MUSEU SANTXOTENA, PASSAT I PRESENT EN PERFECTA HARMONIA

L’escultor baztanès Xabier Santxotena seguint la tradició dels seus avantpassats, és un artesà de la fusta. L’any 1970 coneix l’escultor guipuscoà Jorge Oteiza, del qual va ser un destacat deixeble. Més tard, va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Vitòria-Gasteiz. Des d’aleshores, ha realitzat una gran quantitat d’escultures amb fusta però a més, la seva creativitat artística l’ha dut a treballar amb altres materials com la pedra, el ciment, el ferro o el bronze.

El museu on s’exposa la seva obra ocupa una extensió d’uns 35.000 metres quadrats en els quals s’han traçat una sèrie de camins per tal de poder seguir, veure i tocar les peces que hi ha exposades. Les escultures de fusta no estan a l’aire lliure com la resta, sinó dins de diferents “bordas” que són uns petits coberts rurals reconvertits per aixoplugar les peces més delicades. En el centre de l’esplanada es troba un petit auditori en forma de cub caigut del cel, on es pot veure una filmació, amb dues parts clarament diferenciades. Una primera part on s’explica l’entorn històric, i una segona part en què es pot apreciar l’evolució artística de l’escultor des dels seus inicis. Una obra que és pura màgia i que ens permet reviure la mitologia, les llegendes i les tradicions d’una terra on les muntanyes, l’aigua i els boscos conformen un paisatge únic.

Però l’obra de Santxotena no és tan sols artística. En la vessant històrica de que parlàvem abans, ell reivindica l’orgull de pertànyer a la comunitat “agote”. Però exactament què significa la paraula “agote”?

Tot comença el 1213 en la batalla de Muret, en l’anomenada croada contra els albigesos. Va ser el principi de la fi de la dominació catalana a Occitània i el començament de la persecució dels càtars per part de la Inquisició. Els càtars, també coneguts com “bons homes”, tenien un concepte del cristianisme pur, basat en la pobresa, la castedat, la virtut i l’alimentació vegetariana, clarament oposada a la corrupció material de l’església oficial. Això molestava i molt la poderosa cúpula romana que va decidir eliminar-los sota les “clàssiques” acusacions d’heretgia i/o bruixeria. Sembla ser que molts d’aquells càtars, en la seva fugida, es van refugiar a les valls de l’altra costat dels Pirineus, i una colònia força nombrosa ho va fer a la Vall de Batzan.

Van ser mal rebuts per la població autòctona, que clarament dominats i influenciats pels predicadors i clergues al servei de les doctrines oficials, els va denominar “agotes”, paraula despectiva derivada del occità “ca got” (gos gras). Per aquest motiu i fins fa molts pocs anys, van estar marginats i maltractats. Se’ls acusava de tots els mals, com el de ser transmissors de la lepra i altres malalties i en molts casos se’ls obligava a portar una campaneta per tal que la gent s’adonés de la seva presència. A les esglésies, estaven separats de la població (fins i tot tenien portes d’entrada diferenciades), no podien ser batejats en les mateixes piles baptismals o tenien prohibit acostar-se a l’altar. Estaven també obligats a casar-se entre ells, la qual cosa va crear una marginació total amb la resta de la població. Aquesta marginació amb el temps s’ha anat diluint, però fins fa relativament pocs anys, encara es mantenien els perjudicis contra els “agotes” a poblacions com Arizkun, on vivien aïllats de la resta de ciutadans al barri de Bozate.

És per tot això que Xabier Santxotena reivindica l’orgull dels “agotes” i creu que caldran encara un parell de generacions per tal que desaparegui totalment de la gent l’estigma i el complex de ser un “inferior” que durant segles els ha marcat. Ens va explicar un munt d’històries sobre els “agotes”. Li agrada molt parlar del tema i nosaltres, amants de la història com som, vam anar preguntant per tal d’allargar la conversa i que ens expliqués més fets i detalls que ens permetessin fer-nos una idea el més real possible de les costums i manera de viure d’aquella gent, víctimes del poder i del fanatisme religiós i que durant segles van tenir arrabassats els més elementals drets de les persones.

Avui, el Museu Santxotena situat al mateix barri de Bozate d’Arizkun, al bell mig de la meravellosa Vall de Baztan, és el més clar exemple que història, art, tradició i paisatge poden conviure en perfecta harmonia.