boder hauria d’haver cuidat una mica més aquest punt, tot i que no se li pot retreure res, ja que l’orquestra va sonar molt acceptablement en tot moment.

La resta del repartiment va estar a l’alçada de les circumstàncies. Amb noms d’autèntic luxe, com Ludovic Tézier i Ewa Podles, però també Lado Ataneli, Francisco Vas, Mikhail Veku, Elena Zaremba, Stefania Toczyska... i per descomptat el cor de l’Escolania de Montserrat juntament amb els cors del Gran Teatre del Liceu i el cor Intermezzo.

Una escenografia plena de llum i color, que si bé no era excessivament original, al menys respectava l’obra original, cosa no massa habitual.

I per acabar un petit però, els intervals entre escena i escena es feien massa llargs i tallaven amb excés el fil argumental.

Malgrat tot, un magnífic espectacle que deixa molt bon regust.

Dmitri Hvorostovsky - "Ja vas ljublju"

.